Jo us definiré l'infern!

I m'hi havien enviat... res de somnis, res d'imaginacions, allà hi era, tot calentó, tot... acollidor!? Ningú ho hagués dit mai, però no s'hi estava tant malament, almenys no tant com tots els catequistes m'havien fet creure durant la meva infantesa d'ignorant. ¿Qui hagués cregut mai que el que em condemnaria eternament seria el haver qüestionat un dels meus antics professors durant una de les seves eternament infinites (sembla irònic que ho digui des de la meva condició actual d'etern...) classes? Però no creia que aquesta fos l'única de les raons, sinó la que m'havien fet creure que era, i que més aviat no fou més que una decisió imparcial que prengué Hitler, que havia destituït al mateix Lucífer del seu càrrec de dimoni entre dimonis.

D'entrada tot em semblà d'allò més normal (com ho definirieu vosaltres encara mortals), habitacions amb llits còmodes, lavabos nets, bona il·luminació i menjar de casa de colònies. El infern no semblava més que una segona vida sense problemes de diners. Però el meu punt de vista canvià dràsticament quan s'acabà la meva setmana d'adaptació i introducció i començà l'autèntica aventura.