Ja soc aquí!

El paradís m’oprimia. M’hi sentia estret. Des dels orígens —que mai no he aconseguit recordar— que res no havia canviat. Però tot era ja diferent. M’arribaven els mateixos gustos i les olors de sempre. Arbequines. Xocolata. Mandarines. I la temperatura continuava a trenta-set. Però jo, embotit, no ho gaudia de la mateixa manera. La música i les veus conegudes aconseguien relaxar-me, i quan m’inquietava més del compte jugaven a encendre’m i apagar-me la resplendor. Ara aquí, ara allà. Amb allò ens divertíem: jo hi responia intentant atrapar la rata i, després dels riures que sentia, ens ofegàvem en una onada d’oxitocina i m’hi tornava a trobar bé.

Fins que un dia vaig sentir un impuls. Irrefrenable. No sabia si havia estat ella o si era jo. Ens vam sacsejar i vaig sentir com els seus batecs em travessaven i els seus pulmons ens oxigenaven en excés. Allò m’estrenyia encara més. Però em va acaronar i vaig fer com si no hagués passat res. La seva veu em relaxava. No sé quanta estona havia passat quan el sotrac va tornar. Més intens. El meu globus es va començar a desinflar i entre converses atropellades vam començar a moure’ns amb una pressa inusitada. Allà dins tot palpitava i ella va començar a respirar fondo fins que una fiblada la va doblegar en sec.

El silenci ho va impregnar tot uns instants, i de sobte les veus es van multiplicar, els espasmes es van duplicar i les resplendors van tornar. La rata es movia per tot arreu, però jo ja no tenia esma per jugar. I, sense pretendre-ho, vaig començar a lliscar. De cap per avall, no tenia on agafar-me. Aquella corda amb què tant havia jugat s’arrossegava amb mi. Pres per la por, vaig decidir deixar-me emportar. Fins que tot es va inundar de llum i em van donar la volta.

Vaig aterrar de nou a la mama. Sempre ens havíem abraçat per dins; aquesta vegada ho fèiem per fora, sanglotant. Em vaig aferrar a la seva pell, vaig aspirar la seva essència i, acabat d’arribar a la terra, em vaig tornar a sentir al paradís.