Innocents

Una nit de fred intens, d’aquelles en que la neu atapeeix fins i tot l’aire,quan pensava que mai més tornaria a veure el sol,l’ Ababuo , tot veient que ja no li quedaven forces, va pensar que es deixaria morir al terra gèlid.

Al capdavall com que mai ningú trobaria el seu cos en aquell indret inhòspit ,al cap del temps acabaria convertint-se en desenes i desenes d’engrunes de neu. I la veritat és que aquesta idea li semblava bonica, de fet de les poques coses boniques que li havien passat en la seva curta però duríssima vida...

Maltractada, vilipendiada i humiliada inútilment, l’Ababuo des de ben petita, mai no havia trobat el seu lloc en el món i és per això que aquella nit va decidir interiorment, en el els plecs de la pell més fonda, que la intempèrie no solament seria el seu lloc, sinó també la seva mort.

El que no sabia l’Ababuo és que no calia morir , perquè ja feia temps que ho era de ben morta i és per això també que la gelor de la neu i de la nit li semblaven companyes entranyables de viatge.

El cas és que es va adormir en un son d’aquells que un té de tant en tant, quan la vida es fa feixuga i trista , i amb ella es van adormir també les estrelles i el cel i les muntanyes nevades de l’entorn.

Però mentre dormia ,a poc a poc, en el misteri de les nits més fosques , es va anar obrint el cel amb el color blanc que li havia prestat la neu ... i la lluna va brillar com mai... i lentament es va fer llum dins de l’Ababuo i un mantell d’escalfor la va protegir de morir per sempre.

A prop d’ella, misteriosament va anar succeint el mateix amb altres noies que ella ni coneixia.

Glòria Vendrell i Balaguer