Intrusió en silenci...

Sembla ser que es mouen en silenci, sigil•losos, i són arreu. Ningú els pot percebre, tothom els ignora i no els tenim respecte fins que són inevitables. Aleshores sí! Ai quan es tenen a sobre... Una cosa tan imperceptible, intangible, i sigil•losa. La seva intrusió no es veu a venir: silenciosa i lenta, mooolt lenta, però persistent.

Ningú els veu de la mateixa manera, ningú els descriu igual, però acaba petin-los tothom. Aquest dia arriba tard o d’hora i et sents estafat. El perquè, el com i el quan no tenen cap mena d’importància però el garbuix, que et retrona i posa a lloc de sobte, et fa adonar d’allò més transcendent en el teu viatge a la vida...

Aquests éssers, que es mouen en silenci i se t’incrusten sense haver-los reclamat, són ens que només tenen sentit quan se t’instal•len, sense previ avís, però sense marxa enrere.

Els anys: ens que busquen perquès entre les arrugues, erosions de la vida on s’amaguen vivències, frustracions i alegries, esperant que el port sigui amè.
Tot plegat és com un truc de màgia, una il•lusió, però el fet és que quan s’acaba l’espectacle només en rau la fantasia d’allò que has viscut.