JA HI HA PROU DE CALLAR

JA HI HA PROU DE CALLAR
(Carta als catalanistes, o valencianistes reals, del País Valencià)


Hi ha molts ciutadans al País Valencià que estan convençuts de la unitat de la llengua catalana, i que també estan d'acord amb el concepte de Països Marencs (o Països Catalans), PERÒ QUE CALLEN COM UNS CONDEMNATS.

Massa gent coneix la realitat però es resigna al silenci. Per por a les repressàlies, als insults o, simplement, a ser mirat malament.

Per desgràcia, en general, la gent està massa pendent de la seua pròpia imatge i del que pensen els altres. I això impedeix que una persona puga desenvolupar-se al seu màxim nivell. ÉS TRIST, PERÒ ÉS AIXÍ.

Al nostre país, mentre els catalanistes (o valencianistes reals) no obrin la boca, van deixant fer de les seues a aquells que intenten dividir-nos i que creen conflictes allà on no hi ha. És a dir, a tota eixa gent que s'està carregant el país, poc a poc.

Però és que eixos, els blavers i els espanyolistes, no callen. No. Sempre estan pegant canya. Sempre.

Ells, de silenci, no res. I, nosaltres, quasitots muts.


JO VEIG LA COSA MOLT DESCOMPENSADA.

Fins que tots els catalanistes (valencianistes) no siguem ferms de veritat, fins que no ens posem en el lloc que ens pertoca, fins que no abandonem el nostre silenci, fins que no comencem a parlar, cadascú des de la seua posició, des de la seua vida quotidiana, en tots els àmbits, i en totes les ocasions (i no només entre nosaltres, que ja sembla un ghetto)...

Fins aleshores, les coses no canviaran al País Valencià.

(I, potser, sí que aniran a pitjor).


Així que... ja veurem què fem.

De nosaltres depén. No dels blavers, ni dels espanyolistes. (Ni del PSOE, per suposat).

_____________________________________________


CAS PRÀCTIC PER AL DIA A DIA.

Us done un exemple pràctic per a reivindicar la nostra postura de forma pacífica, dia a dia. És aquest:


NO TORNAR A PARLAR EN CASTELLÀ, EN CAP OCASIÓ. EN CAP. (A no ser que siga d'extrema necessitat).

"Per a parlar en català, no s'ha de demanar permís. Només s'ha de... PARLAR EN CATALÀ".


Pot semblar una mica radical, però les reivindicacions, que jo sàpiga, no solen ser suaus. És més, quasi sempre són CONTUNDENTS. (Si no, es converteixen en simples plors i gemecs, sense ús pràctic, ni profit).

Les grans manifestacions, les queixes i les protestes puntuals poden fer molt de soroll. Però també són fugisseres, i s'esvaeixen en un tres i no res.

Jo parle d'una reivindicació a llarg termini. D'ara endavant, fins... no se sap quan. (¿Fins que ja no es parle català?)

Per la meua part, ja fa molt de temps que vaig començar a posar-la en pràctica. I encara no he abandonat.

Intente utilitzar la meua llengua, el català (=valencià), a tot arreu. Sempre. Dia a dia. En totes les ocasions. En tots els àmbits. I amb totes les persones amb qui parle. Siguen quines siguen. (¡I mira que arribe a conéixer a gent diversa al llarg de la jornada!).

Jo parle en català a aquells que em parlen en català, i també a aquells que em parlen en castellà. Això és indiferent.

Per experiència pròpia, puc dir que, al País Valencià, moltíssima gent que parla castellà, també entén el català. I no fan mala cara en sentir-me parlar en la meua llengua. (I els pocs que la fan, que s'aguanten. Això és problema seu).

Fins i tot, també parle en català amb els forasters, tant amb els immigrants espanyols, com amb els de fora d'Espanya. Ja siguen del Nord o del Sud. De l'Est o de l'Oest.

Estos casos, és veritat, són una mica més complicats. Però també es poden afrontar amb èxit. L'important és mantindre's ferm. RESISTIR.

Ja sé que, des de fora, pot semblar xocant que jo, a la gent que no entén (encara) el català, també li parle en la meua llengua. Però és que en eixes ocasions faig un esforç adicional: Vocalitze molt millor cada paraula, parle més despaiet, empre fórmules de llenguatge més senzilles, i utilitze molt la gestualitat, per a reforçar el significat de les meues paraules. Faig el que puc, PERÒ CONTINUE PARLANT EN CATALÀ. I no acabe passant-me al castellà, com fa molta gent catalanoparlant.

Només tire mà de la llengua castellana per a traduir alguna paraula o frase feta que costa molt de comprendre. Però de seguida torne a fer ús de la meua llengua, com sempre.

I no em funciona gens malament. A mesura que transcorren els dies, estes persones capten cada vegada millor tot el que dic. Fins que arriba el dia en què puc parlar amb ells tan fluïdament com amb qualsevol que entenga la nostra llengua.

Perquè és que, aleshores, EIXA PERSONA QUE HA VINGUT DE FORA, ARA JA ENTÉN REALMENT EL CATALÀ. Perquè l'ha aprés, de tant de sentir-me. (Encara que al principi no li fes molta gràcia).

Ja sé que el procés és costós, i lent. I s'ha de tindre molta constància i força de voluntat. Ja ho sé. (Ho experimente quasi cada dia en la meua pròpia persona).

Però, per ara, he estat duent-ho endavant durant vàrios anys. I ENCARA ESTIC VIU.

I, SI VOLEM QUE AQUEST SIGA UN PAÍS NORMAL, AMB UNA LLENGUA NORMAL, EIXE ÉS UN DELS MILLORS CAMINS QUE VEIG, ACTUALMENT.

A més, si bé ho mires, també es podria dir que estem treballant a favor de la "integració" social (tant de moda en els últims temps).

Si tu, a una persona que ve de fora, li parles en la teua pròpia llengua, estàs tractant-la com a un dels teus. I, ¿és això integració, o no?


Jo no vull obligar als altres a parlar en català. Però tampoc vull que els altres m'obliguen a mi a parlar en castellà.

NO VULL PERDRE EL DRET DE PARLAR EN LA MEUA LLENGUA, AL MEU PAÍS.

De totes formes, com ja he dit abans, AIXÒ DEPÉN DE TOTS NOSALTRES. DE NINGÚ MÉS. AIXÍ QUE JA VEUREM QUÈ FEM.


Bo. Penseu en el que us he dit.

Adéu.

Joanjo.

(PER FAVOR, REENVIEU AQUEST ESCRIT A TOTA LA GENT QUE CONEIXEU. MOLTES GRÀCIES).



Castelló de la Plana, 2 de desembre del 2004. Sueca.
Joanjo Aguar Matoses.