Informació

20

Acabades aquestes disquisicions quant a les multinacionals en Solleres agafà el diari que hi havia a una de les taules adjacents i sense ni llegir ni una paraula començà a parlar.
- Aquests periodistes si que se les empesquen bones, no encerten ni una. El cert és que la informació és molt escassa i està en molt poques mans, normalment mercenàries. Vet aquí que cada mitjà té les seves orientacions ideològiques, i d'aquí no en poden sortir. Però reflexionem al voltant del fet de la comunicació en si mateix. Nosaltres ens estem comunicant ara mateix. Transmetent les idees, les que creiem nostres, i potser ni tan sols ho són. Moltes vegades m'he sentit pensant idees d'uns altres, amoïnant-me per problemes que no eren els meus, que amb una mica d'anàlisi he vist que pertanyien a altres persones. I ni tan sols aquestes persones que són les dipositàries de la propietat dels problemes no en són veritablement propietàries. Perquè es tracta de problemes que afecten tothom. M'agradaria molt més poder-me preocupar de les meves minúcies que no pos dels grans temes, els que emplenen la boca dels polítics i els comissaris, que sembla que siguin aquestes qüestions les que mouen el món, quan en realitat es mou a base de petites accions, de pensaments sense importància que amuntegats fan una munió. Pensem en les coses que ens afecten, cada dia. En quines sabates ens posem de bon matí, en si hem de canviar actituds envers els altres. Trobo que la gent va pel món molt esperitada, sense rumb ni aturador, atropellant els altres. Perquè tenen al cap problemes que no els són propis, que els hi ha ficat algú altre, que torno a repetir, ni tan sols és el propietari de les qüestions doncs solen ser universals. La fam al tercer món pot semblar una informació escaient, interessant des de tots els vessants. Tanmateix poca cosa podem fer nosaltres per solucionar-la, per tant no val la pena de capficar-s'hi. Els periodistes i informadors volen a tota costa que estem al cas del que passa a l'Àfrica, on val a dir que les condicions de vida són infernals, volen que hi pensem perquè allunyem l'enteniment d'altres qüestions que poden ser més punyents com ara el nostre sou o les nostres condicions de vida. Pot semblar egoista això que dic, però no ho és. El que és egoista és amoïnar-se en excés per guerres de les que no sentirem ni les remors, per matances passades a milers de quilòmetres. Això fa que ens posem una bena als ulls, tal com volen els periodistes i els grups de pressió, perquè ens sembli que els nostres problemes de cada dia son foteses. Un no es pot queixar del preu del pa o de les olives quan veu la misèria pertot. Les forces revolucionaries que podria haver al nostre voltant queden apaivagades i diluïdes per tot l'espectacle de la dissort i misèria humanes. I de ben segur que als altres països se les empesquen per subjugar els seus pobles respectius. Parlant delícies de la monarquia. Els que estan morts de gana tenen afany de veure les vides regalades dels més poderosos, i els que estan podrits de diners i recursos necessiten de veure les més grans desgràcies. Així podem pensar tots plegats en coses que no ens afecten. De vegades mirant els noticiaris un es meravella, o si més no jo ho faig, que es pugui donar importància i minuts a notícies tan locals i tan intranscendents. En comptes de tractar el que la gent vol sentir,o li vindria be de sentir, es dediquen a tractar sobre els grans temes que mai no es podran solucionar definitivament. Així es creen el seu corpus juri amb el qual alimentar-se per anys, ells i els seus successors. No són ximples del tot, no. No hi ha cap raó per la qual buscar novetats veritables, per la que dir les coses tal com són i com la gent les vol escoltar. Què ens importa el que facin uns personatges que són sempre els mateixos? No res en absolut. Caldria reivindicar que cada dia es parlés de persones anònimes, diferents, i deixéssim de crear celebritats que no serveixen per a res. Aquestes persones que viuen de la difamació i l'exhibicionisme són de la pitjor espècie, i incloc en aquest sac el Rei i el Papa de Roma. Començant per aquests dos bergants fins al darrer dels miserables que viuen de la seva imatge són unes paparres i uns aprofitats. Es pot acabar per dir que els mitjans en l'actualitat són el circ d'altres temps, el camp de batalla d'uns altres, on es feien els noms i les anomenades. I a tot això hi contribueixen els periodistes i escriptors, que amunteguen damunt el mite més dades falses o certes, a favor o en contra. Tan se val el que pensin els ciutadans, que s'amoïnen per coses més quotidianes, que cerquen per damunt de tot la inspiració i el conreu del seu esperit. Tanmateix a aquests xucladors de ments els interessa fer romandre en la ignorància la major quantitat de gent possible. Així poden perpetuar el seu domini, al qual resulta d'allò més difícil accedir-hi. El paper dels diaris es groller com el seu contingut. Es fan des de les seves pàgines atemptats continuats als sentiments d'equanimitat i justícia. Un grup reduït de persones decideixen el que apareix a les columnes i el que no, i qui pot parlar i qui no, i sovint aquestes intervencions es fan amb absoluta parcialitat i intencionalitat. Com si la imparcialitat fos una utopia. Les quimeres poden existir amb les bones intencions i el treball exhaustiu. Les càmeres són espasses i llances, en mans de cavallers temibles, brandant ginys enregistradors, hom ha de sentir por en sentir-les apropar-se. Tenen als seus cables la capacitat de desfer i de vilipendiar, de reduir a la pols es esforços més prometedors, de posar de criminal la persona més bella i benintencionada. I tot plegat sense el més petit escrúpol, sense demostrar emotivitat o sentiment. Tot ho fan fredament i amb professionalitat, enfonsar carreres i tacar honorabilitats, sense cap mirament. Com qui enfila un porc massa gras que cal sacrificar. Després poden demanar excuses. La quantitat de vides estroncades que no s'han recompost per unes excuses. Se les fiquin on vulguin les excuses! I a més per més que busques no trobes ni un pam de net, ni els que pretenen apropar-se a la cultura i el coneixement no ho fan degudament, perquè sempre han d'introduir falsedats i cometre abusos de tota mena. Es pensen que per ser periodistes estan en possessió de la veritat, i bé que ho sembla, doncs ningú no pot gosar acusar-los. Tenen la paella pel mànec i ho saben. Els únics que els fan arronsar són els directius, que imposes les seves ordres i les seves directives. És per això que les línies editorials queden tan ben definides, i perquè sembla que tots els periodistes d'un determinat mitjà estiguin tallats pel mateix patró, són com els llops que actuen en manada, a les ordres d'un dominant que els diu el que han de fer i el que han de pensar. Després objecten que tenen independència. No pot haver independència on hi ha sous. I les idees que tenim al cap no són nostres. Només una petita part quasi indestriable, la resta les hem heretat dels avantpassats, o ens les han ficat al cap per moda o per interès. Són idees que s'han anat inventant amb el pas del temps, amb anys de rumiar-les un cop rere l'altre. Tal com es transformen les idees i les societats. Esfereeix de pensar que no hi ha ni un ú per cent del que pensem que sigui veritablement nostre. Fins i tot poso en dubte que no hi hagi res que ho sigui. Es a dir que en el fons només fem que repetir el que ja hem escoltat abans. I donem tota la importància a la configuració de tipismes que representem, com si fos la gran cosa, un tret diferenciador. Els cronistes dels diaris es pensen que estan fent una gran tasca, explicant-nos el que passa ves a saber on, els patiments de la gent, les desgràcies que els passen, tot el que han de patir per sortir endavant, com si tot això tingués alguna importància per nosaltres. Un no es pot fer idea cabal del que vol dir morir de gana en mi d'un desert si no ho ha viscut, només les imatges fotogràfiques o les explicacions del cronista no basten per aprofundir en la realitat de les coses. Només es pot hom fer una idea vague del drama que viuen els altres, i de pas tornar-se conformista amb el drama d'un mateix. Sempre hi ha algú que pateix més, sempre hi ha raons per a no queixar-se, per sentir-se afortunat. Menys quan un mateix és el desgraciat més grans de tot, cas en el qual dubto molt que es tingui televisió o se sàpiga llegir. Aleshores tot resolt pel que fa a les ambicions de tot aquell que té prou riquesa per comprar-se un aparell receptor o saber llegir el diari, sempre hi haurà raons pel conformisme. Jo personalment estic molt en desacord amb les polítiques editorials dels diaris i els noticiaris, cadascú hauria de dir la seva, amb llibertat, els mitjans haurien de ser una porta oberta al món, un aparador de les seves belleses, juntament amb les misèries, però no ho és perquè no interessa. Potser és més rendible esgarrifar i trasbalsar l'espectador o lector amb barrabassades cada cop més atroces. De vegades sembla que aquests desgraciats del tercer món s'escarrassin a ser més brutals encara per tal de ser noticia arreu del món. Això s'aconsegueix amb la priorització de les informacions. Premiar els més brètols amb espai als mitjans. I què si hi ha massacres i mortífers terrabastalls? A mi no m'interessa de saber-ho. No hi puc fer res, només sumir-me en la impotència i el defalliment, només deixar que el pes de tantes ànimes turmentades caigui a sobre de la meva. En positiu no puc fer-hi res, aleshores millor no saber-ho. Que m'expliquin les notícies de segon ordre dels països allunyats, les coses locals d'un punt o un altre, a l'atzar, per refrescar l'esperit, les grans desgràcies les poden notificar sense forçar-ho a un a rebolcar-se en el fang de la misèria i la baixesa, sense explotar al màxim els pitjors sentiments de la tafaneria més malaltissa. Perquè al final tot plegat és una escenificació, agradable per llunyana, una afirmació de la superioritat de qui ho veu, que se sap
segur a la llar, lluny de la tragèdia. Fins i tot pot despenjar el telèfon i donar unes monedes sense haver ni d'allunyar-se de la calefacció, al costat de la que té el sofà. I tot per culpa dels periodistes, de les màfies del pensament que volen ficar-nos al cap només quatre idees, per expulsar les que ens siguin pròpies, si és que veritablement en tenim, per fer alhora que la tasca de cercar idees entre la gent vulgar sigui endebades, per acció i reacció de segles de dominació. En definitiva que aquesta gent són molt males persones i haurien de pensar en que la llibertat d'expressió passa per la llibertat d'oportunitats, i que no es tracta només de donar llibertat als que tenen coses inquietants a dir, o els que fan el ridícul més del normal o es manifesten d'una manera excèntrica o còmica, també han de donar veu al tothom que és cadascú per separat i que mor dessota el pes de la seva decència.


21

- El periodisme és del tot necessari, feu l'Escofet. Sense ell encara viuríem a l'edat de pedra. Les primeres accions de l'home camí de la seva civilització foren l'escriptura. Cert que no pas el periodisme, però s'assembla. Les persones tenim dret a saber el que els hi passa als altres, sempre tenint en compte els criteris de prioritat. A mi no m'importa un rave el que li passi a la gent comú de Nova Zelanda, o de qualsevol altra racó oblidat del món. M'interessen només les coses importants, les que tenen transcendència. Les operacions del banc mundial són molt importants, les revolucions als països i les guerres civils o entre estats també. Jo haig de saber com van les coses a la Xina per poder fer plans de compra de materials, que en faig molts en aquest país. Per altra banda està la qüestió del plaer. Un dels plaers de les persones és llegir el diari de bon matí. Potser tu com que ets de poca cultura no tens aquesta costum, però la gent com cal sí que la té. Jo llegeixo quatre diaris per fer-me una idea acurada i sense biaixos, val a dir que les notícies acostumen a ser les mateixes si fa no fa a tots els diaris, però sempre hi ha els comentaris tendenciosos introduïts per un o altre redactor, normalment els més endimoniats es troben als articles sense signatura, dels que hom espera imparcialitat. No hi ha tal. Els redactors són persones i com a tals tenen opinions. Tothom té una opinió en aquest món. A on aniríem a parar si no hi hagués opinions per a tots els gustos. Fins i tot tu que dius que tens idees que no et són pròpies tens opinions. La opinió és la combinació específica de la persona de tots els discursos que circulen. Amb que hi hagin una dotzena d'idees imagina't la quantitat d'opinions diferents que es poden arribar a generar. És el mateix que passa a les travesses. Pots pensar que hi ha poques opcions i en realitat hi ha tantes que costen de pensar. El mateix passa amb el periodisme. Els temes sempre són els mateixos, però les subtileses infinites. Cal saber llegir entre línies. A part de tot això hi ha els que es dediquen a la investigació, o a cobrir conflictes militars. Pot semblar que la seva tasca és del tot innecessària, que es juguen la vida per no res, que la seva feina la podrien fer els soldats amb la mateixa eficàcia. Un error. No és l'afany de protagonisme o el menyspreu de la seva pròpia vida el que els mou sinó l'esperit de coneixement i de destapar la realitat en tota la seva cruesa. Cal que hi hagi persones arriscades que facin aquesta feina, que se'n vagin a escassos metres del front, on cauen les bombes i retrunyen els trets, on una bala perduda pot fer molt de mal. Perquè nosaltres des del saló de casa nostra podem estar al cas de la desgràcia que passa a molts milers de quilòmetres de la nostra ciutat. Per tot això és necessari que hi hagi gent que s'arrisqui. Quan penso en el valor que demostren aquests reporters, vestint-se amb armilla blindada i ficant-se al mig de tot. Tenen enemics per totes dues bandes, sempre que hi ha un conflicte. Cap soldat no vol informadors a la vora, podria delatar les seves atrocitats. No ho vol ningú això. Són uns veritables màrtirs de la societat de la informació. Moltes vegades donen la vida per poder transmetre la veritat als qui no faran cap esforç per obtenir-la. És d'agrair que hi hagi tant de voluntarisme al món. Pel que fa als periodistes d'oficina, els que es passen el dia davant de l'ordinador, aquests són ben bé d'una altra pasta. No volen problemes, només es miren el teletip i els correus de l'ordinador i fan així les seves cròniques. Tanmateix hi ha molt pocs d'aquesta mena. La majoria surten al carrer a veure que s'hi cou en realitat. No es poden fiar dels teletips, que sempre enganyen i són tendenciosos. Només a peu de carrer es pot obtenir les informacions més interessants. A mi m'importa molt el que passa al món, als dignataris, als jutjats, a les carreteres. La informació és l'actiu més important que pot tenir una empresa, cal valorar-lo per sobre de tot. I aquesta informació la donen periodistes d'un tipus o un altre, que fan la feina recopilatòria i perden les hores posant ordre a dades caòtiques. Fins i tot els analistes de borsa, tan rebutjats, fan una feina digne d'encomi. No es podria fer res a les empreses sense les seves observacions i prediccions. Jo haig de estar al cas del que passa a la borsa, dels daltabaixos dels valors, dels canvis de cotització. I no em refereixo només als que surten als noticiaris fent el resum, sinó més aviat als que escriuen assenyats anàlisis de més d'una pàgina. Aquestes informacions són fonamentals en molts aspectes. Sense elles no sabria a que atenir-me respecte al futur. El futur és tan improbable! Sempre s'ha de tenir a punt l'anàlisi d'algun expert per tal de prendre les decisions. I no he de saber potser el que passa al món? No podria invertir a l'estranger si no en tingués notícies. Em cal de saber quin grau d'estabilitat hi ha a tal o qual país abans de comprometre'm a fer negocis, a comprar partides de tela o altres productes. Totes aquestes coses cal saber-les. Tu, Solleres, amb les teves feines temporals t'importa un colló el que passi al món. Ho entenc perfectament, a mi també m'importaria ben poc si em trobés en la teva mateixa situació. De fet la major part de la gent no s'interessa per les notícies més que per raons purament especulatives i de plaer. Sembla que saber de les desgràcies alienes reconforta, com que et fa sentir millor amb el que tens. Evidentment no es tracta del meu cas. Jo haig de saber en tot moment que es el que s'hi cou, a tot arreu. És la meva obligació. Si no ho fes deixaria a la deriva tot el navili, amb un futur incert per al meu centenar de treballadors. Això no m'ho perdonaria de cap manera, negligir en aquest aspecte. De cap manera. És imperiós per a mi estar informat de tot el que passa. Si als diaris que llegeixo donessin tot un reguitzell de notícies locals o pintoresques aleshores no em podria assabentar del que passa amb els grans temes. Sense els grans temes no hi ha món. Al capdavall les úniques vides que interessen són les d'unes poques persones. En primera persona vull dir. La resta només interessem en tant que número. Per engreixar les estadístiques, perquè es pugui dir quanta gent treballa i quanta no, quants viuen i quants moren, quins diners tenim i quins no tenim. La majoria no serveix informativament, només serveixen unes poques persones. Les que surten als mitjans. Això és d'una gran justícia. Així la resta ens podem estar de viure les amargors de la fama. Creieu-me quan us dic que la fama pot ser molt descoratjadora. Jo la visc en certa manera. Molta gent depèn de mi, i em sento com piconat per tones de ciment que em cauen a sobre. Tothom em mira quan passejo per la fàbrica. No m'agrada gens que em mirin i tanmateix ho fan, per bé que mig d'amagat. Ningú no gosa mirar-me directament. Al meu petit món jo sóc conegut, i estic per sobre de tothom, excel·leixo. Per això puc comprendre el que senten alguns, com els presidents i directius de tota mena d'institucions que han de fer el seu paper davant els periodistes o les càmeres. És un suplici que cal assumir perquè aquesta és la nostra responsabilitats. Aquests pocs es sacrifiquen, la seva llibertat en molts aspectes, perquè tot plegat funcioni. Els hauríem d'estar molt agraïts en comptes de criticar-los sense fonament. Les coses són així i no es poden simplement destruir.
- El diari és una bona cosa per començar el dia, intervingué en Procert, que remenava el seu cafè amb la cullereta distretament. És una diversió tan digna com qualsevol altre. Les noticies estan distribuïdes al diari per tal que vagis paint-les a poc a poc. De primer les més dolentes, de manera que la resta de diari et va deixant cada cop millor gust de boca. Ho fan apropòsitament. Trobo que aquesta professió de periodista té algunes coses positives, encara que també de negatives. Normalment acostumen a fer-se una idea en excés generalista de les situacions, de manera que com qui molt abasta poc estreny, no aconsegueixen aprofundir en res del que toquen. Durant un dies tot els diaris en van plens d'un afer en concret, i les televisions igual, i no arriben a tocar el moll de l'os que ja hi ha un altre tema més rogent que es posa al capdavant. Així no hi ha manera d'arribar a les pregoneses. Per això és que els que es dediquen a la informació són tan superficials i incuriosos. Sempre pretenen donar una ullada a les coses, passar amb els ulls per davant del conjunt sense aturar-se a observar els detalls. Tot el contrari del que faig jo al meu taller. Les coses tenen el seu esquema general, i també la seva munió de detalls. Aniria llest si reduís la meva feina a les quatre pinzellades generals. Aleshores ningú no em voldria comprar les meves creacions ni em contractaria per fer cap obra. És del tot indispensable perdre's en els detalls, arribar al fons dels assumptes. No deixar que les mateixes paraules vagin d'unes boques a les altres sense a penes modificar-se. El problema dels periodistes és el problema de l
a informació. Aquesta es troba amagada, calen escarpes i martellades per tal de fer-la sortir a la superfície. La informació que veritablement interessa la gent se la guarda gelosament, com si fos una part irrenunciable de la seva existència que es perdés en adquirir publicitat. La notorietat fa tímides moltes opinions. Fins i tot diria que hi ha quantitats ingents de corrents de pensament que passen del tot desapercebuts i ignorats de la història per la timidesa dels seus pensadors. Tot el que prové de la timidesa està destinat a la mort, a ser soterrat per opinions cridaneres, per manifestacions esverades, per paraules entonades. D'això els periodistes no en volen saber res, es pensen que les informacions s'han de manifestar per si mateixes, que no cal anar-les a buscar. Cert que alguns diuen tot el contrari, que les van a buscar, vull dir. Res més allunyat de la realitat. Potser s'apropen al lloc on pensen que ha d'aparèixer la informació i aleshores esperen, però de cap manera no la van a buscar. Sempre esperen a que aparegui primer. Jo no podria fer el mateix amb la fusta i el ferro. Les formes es troben amagades darrera una munió indescriptible de giragonses amb les eines i cops de martell ben donats. No es pot esperar que la feina d'un se li aparegui. Cal anar-la a buscar. D'això no en saben res els periodistes, com la major part de la gent de poder o rellevància. Tots esperen, a que els problemes es posin en renglera davant d'ells per poder-los abordar. Així no han de pensar en anar-los a buscar, així poden aplicar prioritats, que és l'activitat predilecta dels grans jerarques, que no conceben altra forma de fer la seva feina que dir que no a la majoria i que sí només en casos puntuals. Els hi sembla d'allò més important comportar-se d'aquesta manera, fer perdre el temps als ciutadans i resultar del tot inútils.


22

En Procert seguí parlant. Ja no replicant els altres asseguts al voltant de la taula sinó aportant la seva tesi.
- La informació resulta tan insuficient com la paraula. Resulta del tot impossible de fer-la entenedora. Les paraules sempre surten a mitges, estan esbiaixades per les deficiències mentals de qui les pronuncien. Expressen les veritats a mitges. Del que pensem poca cosa podem transformar en paraules, el que fa que a l'hora de transmetre les notícies diguem el que no volem dir i callem el que voldriem expressar. Aquest és el drama dels informadors. La majoria proven de crear un text original, de captar l'atenció d'alguna manera, pels mitjans que sigui, per tal de concentrar l'atenció del lector en la seva pàgina, en la seva columna. O els que apareixen en altres mitjans no escrits volen principalment escandalitzar i remoure les consciències. Està be que els pensaments estiguin una mica remoguts, de tant en tant és convenient de fer-ho. Però seguidament provoca un efecte contrari. Les consciències es troben en constant agitació de manera que les noves idees que es plantegen no aporten res perquè afegir més moviment al que ja s'està movent rares vegades produeix algun efecte. Aleshores és quan resulta que les informacions destinades a calmar i no a remoure són les que semblen més innovadores i al final són les que canvien les maneres de pensar. Quan repasso el diari davant del cafè penso en que m'haig de defensar, perquè tot són agressions a la meva integritat argumental. Les coses que porto pensades per mi mateix apareixen pàl·lides i sense fonament, al costat de les informacions escruixidores i les idees elaborades. El que jo pugui pensar no compta per a res, només són idees, al costat de discursos. Les idees no tenen res a fer aleshores, a no ser que un mateix s'escarrassi a lluitar per la pròpia personalitat i faci un esforç mental de filtració del que s'està llegint. El mateix passa amb els mitjans sonors o visuals. Cal prevenir-se de les intoxicacions, que poden arribar a ser molt greus. Alguns afirmen amb rotunditat que tots els homes tenen barba, com el mateix Sòcrates, escarneixen la lògica sense cap mena de mirament, sense enrojolar-se ni una mica. Els principis de la equitat i la bona ciutadania els trepitgen com si fossin merdes de gos, s'adeliten en rebaixar la decència fins a l'alçada del terra. Tot plegat per obtenir unes quotes, per enfalcar-se dins les opinions de la gent amb les seves pròpies. Contra tot això cal prevenir-se, doncs hi ha molta mala intenció entre els informadors, que es creuen guarnits amb les llums del destí i pensen molt equivocadament que tenen una missió en aquest món. Fugim com de la pesta dels il·luminats, dels que creuen que han de fer una creuada en favor o en contra d'alguna cosa. La informació ha de ser la que és i resumir-se de la manera més diàfana i clara possible. Sense afegir matisos emmetzinats o condimentar-la amb mitges veritats o directament mentides. De totes aquestes conductes desviades en són responsables els mateixos periodistes, que ho fan i ho deixen fer, i els consells d'administració de les editorials i productores, que ho imposen com a norma. Fa venir basques de pensar en tota la corrupció que hi ha al voltant de la informació, que al final no deixa de ser el terreny de la veritat. Al final hi ha tantes veritats com persones, o fins i tot més, perquè hi ha gent que sembla tenir-ne més d'una. Els mateixos fets enarrats pels uns o pels altres adquireixen tonalitats del tot diferents, que fan fins i tot que la mateix veritat trontolli, que sembli que poden més els adjectius que els substantius, més les espècies que el mateix aliment, cremà més el fum que el foc en si mateix. Tot plegat s'hauria de solucionar mitjançant una clara presa de consciència per part de tothom, no només dels especialistes o professionals. En fi, coses impossibles, doncs hi ha molt poques coses que mobilitzin tothom, potser el futbol i el vi, que fins els capellans en prenen, de tota la resta no pot haver sinó desacords. I pel que fa a la informació encara més, perquè interessa que hi hagi. Les columnes dels diaris i les seccions als informatius són el camp de batalla de les guerres modernes, i les pàgines dels llibres, doncs sovint les mateixes actituds que s'observen als informadors es poden veure als literats, que pretenen crear opinió i tendència amb els seus escrits. Que ningú pensi que les guerres d'avui dia són aquestes batalles campals entre tribus que es donen a l''Àfrica, o a d'altres zones. Les guerres que fan mal són les que es produeixen als medis, són les que derroquen governs i fan canviar el rumb dels països, les que tenen efectes terribles sobre les persones i les comunitats. En fi, que hi ha molta fortor de podridura a tot el que envolta els mitjans i els seus productors. Ningú no ho diria pensant en que la llibertat d'informació és un dret modern, que antigament no hi havia aquesta varietat de mitjans i aquesta preponderació per part de periodistes i informadors de tota mena, la possibilitat de saber al moment el que passa a l'altra punta de món. Aquesta llibertat de medis hauria de fer possible una veritable llibertat d'arribar a tothom per part de qualsevol, i tanmateix no es dona així, tot al contrari. Passa que les idees són sempre les mateixes, refregides i mastegades un cop i un altre i presentades amb diferents formats i en diferents moments, perquè poguem pensar que hi ha novetats, que el món gira. És un escàndol observar com les mateixes idees obtuses segueixen reapareixent en diferents formes, escolant-se enmig del torrent de desgràcies i misèries de manera que poden reivindicar la seva sobirania sobre tal o qual fracció de la gent, que acaben per pensa de forma similar. No hi ha llei que ho pari tot això. Encara ha d'anar a pitjor. Ja s'han adonat els que governen fa molt de temps que la millor manera d'introduir les idees que volen no és per la força sinó per la seducció, amb missatges encoberts i soterrats darrera d'idees aparentment innocents. Fins als concursos i als programes de varietats es fa política i s'escampen eslògans i idees prefabricades de tota mena. Fa fàstic de pensar en quina manera ens fiquen al cap els pensaments, perquè només haguem de fer l'esforç de pensar-los. Les tintes negres són la sang que es vessa de tantes idees innocents que no es poden defensa i que claudiquen abassegades pel pes de les corrents de pensament, que són les que s'imposen i les que romanen. Després hom es queixa de l'escàs interès cultural i la manca de criteris de raonament per part del comú de la ciutadania. No hi ha res d'estrany. La manca de costum de raonar ho produeix. Fins i tot els que s'exerciten en el pensament no poden evitar d'estar contaminats, de pensar les idees dels altres, de creure-les seves, de fer-les servir en la construcció del seu ideari personal, com si fossin de collita pròpia, i no materials bords que algú ha deixat al munt dels nostres maons per que els fem servir sense saber del seu origen espuri. Em demano quan hi haurà una revolució contra-mediàtica, que cremi redaccions i platós, que passi pel ferro tots els responsables de tan de desgavell intel·lectual. No penseu però que vull que això passi. Les matances sempre són malaurades, i cal evitar-les.
- Quines barrabassades de dir!, feu el senyor Escofet que tenia els queixos inflamats. No dius més que bestieses. No sembla que la solució a tot això que dius, i que a mi em semblen acusacions infundades, es pugui solucionar a sang i foc. Aquestes idees revolucionàries només poden sortir d'una persona com tu. Els periodistes fan la seva feina el millor que poden, amb serenitat i consultant totes les fonts. És clar que qui no bada boca ni fa cap gest no pot comptar en el terreny de les informacions, perquè aquestes es basen en la transmissió per alguna via. Les idees que no surten del cap no poden tenir cap repercussió. Això queda clar. A part penso que els periodistes i professionals de la informació fan una feina novedosa i encomiable, en el que encara hi ha molt d'experimentació, i que com que són humans se'ls ha de comprendre en la seva
imperfecció. No es pot esperar que siguin jutges de la veritat, sabent fins i tot que els jutges tampoc escapen a la injustícia, com tothom. Els informadors són consubstancials al benestar del que gaudim tots plegats. Sense ells seriem en mans de cacics i abusadors de poder de tota mena. Mercè a la tasca esventadora d'escàndols i afers improcedents es pot estar a l'aguait del que passa a les cases més bones i als despatxos de més responsabilitat. Si hi ha algú que extralimita la llei, sigui un gris funcionari o un empresari de segona fila, salta de seguida al capdamunt de les pàgines dels diaris, i es jutjat i condemnat pels lectors, amb el beneficiós efecte preventiu que això comporta. Sense aquesta publicitat, sense la reverberació dels mitjans, moltes activitats criminals fetes escudant-se en la honorabilitat quedarien sense càstig. No poques vegades ha estat la premsa la que ha fet saltar la llebre d'algun escàndol, que per postres a acabat als tribunals essent jutjat per una cort de justícia. Aquestes són les coses que fan venir la fe en la publicitat de la informació. Si les coses que passen haguessin sempre de quedar en l'àmbit de la judicatura o dels expedients administratius moltes activitats delictives de petit calibre seguirien endavant, contaminacions de rius, accions abusives. Com a empresari us puc dir que moltes de les multes que imposa el departament de treball es poden assumir econòmicament, tanmateix no es poden faixar publicitàriament. La mala premsa és la pitjor cosa que li pot passar a una indústria, i per aquesta raó molts s'estan de fer pràctiques que els serien beneficioses pel que fa als diners però que per la seva immoralitat els portarien a la ruïna publicitària. Aquesta és una funció dels informadors. És clar que n'hi ha que no tenen cap vergonya, i també hi ha països llunyans on no tenen consciència, ni els importa de tenir-ne, de la imatge que donen amb les seves guerres i crisis humanitàries. Això només afecta a uns quants estats, en els que el sistema periodístic funciona com cal i hi ha llibertat, a la resta és un fracàs per raó de les censures i altres mitjans de castrar la informació. No sé que faria si no em pogués llegir els meus quatre diaris de matí. Estaria perdut en un món d'especulacions. Així puc saber que és el que es cou a les diferents parts del planeta i que en puc esperar. Puc fer els meus plans de futur i reglar les actuacions contractuals i transferencials. A part m'assabento dels escàndols i irregularitats que afecten al sector o d'altres sectors. Informacions necessàries per a l'home d'avui, coses que cal saber per no ser un enze. És clar que si hom viu per uns mitjans assalariats no en té cap necessitat. Ja ho farà un altre, com sempre passa.