J. H, M. R, Q. T, enginyers

El grup d'enginyers de la banda de Zètia es reunien abans que comencessin els preparatius per a la construcció del pont a un edifici del centre de la capital, a tocar del mar. Allà feien les seves travesses per veure qui de la comissió governamental entraria dins el projecte, perquè estaven organitzats en grup i no tots hi cabien. Alguns havien de quedar fora. Tots plegats n'eren ben conscients. Per això es miraven amb suspicàcia. Havien arribat molt lluny, i entrar en la construcció del pont, obra emblemàtica, seria la cirera del pastís de les seves carreres. Tots volien entrar-hi. Es miraven els uns als altres amb ulls malfiats, esperant que algú cometés un error, que digués una paraula mal dita davant del ministre o del mateix president. Això podia ser determinant, perquè el govern s'hi jugava molt en l'afer.

Al voltant de la taula en J. H. ocupava el seu lloc. La taula era d'una rodonesa insultant, vorana a la perfecció, representava l'igualtat de forces entre tots els enginyers, que de fet no existia, però la volia representar. En J. H. sentia calfreds només de pensar en que l'excloguessin del grup. El grup ho era tot, havia d'entrar-hi com fos, matant i tot.

De seguida s'adonà que aquesta idea de matar no esqueia. S'estimava els seus companys, malgrat que els trobava aprofitats i egoïstes, com ell mateix de fet. Pensava que estarien ordint a esquenes seves per fer-lo fora del grup d'escollits. Pensava en moltes coses, en els defectes i virtuts de cadascun d'ells, en la manera que tenien d'adreçar-se als altres quan els tocava fer ús del torn de paraula. Cadascú tenia la seva manera de fer. La M. R. parlava amb suficiència, alhora que abaixava les parpelles per ensenyar només mig ull. Semblava ben bé que ho sapigués tot, de tots els àmbits. Quan parlava s'esforçava en entonar i musicalitzar les paraules, en adoptar una cantarella d'autoritat i coneixement de causa. Això desmoralitzava en J. H, que no era capaç ni de bon tros d'imitar-la. Segur que ella seria dins del grup d'escollits, i ell quedaria fora.

Més valia no pensar en aquesta mena de coses. Cert que la M. R. era una líder nata, i que de ben segur havia de ser-hi dins, però nogensmenys només en podia haver un de líder, i el grup que es reunia ocasionalment en tenia més d'un. I també calien treballadors, els pilars del grup, els que feien la feina sense protagonismes, sense lluites. En J. H. n'era un, i per això confiava en ser triat per formar part de la selecta colla que havia de planificar el pont.

La taula parlava amb una veu vellutada, greu i suau, que feia adormir. En J. H. ja feia capcirons quan es va adonar que no podia adormir-se. Ell no era dels forts del grup, però tampoc no havia de demostrar feblesa, menys quan la M. R. parlava. Ella segurament seria la presidenta de la comissió del pont, i decidiria quins acompanyants volia en aquella empresa. Si li mancava al respecte ja se'n podia acomiadar del seu lloc dins el grup. El grup estava abans que la migdiada, el grup ho era tot, entrar-hi i romandre, deixar l'oficina d'una secció del ministeri, en que tenia feina, per bé que no gaire, però en tenia, per accedir a una comissió en el que tot el que hauria de fer seria garlar i manar. Era una oportunitat que no es podia deixar escapar.

Per altra banda no estava segur de voler entrar en el grup. Al capdavall havia dipositat moltes esperances en entrar en l'actual comissió d'enginyers, i no havia hagut de deixar la feina a la secció, més aviat havia augmentat les seves preocupacions. Potser no el retirarien de la secció si entrava en la comissió del pont. S'estava fent falses esperances. Potser tot acabaria que hauria de fer una jornada interminable entre uns llocs i els altres. Però aquestes no eren coses de pensar per ara. Doncs els havien garantit que l'entrada al grup d'escollits aparellaria l'excedència d'anteriors ocupacions, per la dedicació exclusiva que volia el projecte, el buc insígnia de la col·laboració entre els dos països. No es podia deixar a persones en temps parcials, tampoc no era un projecte de lleure. Era un projecte cabdal, que calia tractar amb la màxima seriositat.

En J. H. observava els llavis de la M. R, que parlava sense preses i amb el seu to de sempre, tan assajat. Se la imaginava davant del mirall, observant-se ella mateixa, provant de transmetre el que li havien explicat al curs o postgrau de comunicació no escrita, el que li havien dit els psicòlegs. Un líder es pot fabricar, i s'ha de fabricar a si mateix. Ella era una líder, i ell un pelacanyes. Però amb capacitat de feina, cosa que la líder no tenia. Algú havia de treballar, per bé que en el seu cas treballar consistia també en manar a d'altres que fessin la feina. Sinó que calia un seguiment, assegurar-se que tot sortia com estava previst, anar a peu d'obra a escridassar el capatàs. Tot això formava part dels projectes, no es podia menystenir, i aquesta feina la feia ell.

Amb d'altres. En Q. T. era una dura competència. Sempre volia fer les tasques més dures, relativament parlant, i encarregar-se dels afers que ningú no volia. Que pretenia demostrar? Ningú no ho sabia, en J. H. tampoc, però de ben segur que moltes vegades volia deixar en ridícul els altres, i afirmar la seva competència. Es despenjava amb revisions dels protocols que no veien al cas, o amb accions de control que no eren necessàries. Els altres li seguien la veta. En J. H. no deia res, tampoc no volia crear-se enemics. I allà dins era fàcil fer-ho, perquè les enveges eren moltes.

La taula rodona reflectia la imatge animada de la M. R, que seguia parlant. Ordenant als altres quina havia de ser la seva estratègia com a grup davant la concessió final de les obres del pont, de la seva planificació. Els altres se la miraven amb cara de pomes agres, perquè no els agradava el tó que feia servir, imperatiu, com si tingués una raó que no es podia discutir. S'estava quedant molt sola, a la seva cadira, i començava a notar l'hostilitat de les mirades, que li deien clarament que havia arribat el moment de callar.

Però no callava. De resultes de la reunió varen escriure una carta adreçada al ministre i als seus ajudants, expressant les seves resolucions pel que feia a l'adjudicació del projecte del pont.


A l'atenció del ministre ...,

Senyor ministre, el compromís de la nostra comissió amb les obres projectades és d'adherència incondicional, per les raons que vos coneixeu sobradament i que no val la pena enumerar. En primer lloc ens agradaria dir que la connexió entre els recursos i la vetlla de dividends és paral·lela a la consecució de fites topogràfiques arxivades pels encarregats de zona que refermen el nostre convenciment que és del tot impossible dur a terme l'encarreguia sense el consentiment de les forces permanents que operen a la zona, és a dir que les onades excessives i la calor del sol poden desaconsellar algunes de les actuacions per perillositat condicionada, cosa que negaria el nostre parer en adobar amb argumentacions el sentit transcendent de la seva nota comitiva en la que ens optava a resoldre en favor o en contra de la creació del nou òrgan. Sapigueu doncs que no hi ha obstacles de consideració que s'oposin a l'elevació d'un monument en marbre o metalls en favor de l'inici breu de les obres que han de constituir un mirall de progrés de les nacions veïnes, i en les que hem de demostrar la nostra adhesió a les normes internacionals pel que fa als materials i als procediments constructius, perquè nosaltres tenim la capacitat de fer perdurable un projecte que es troba a les beceroles, però que ha de veure la llum algun dia per a glòria de la nostra comunitat i dels que la dirigeixen. Senyor ministre, vos sabeu que s'ha de fer una tria per agilitzar les deliberacions, que poden fer-se llargues per les intervencions desmesurades i per l'interès soterrat en minar la credibilitat de la comissió. Estem d'acord en que hi ha elements hostils entre les nostres files, encara que sense identificar per ara. No podem posar sospitosos en aquest escrit signat i aprovat pel ple de la comissió, però hem de fer constar que n'hi han i que alguns noms s'han dit en el curs de les parlamentacions. Cal afegir també que la prudència observada pels elements relatius determina una asserció favorable a les iniciatives del ministeri, que revelen la forma clausural d'obtenir les informacions per mitjà d'estratègies orquestrades i de control de l'oposició. Pel que fa a la comissió no podem fer altrament que mostrar el nostre condol per la recent opinió dels columnistes quant a la inacció del govern, que creiem del tot injustificada, l'opinió, i que combatrem a la humilitat de les nostres armes.

La comissió ministerial d'enginyers


Com totes les altres declaracions de la comissió d'enginyers venia signada per tots els seus membres. En J. H. es fixava en les variacions de la signatura de cadascú, quan li tocava el torn de signar ell. Sempre provava de ser el darrer a signar, perquè la seva signatura no ocupés un puesto destacat i per poder observar la cal·ligrafia dels altres, que revelava el seu estat d'ànim. En J. H. tenia un sentit especial per a adonar-se de vibracions indetectables de la mà, de línies mal ajuntades, de tremolors de tota mena, era capaç de detectar l'estat de la persona només mirant la seva signatura. Era gairebé un expert grafòleg.

Els altres no li donaven cap importància a les signatures, a les dels altres, a la seva si que n'hi en donaven. De fet tots ells tenien impromtes recargolades, amb llaços que trepitjaven l'espai per a la resta de signatures, amb el seu nom escrit de forma indesxifrable. En J. H. també havia hagut d'adoptar una signatura elegant, per estar a l'alçada del grup, però ni de bon tros era com la dels altres. Li agradava la simplicitat, la manca d'ostentació, no li agradava fer-se l'ufanós per coses tan ridícules com una signatura. La seva només tenia un parell de llaços, i el nom seu escrit amb mitjana cla
redat.

La M. R. tenia la veu aguda, punyent, quan parlava emocionadament li tremolava la veu, però no d'una manera que fes patir, sinó que emocionava. Semblava que el que estava dient ho treia del cor. No era veritat, ningú s'ho creia, és clar que ells també teatralitzaven les seves intervencions. En J. H. havia aprés a dramatitzar en uns cursos de postgrau, en que li havien ensenyat tècniques i estratègies per a somoure la sensibilitat dels que l'estaven escoltant. La veritat és que era bastant ridícul veure tota aquella gent declamant d'aquella manera, amb gesticulacions i escarafalls sense mesura. Els altres assistien a l'espectacle sense immutar-se gaire.

Val a dir que els subordinats es feien uns bons farts de riure amb les actituds del enginyers de la comissió, perquè ells mateixos no tenien el cervell rentat per tants postgraus en poca-soltades, i observaven la crua realitat de les seves actituds. Alguns no podien aguantar el riure, que se'ls escapava entre les dents, quan la M. R. els explicava alguna de les tasques que havien de manpendre. Els riures dels subordinats no esquien bé a la M. R, que provava d'accentuar la seva seriositat amb ganyotes més forassenyades, i amb tots els trucs que havia après als postgraus, amb el que el patiment dels subordinats anava en augment, en no poder riure obertament. La M. R. atribuïa a la manca d'enteniment aquesta actitud, no comprenia com era possible que aquella gent visqués als núvols, sense adonar-se de la seva mitjania.

En J. H. tornava al seu despatx, a on l'esperava més feina. Si l'acceptaven per al grup que havia de formar la comissió del pont aleshores podria fer-se a la idea que algú altre s'encarregaria de tot allò. No podia fer tantes coses a la vegada. I era segur que l'admetien al grup, perquè de gent treballadora hi havia una gran mancança, mentre que hi havia sobrança de líders i de col·leccionadors de postgraus. Ell se sentia confiat en que seria un dels escollits, encara que la decisió corresponia al ministre i al president mateix del país. I després estava l'opinió de la M. R.

Però no només hi havia tres persones a la comissió, en total hi havia trenta-cinc. El guirigall era considerable en les sessions plenàries, que eren la majoria, i quan un parlava des de totes bandes se sentien comentaris de reprovació. Els que estaven d'acord callaven. I el cas era que els motius per aprovar o reprovar eren només d'interès personal, per apujar aliats als llocs de responsabilitats, per poder entrevistar-se amb el ministre, per tenir adjudicacions d'obres per a la pròpia empresa. Aquestes eren les motivacions que movien els membres de la comissió, que per altra banda acaparava totes les licitacions d'obra pública del país, si més no la que era de més embalum, i se la repartien els trenta-cinc, que eren agrupats en grups d'influència.

En J. H. pertanyia al grup que no tenia grup pel fet de treballar a una secció del ministeri. No tenia interessos privats al darrera, el que feia la seva vida molt més tranquil·la. Només havia de provar que una quantitat raonable de licitacions anessin a parar al seu departament, cosa que per altra banda passava, i fins i tot que arribessin més licitacions de les que podien manegar, per tal de poder revendre algunes a tercers, sublicitant, per poder treure els diners corresponents sotamà. Era evident que els que tenien problemes greus eren els que pertanyien a l'òrbita dels grups privats, perquè havien d'aconseguir quants més contractes millor. Els òrgans directius dels grups els pressionaven força per tal d'entrar en una competència del tot deslleial amb els altres grups, que incloïa les amenaces, el tràfic d'informacions reservades, la compra de vots a la comissió. En J. H. de tant en tant es venia a un dels grups, per bé que no sempre acceptava les seves propostes al·legant reserves de caire moral. No era veritat, només que no volia adherir-se a aquell grup, i per mantenir la seva independència de tant en tant tenia que votar en consciència. Segurament el ministeri no hagués vist bé que es decantés amb massa claredat per una de les faccions de la comissió.

La taula on hi havien les trenta-cinc persones, i que tenia espai per a cinquanta, era del tot rodona, amb un forat al mig. Era encabida dins una sala quadrada amb llums indirectes, i catifes pertot. No sempre eren trenta-cinc però. Alguns dies no arribaven a la desena, quan altres esdeveniments ocupaven l'atenció dels comissionats. Aleshores podien tenir una xerrada tranquil·la. Els ànims s'asserenaven, ningú no volia fer els coups de têatre de sempre, a part que els que solien anar a les reunions menys sovintejades eren els que treballaven per alguna secció del ministeri, que no tenien interessos especials que poguessin posar per sobre de la comissió. Aleshores podien parlar amb un cafè al davant, del que els amoïnava i del que no, de totes les coses que hauria de fer en un moment o altre la comissió. Perquè hi havia molta feina al davant, i no es podia esperar que els especuladors representants dels grups privats posessin fil a l'agulla. Només els interessava quedar-se amb tots els contractes, superar la competència, sense esclafar-la. Fer servir tots els mitjans per tal d'endur-se el tall més gros del pastís, deixant menjar els altres, per no acabar mai amb una falsa competència.