Joana i Blanca: passió i negació

L’aire de la cambra era dens, com a ple de promeses no mai pronunciades. Joana, com una àgil ombra amb la seua brusa i pantalons negres, mirava furtivament Blanca, encollida damunt del llit com un caragol. Els ulls de Blanca estaven completament absorbits en el rostre de la figura que s’hi acostava. El pijama de Blanca feia del seu relleu una explosió de carmesí sobre el llenç blanc de les flassades del llit. Amb uns moviments precisos i decidits, Joana era ara damunt d’ella, fixant amb les seues mans els braços de Blanca darrere del seu cap. Els cabells llargs i negres de Joana formaren un remolí que cobrí completament els muscles de Blanca. Darrere d’aquell embolic fosc s’ataüllava un somriure ple de significat, el somriure de satisfacció de Joana.

«Sempre seràs meua», xiuxiuejà Joana a cau d’orella. «Sempre seré teua», respongué Blanca, amb una mirada que s’havia omplit de tranquil·litat, com si en eixe mateix instant s’haguera lliurat completament de qualsevol preocupació, com si l’únic que importara fora deixar-se emportar pels desitjos d’aquell somriure impertèrrit que es dirigia directament a ella, exclusivament a ella.

Joana començà a gratar càlidament les galtes de Blanca. «Ets una molt bona xica», xiuxiuejà. «Ara», continuà, «cal que te la lleves tota». Joana analitzà exhaustivament la figura de Blanca, que entengué de manera immediata el significat de les paraules de Joana, amb una elisió que per a Blanca era completament clara i transparent, fruit d’una connexió mútua impertorbable que no necessitava ni tan sols paraules. Blanca havia de llevar-se tota la roba, quedar qualsevol racó de la superfície del seu cos completament exposat a Joana, formar un llenç sobre el qual Joana pogués executar els seus desitjos.

El cos de Joana va tombar lleugerament cap a un costat per a deixar que Blanca poguera preparar-se completament per a rebre-la. Blanca, amb braços lleugerament tremolosos, plens d’anticipació, començà a llevar-se lentament una a una les peces de roba que protegien la seua pell. Primer començà amb la part superior del seu pijama. Aquella capa de color roig intens va deixar pas a una pell emmorenida que revelà la seua complexió forta, tot deixant els seus braços robusts i el seu abdomen turgent amb relleus lleugers completament exposats a la mirada de Joana, que no deixava que cap detall escapara la seua atenta vigilància. Uns sostenidors de randa color crema suggerien la presència de dos grans turons encara per ser explorats. Blanca arquejà una mica el seu cos per a poder desfer la pinça que mantenia aquella cobertura fixada al seu cos, per a posteriorment llançar eixa peça que ja no necessitaria al terra al costat del llit. Una vegada lliures, les mamelles de Blanca pogueren estendre’s fins mostrar-se de forma verdadera i plena. La seua elasticitat les feia acompanyar els lleugers moviments del cos de Blanca.

A continuació, Blanca procedí a introduir els dits de les seues dos mans a cada costat del pantaló del seu pijama, tot flexionant les seues cames per a desempallegar-se com més prompte possible de cada capa innecessària que ocultava el seu cos de l’albir de Joana. Les bragues de Blanca quedaren exposades, mostrant un lleuger enfosquiment en la zona central. Havien quedat banyades d’una manera inconscient i incontrolable, l’entrecuix de Blanca completament recobert del resultat de la seua anticipació. Per la part superior de les bragues, podia ja entrevore’s l’entrada d’un bosc que regallava la protecció del teixit, un bosc que es dirigia a la part més secreta del cos de Blanca, un bosc de color ros de què Joana, el seu guarda, coneixia tots els camins. Blanca retirà lentament les seues bragues, la qual cosa mostrà una bonica petxina de llavis rosats, coronada i envoltada per una gran superfície de matoll fondo i salvatge. El relleu del cor d’aquell paisatge lluïa intensament com a resultat dels fluids que el recobrien. La part íntima de Blanca era incapaç de romandre tranquil·la davant l’expectació de la visita de la seua exploradora, una exploradora que havia estat clavant la seua vista sobre els racons de la figura de Blanca sense badar boca, amb un impertorbable somriure ple de satisfacció, mentres ella mateixa es mantenia completament vestida, i la seua brusa i pantalons no pareixien mostrar cap intenció de separar-se de la delicada figura de Joana.

Joana tornà a fixar els braços de Blanca amb la seua mà esquerra, mentres que els dits de la seua mà dreta començaren a pentinar curosament els seus cabells rossos, que s’estenien fins a més enllà de les seues espatles. A poc a poc, la seua mà va anar descendint fins a gratar les seues galtes i posteriorment el seu coll. Una sensació elèctrica va recórrer el cos de Blanca, el qual s’arquejà lleugerament, al mateix temps que ella exhalà un curt però profund esbufec.

La mà de Joana continuà el seu camí fins arribar a les figures realçades que formaven els pits de Blanca. En primer lloc, va recórrer meticulosament el seu contorn, fins a finalment centrar el seu dit en l’arèola del seu pit esquerre. Joana traçava moviments circulars precisos, amb molta cura de no fer que els seus dits cavalcaren aquell ixent que la coronava. Joana notava com aquell ixent cada vegada conquistava una major alçària, i la seua duresa incrementava precipitadament, volent fer-se destacar sobre el contorn a què Joana donava exclusivament tota la seua atenció. Joana, responent a la petició d’aquell punt que creixia i s’activava com un volcà en erupció, començà a desplaçar els seus dits sobre el mugró esquerre de Laura, gratant-lo de manera lenta i desplaçant lleugerament el seu cim en diferents angles. Blanca responia amb gemecs suaus i lleugers moviments del seu tors, que no era capaç de romandre tranquil. Joana començà a donar el mateix tractament a l’altre pit de Blanca, el mugró del qual ja era completament erecte, com queixant-se del seu abandonament en comparació amb el seu company simètric. Blanca respirava de manera molt agitada i el seu cos es movia de forma inquieta. De tant en tant, un dels càlids frecs dels palpís dels dits de Joana promovien en Blanca uns intensos gemecs.

Joana alçà la mà que fixava els braços de Blanca i va fer recórrer les seues dos palmes de les mans al llarg de l’abdomen de Blanca. El canvi de sensacions va fer que Blanca emetera un curt udol, al mateix temps que el dors del seu cos pressionà fortament contra el llit, cosa que va fer deformar momentàniament el matalàs, que solsia davall del cos de Blanca.

Joana finalment arribà fins a la part de Blanca que més frisava per la seua atenció i afecte. Els dits de Joana pentinaren de manera decidida el matoll humit de Blanca. Ocult davall d’aquell bosc cobert d’una intensa rosada, el fre del clítoris de Blanca havia retrocedit lleugerament, revelant un xicotet punt amerat d’impaciència. Joana va recórrer el contorn d’aquella zona magmàtica. El més lleuger intent de contacte sobre aquell centre de gravetat centrifugador dels efectes del turment que Joana estava provocant en Blanca, feia que Blanca, com un instrument musical, emetera sense excepció una combinació de gemecs profunds i xiscles curts, acompanyats de moviments verticals intensos del seus malucs.

Joana, visiblement encisada per les reaccions de Blanca, pronuncià amb una veu plena d’afecte: «Ets la millor, Blanca. Una xicota gran i forta com tu, completament desbordada i impacient pels lleugers tocs d’una xica primeta com jo». Joana mostrà la seua voraç llengua, que va recórrer de bat a bat, plena de luxúria, els llavis superiors de la seua boca. Amb una veu carregada de malícia, continuà: «Com que has sigut molt bona xica, potser siga el moment de donar-te un premi». Tot seguit, Joana alçà la part superior del seu cos i va començar a obrir un a un els botons de la seua brusa. Els ulls de Blanca s’obriren com a taronges, i quedaren completament absorbits pels moviments de les mans de Joana, que desfeien metòdicament els botons de cada un dels seus traus. Uns sostenidors senzills de llana negra deixaren entrevore’s baix la brusa de Joana. Els ulls de Blanca pràcticament no parpellejaven, la seua mirada fixa ara en aquells sostenidors que formaven tan sols unes menudes elevacions sobre el cos prim de Joana. Joana es llevà completament la seua brusa i després es descordà els sostenidors. Dos pits, xicotets però punteguts, quedaren completament revelats. Blanca fruïa completament de la vista: «Joana, el teu cos... el teu cos em fascina, em lleva l’alé.» Joana respongué amb tendresa: «Ja ho sé Blanca, ja sé que sempre frises pel mínim badall de vore el meu cos nu.» Joana acostà encara més el seu tors, situant-lo més a prop de la mirada de Laura. «Ja sé com el teu cap se t’ennuvola quan veus el meu cos primet i les meues xicotetes mamelletes.»

Blanca, amb una veu trencadissa, suplicà: «Joana, vullc... vullc vore’t la...». Joana, divertida que l’excitació de Blanca li impedira construir una frase sencera, la turmentà una mica, preguntant-li: «Què vols vore de mi? Creus que podràs resistir en el teu estat vore cap altra part de mi sense que la boira que ompli el teu cap et torne completament boja?» Blanca, pantaixant lleugerament, va aconseguir completar la seua súplica: «Vullc vore’t la xona, per favor... t’ho demane».

Joana rigué animadament i accedí a la petició que a Blanca li havia costat tant de formular. «D’acord, te l’ensenyaré com tant t’agrada», digué. «Però hui només la podràs vore, res de tocar-la». Joana, per al martiri de Blanca, es baixà els seus pantalons negres elàstics de manera deliberadament lenta. Les bragues negres que amagaven la seua flor, que eren visiblement banyades, mostraven l’excitació de Joana. Després d’un temps que, per a Blanca, fou com una eternitat, Joana es llevà finalment les braguetes. Un segon bosc frondós, esta vegada d’un color negre fosc que era capaç d’absorbir qualsevol bri de llum, va estendre les seues arrels sobre l’atmosfera de la cambra. Blanca alenava nerviosa, sobrecarregada per l’estímul visual que Joana li oferia.

Posicionant-se de manera que Blanca en tinguera una vista privilegiada, els dits de Joana van recórrer de nou els llavis del conillet de Blanca. «Ja estàs molt a prop», fou notar. «Puc sentir-ho per la forma dels moviments de les teues cuixes, per les reaccions de les parets del teu interior... Conec perfectament el teu cos, Blanca» En un moment en què Blanca arquejà lleugerament el cos i els seus músculs esdevenien cada vegada més tensos, Joana va retirar els seus dits de l’interior de Blanca. «Encara no, encara és massa prompte», li reganyà de forma tendra.

Les reaccions que estava mostrant el cos de Blanca com a resultat de la seua dominació havien excitat Joana de manera irreversible. «Blanca», digué amb una veu amorosa, «les teues reaccions, com t’exposes completament a les meues carícies i als meus turments, com em mostres sempre el teu cos desitjós d’alliberament. És... tot plegat... massa bo». En terminar esta breu confessió, Joana començà a estimular els seus propis mugrons punteguts. Després dirigí les seues mans al llarg del seu cos fins arribar a la seua bacora, ja completament banyada. Després de jugar una mica amb els cabells foscos entrellaçats que la coronaven, començà a estimular el seu clítoris, primer amb moviments suaus que va anar a poc a poc accelerant. Jugà també amb l’entrada que ocultaven els seus llavis sensibles. Joana va començar a gemegar de forma contínua i constant, cada vegada amb més potència. Un rellamp explosiu va fer que les seues cames tremolaren i el seu cos experimentara forts espasmes. Líquid transparent va brollar en abundància des de l’interior de Joana, un torrent que va impactar sobre tot el cos de Blanca.

Després d’un curt temps de descans, quan van cessar els pantaixos de Joana, exclamà: «Ara ve el teu torn». Els dits de Joana es dirigiren de nou a la gruta de la impacient Blanca, el seu pensament completament ennuvolat per la visió que acabava de presenciar, del cos de Joana retorcent-se davant d’ella i escorrent-se intensament sobre ella. Quan els gemecs de Blanca ja pareixien imparables i els moviments de les seues cuixes incontrolables, quan la part més interna de Blanca ja havia fet el pas a través del cim més alt i només quedava descendir ràpidament per la baixada espadada del plaer, Joana va retirar completament la seua mà i va cessar tota estimulació vers el cos de Blanca.

Blanca feu un esgarip i les parets internes del seu cony es contragueren repetidament de manera desesperada, en una busca desesperançada d’un acompanyament que mai no arribaria. El seus malucs ascendiren ràpidament, arquejant tot el seu cos, amb uns lleugers moviments verticals en l’aire que traçaven la desesperació impalpable i les esperances perdudes de Blanca. Un raig de líquid clar eixí de la seua flor i s’acumulà directament baix de la seua entrada, desitjosa d’arribar a vènit, però que no aconseguiria que es complira aquella esperança. No, hui no. Joana havia decidit que hui Blanca no havia d’assolir el seu clímax. Hui, el seu orgasme seria arruïnat i el seu cos sobreestimulat es retorceria de confusió, d’un turment sense via d’eixida.

Blanca quedà pantaixant damunt del llit mentres Joana tornava a cordar-se la seua brusa. Quan Joana es disposava a eixir de l’habitació, sentí la veu tremolosa de Blanca, com un lleuger xiulit pràcticament inaudible, «Quan?... quan em deixaràs escórrer-me... escórrer-me de forma completa?». Després d’unes quantes alenades addicionals, continuà, «Quan podré tindre un orgasme ple, sense arruïnar?»

Joana girà el seu cos cap a Blanca amb una mirada dominant però, al mateix temps, ple de tendresa. Amb una expressió marcada per un somriure compassiu i una veu tranquil·litzadora, respongué vagament la petició desesperada de Blanca: «Qui sap? Si eres bona, fins i tot potser demà. Tal volta passe, per bé que tal volta no.» Joana abandonà decididament la cambra. Blanca romangué tota estirada en el llit, bleixant, la seua respiració encara agitada, mirant el sostre de la cambra, buida, amb l’aire carregat de promeses indefinides que ella desitjava que tant de bo es compliren mai.