Jazz

Un relat de: mafalda

Ara estic mirant per la finestra i la llum del sol dibuixa formes d'ombres a les cortines i veig l'arbre que jo més m'estimava de petita on cada dia m'enfilava fins arribar a la copa. Allà, podia passar-me hores mirant tot el que m'envoltava. Dalt de l'arbre jo era el que realment volia i mirava les coses com jo realment les volia veure. El que més m'obsessionava era el dipòsit d'aigua que estava dalt del turó que hi havia darrere casa meva. Dalt de l'arbre, podia veure les quatre potes que aguantaven aquell dipòsit amb forma de cúpula. Estava plenament convençuda que era un lloc molt important i que també era molt important que hi anés algun dia.
La veritat és que mai vaig anar a visitar aquell lloc, a mesura que vaig créixer va ser cada cop menys preat per a mi i va deixar de commoure'm quan el mirava. La casa on hi havia l'arbre, des d'on jo observava hores i hores aquell dipòsit, era la casa on vaig viure quan era petita. Allà va ser on vaig començar escoltar, a la vora de la llarg de foc, jazz amb el pare. Ell era un gran amant d'aquesta música, només mirant-li els ulls me n'adonava. Jo intentava imitar-lo, em posava davant seu i fixava la meva mirada en els seus ulls, però mai no hi era quan l'observava. A través dels ulls de la nena mirant el seu pare vaig començar a escoltar jazz.
De petita pensava que el jazz vivia a l'estómac de la gent que l'escoltava i que era de les vísceres d'on havia de sortir la veu profundament punxant de la Billy Holliday. No podia ser de cap altre manera, només així podia tenir sentit aquella música. Recordo també com, en el mateix moment que el pare escoltava aquella música, la textura de les coses canviava. La trompeta de Miles Davis, el piano de Coleman Hawkins transformava tot el que hi havia al voltant.
Tinc la imatge del pare llegint a la nit assentat al costat de la taula del menjador, d'ell estirat al sofà escoltant aquella música vibrant amb un sentit molt, molt particular. Fins i tot recordo, encara ara amb un somriure a la cara, el primer dia que vam anar a un concert de jazz. Jo era molt petita i quan es va acabar, em va preguntar si m'havia agradat; li vaig contestar m'havia avorrit bastant. La seva cara va mostrar la mateixa decepció d'un nen petit desil·lusionat.
Per tot això, segurament, el jazz m'agradava especialment: era el record del pare jugant i parlant amb mi quan jo era una nena. Quan es va morir vaig passar-me molts dies escoltant tots, o quasi tots, els discs del pare per així, d'alguna manera, aconseguir que no estigues tant mort com realment ho estava.

Tot va començar quan estava parlant amb la Marta mentre preníem el cafè del migdia. Em va semblar molt estrany que s'espatllessin els altaveus i no fessin res per arreglar-los. Se sentia un soroll espantós que cada cop era més i més penetrant. Vam haver de marxar perquè no podia parlar amb la Marta del mal de cap que tenia. El mal de cap em va passar però n'estava segura que tenia alguna mena de malestar, tot i que no em feia mal res. Potser això va ser el que més em va sobtar.
A les sis de la tarda havia quedat al bar de sempre amb els meus amics. Allà, xerràvem hores i hores per intentar canviar cada dia una mica el món. Teníem una llarga llista de temes que discutir: filosofia, música, política, història; això si, sempre hi havia l'opció de jugar a dards quan algú s'avorria de la conversa.
Vaig entrar per la porta i vaig saludar l'home del bar, que ja ens coneixia des de feia anys. "Un tallat, si us plau". Estaven tots al final i es podia percebre una boira porosa de fum que rodejava la taula. Em vaig asseure amb tots ells però no vaig dir gran cosa en tota la tarda, no estava gaire animada.
I va passar un altre cop, la ràdio del bar va començar a emetre uns sorolls horribles. Aquell soroll em va tornar a fer agafar un mal de cap esgarrifós. Al principi va ser només una punxada aguda a la testa però cada cop era més i més intens i vaig haver de marxar corrents d'aquell lloc.
Passejava cap a casa, però aquell dia no em vaig fixar amb res en concret, cosa molt estranya perquè mai havia estat una noia de les que passessin de llarg. Quan vaig obrir la porta de casa la mare estava enfadada, però jo no ho vaig notar; ho vaig saber més tard perquè m'ho va dir. Això si, encara molt més enrabiada que abans perquè, segons ella, "no li estava fent cas i no li agradava gens haver de parlar amb una paret". Encara que la mare s'anava enfadant cada cop més amb mi jo no era capaç de veure en ella cap expressió de ràbia. Trobava que la seva cara era insípida i, com era de suposar, no vaig respondre com tocava.
Un cop es va acabar la discussió, vaig pensar que segurament llegir m'aniria bé. Tenia el llibre a la meva habitació, estava en un moment de la novel·la bastant interessant. Vaig pensar que potser d'aquesta manera el dia canviaria i hem sentiria molt millor però no aconseguia, per més que m'esforcés, concentrar-me en el llibre, que es va tornar summament avorrit. Només llegia lletres i paraules sense cap significat, el sentit d'aquell llibre s'havia evaporat. El llibre ja no era interessant; el món, de fet, m'havia deixat d'interessar.
Aquell avorriment es va anar transformant poc a poc en cansament, però era un cansament molt diferent dels que hagués tingut mai. Estava cansada d'una forma desagradable, una espècie d'apatia es va apoderar de mi, desaprenia les coses en la mesura que la meva voluntat anava deixant d'existir. El món s'estava convertint en un Tot igual i ja no hi havia diferència entre la mare i la torradora que utilitzo per fer-me els entrepans al matí.
Vaig continuar en aquest estat durant molts dies i cada cop es tornava més intens aquest deixar-de-sentir-en-el-món. La paraula intens potser no seria adequada, però és difícil explicar un sentiment que és justament la negació de tot sentir. Me'n vaig adonar que estava completament sola; si, la veritat és que no em vaig barallar amb els meus amics, tots seguien igual, em tractaven com sempre, i la meva mare tampoc em tractava diferent. Però era Jo la que se sentia sola, i el que em podia dir en Joan, en Marc o en Josep m'interessava tant com el que em podia explicar un cuc de seda ballant. Estava començant a deixar d'existir.
Un divendres vaig pensar que potser m'aniria bé anar a escoltar un concert de Jazz, com quan feia amb el pare. Aquests concerts sempre em feien sentir molt viva; si no m'agradaven m'enfadava i si m'agradaven molt començava a tenir pessigolles al cap i a la panxa, aquelles pessigolles que et t'apareixen de sobte quan tens alguna cosa molt important a dir. M'enfadés, estigués molt contenta o molt trista era mil vegades preferible a no sentir absolutament res. Això és el més important que pot aprendre un home a la vida. Quan escoltava Jazz al Local, sobretot quan era del bo (perquè de dolent, siguem sincers, també n'hi ha), m'adonava que el més bàsic no era que jo pensés que era bo, sinó que el sentís, que em punxes. La raó pot pensar el sentit del món, però la voluntat el posa, i el sentit que tu vols és el que realment existeix. Els tons, timbres i notes de Jazz que jo escoltava aquelles nits al local apuntaven directament a tot el meu voler.
Estava convençuda que anar al Local aquella nit m'animaria. Pensava, d'alguna manera, que escoltar Jazz em faria tornar. Vaig demanar-li al Joan que m'acompanyés, sabia que ell també li faria gràcia anar a un concert, acostumàvem a entendre'ns molt pel que fa a gustos musicals. Ens vam assentar a les taules de darrere, i vam comprar una Voll-Damm mentre els músics s'estaven preparant per començar. Jo estava assentada impacient perquè comencés el concert perquè ens havien dit que aquella nit valdria la pena. Tocava un pianista, un saxofonista, un baixista i un bateria de Nova York que tenien bastant fama en el món del Jazz.
El pianista va asseure's tranquil·lament davant del piano, els altres tres ja estaven col·locats davant dels seus instruments. Estaven tots a punt de començar a tocar. Com si estigués acariciant un animaló, el pianista va començar a tocar.
No podia entendre com podia estar passant allò, tornava a escoltar aquell soroll horrible d'aquell dia en el bar però era encara més esgarrifós. Tot era un aldarull de sons sense cap ordre, cap coherència; un enrenou de tons engoixants que em produïen el mal de cap més penetrant que havia tingut mai. Aquell estrèpit aterrador em va començar a provocar nàusees i, fins i tot, els meus ossos es van començar a estrènyer. El meu company Joan va mirar-me a la cara i es va adonar com estava patint, no em podia quasi ni moure i va acompanyar-me fora del local.
Vaig estar una bona estona ajaguda al terra recuperant-me de tot aquell malestar. Poc a poc em vaig anar recuperant. El Joan, molt preocupat, em va preguntar si hem trobava bé però jo era incapaç de poder dir-li res i me'n vaig anar corrents. Corria i corria, fins que vaig arribar davant d'una casa envoltada de xiprers que semblava un cementiri. Aquella casa em recordava un lloc on ja hi havia estat abans i passat un minut la vaig reconèixer: era la casa on jo jugava de petita, on hi dormia i on havia viscut amb la meva família fins que el pare es va morir. Vaig entrar-hi i vaig assentar-me a la taula del menjador, on em vaig adormir.

Ara estic mirant per la finestra i la llum del sol dibuixa formes d'ombres a les cortines i veig l'arbre que jo més m'estimava de petita. Quan mirava el dipòsit d'aigua dalt de l'arbre era realment feliç, la intensitat de les coses era molt més gran. M'agradaria tornar a mirar-me les coses amb els ulls d'aquella nena petita, que aquella cúpula torni a ser tant important com ho era abans, tornar a sentir que la nena enfilada dalt de l'arbre s'expandeix i que, en la mesura que ho fa, totes les coses del món tenen el mateix sentir que la nena: s'enfaden, ploren, riuen, estan tristes.
He decidit anar a veure aquell dipòsit, si la nena va decidir que era important segurament és que ho era de debò. Estic caminant i em dirigei
xo cap aquell lloc, estic molt impacient per arribar-hi i convençuda que allà hi ha quelcom primordial.
Hi he arribat i m'he estirat sota el dipòsit, és un lloc preciós. Té no sé què d'especial que només puc saber jo, només jo puc plorar aquí estirada, només jo puc explotar sota aquest dipòsit vell i rovellat. De sobte, recordo el meu pare i jo de petita escoltant Jazz a la seva falda.

Comentaris

  • Llarg[Ofensiu]
    gerardcat | 01-11-2006 | Valoració: 9

    És força llarg però molt bonic...

  • la música del cor[Ofensiu]
    estel d'estiu | 02-02-2005 | Valoració: 10

    Un relat molt maco i suggerent. El jazz en si ja és una música d'allò més màgica que et transporta a un altre món i aquest relat et fa pensar.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

mafalda

4 Relats

24 Comentaris

8678 Lectures

Valoració de l'autor: 8.80