Intent de suïcidi?

Ahir nit estava molt trista. La vigília de Nadal vaig sortir amb la meva germana, el meu germà i l’Aurora (la seva parella). Crec que són feliços. Tots viuen ja fora de casa, tenen la seva vida d’adults, les seves carreres...
Vam anar a casa de la Sílvia, la meva cosina. Que ara també viu sola a un pis de soltera, un saló amb cuina americana i un armari de fusta que divideix l’espai de l’habitació i el lavabo. No puc anar a visitar-la sense que em doni un “bajón” terrible. És el que jo vull. Viure sola, bàsicament. Sense aixecar-me i veure la meva mare fent coses a la cuina i el meu pare arrastrant-se pel pis, malalt i deprimit. No crec que aquest sigui l’ambient adequat per a una persona jove de 30 anys. No crec que l’ideal sigui tenir una mare que et controli tot i que a sobre, ara, s’hagi instal·lat a l’habitació de la meva germana, al costat de la meva.

Ara començarà a controlar quant de temps tinc l’ordinador engegat, perquè el soroll del ventilador del pc la molestarà, serà més difícil entrar a l’habitació de la meva germana per xafardejar els seus records, la correspondència amb les seves amigues, el que sentia i el que sent, encara que mai ens ho hagi explicat a nosaltres.

També em fa molta ràbia que em controli les pastilles. Total, les que prenc ara no són perilloses. Encara que em foti 40 no em faran res. Crec que només ho fa per sentir que és la que mana a casa. Li pregunto si la puc ajudar en alguna cosa i em diu que ja tot està controlat i que no cal. Em deixa les peles a final de mes per pagar els rebuts de les meves compres compulsives. Em tracta com si jo fos petita. O com si ella fos una infermera amb dos pacients, el meu pare i jo. Es fa la víctima dient que si el meu pare empitjora, la que se n’ocupa sempre és ella. Potser és veritat que és qui li cura, el neteja... però per això és el seu marit, jo no vaig escollir al meu pare, ella sí. A més, per a ella sembla que nosaltres (els meus germans i jo) no patim quan el meu pare està malament.
És incapaç de veure els nostres sentiments. Per a ella, que nosaltres vulguem anar a l’hospital, representa que fem el paperot i que no és per estar amb el nostre pare perquè sí, sinó per compromís.

Ahir a la nit, no sé si influenciada pel Nadal, que odio, o pel final del capítol de Porca Misèria vaig pensar en treure’m la vida. Bé, quasi cada dia ho penso. Però no sé com. Vaig recordar que a la pel·lícula “Como agua para chocolate” els dos amants se suïcidaven amb llumins, empassant-se el fòsfor.

Tot el que necessitava era una capsa de llumins i un morter per picar el fòsfor i després empassar-me’l.

Vaig començar a treure el fòsfor amb unes tisores, de uns 30 llumins i ho anava ficant al morter. Després ho vaig picar. Vaig voler assegurar-me’n de que seria tòxic i que jo no existiria l’endemà, així que en una enciclopèdia Larousse que tinc fa anys vaig buscar la paraula “Fósforo”. Vaig veure que l’havia cagat. El fòsfor dels meus llumins era inofensiu. El de color vermell no fa res, en absolut. És el blanc el que és tòxic. De tota manera, vaig empassar-me’l. Per si un cas. I res, aquesta matinada he anat al lavabo i l’únic “retortijon” que tenia era el del EVACUOL que m’havia fotut juntament amb una infusió laxant, que és el que faig sempre a Nadal per treure tot el que he menjat i no engreixar.

Aquestes dues setmanes que no vaig a fer pràctiques a la ONG, deixaré de prendre la SERTRALINA i potser també el TRANKIMAZIN. A veure què passa.
La falta de SERTRALINA em farà sentir més trista i deprimida, així potser acabo tallant-me les venes i a veure si aquest cop encerto. Que l’altre vegada només va servir per deixar-me unes cicatrius al canell que m’obliguen a portar braçalets per sempre més.

M’havia oblidat de dir que, quan vaig saber que el fòsfor vermell és inofensiu, vaig pensar de trencar tots els termòmetres de casa per empassar-me el mercuri. La meva jefa té una peixera i se li va trencar el termòmetre i amb el mercuri van morir tots els peixos. La seva filla petita va pensar que els peixets havien posat ous... jajaja.

Avui tinc canelons per menjar. Jauré al llit i ja m’avisaran quan arribin els de la família. Menjaré amb el meu pijama, ja tots estan acostumats a les meves rareses, i després tornaré al llit, a llegir el llibre que haig de tornar a la biblioteca el 28 de desembre: “El món segons Garp”.