Infància d'una infància

Tinc varies sensacions... Sentiments que s'oposen l'un a l'altre... tot em porta al mateix camí, un camí del que diàriament vull fugir... un camí que diàriament vull fer l'esforç d'autoconvèncer-me a mi mateix que no existeix.
Em sento injustament incomprès, sento que ningú pot lograr comprendre'm.
Però perquè? ... què fa que jo, una persona de setze anys, no pugui tenir la mateixa ( o millor) lucidesa que una persona d'una aparent maduresa i simpatia entre les seves amistats, creant al seu voltant una marcada doble personalitat que només és capaç de mostrar-me a mi... i és clar; si només sóc el seu fill!

Des de petit he viscut en un ambient de constants tensions i conflictes, tots ells duts a terme per una mateixa persona, una persona que com ja he dit té dos caràcters paral·lels; el neuròtic dels quals guanya sempre en qualsevol discussió tensa al no-neuròtic.
Cotidianament, després de la discussió sempre ve la disculpa, la qual es dóna per realitzada quant el culpable deixa de suposadament, sentir-se ofès per ell mateix.
Crec que ell després de tota baralla verbal (només faltaria que no fos verbal!) es penadeix del que hagi pogut fer al moment tens o simplement al fet de portar-li la contrària o la simple exposició d'una ideia moral contrària a la seva. Tant s'hi val.
…
Ara mateix, trobo que donar-me explicacions es torna com inútil. Amb les seves converses és capaç de capgirar-me el cervell, com si de gelatina es tractés. No ho sé, però dia a dia m'adono de diferents aspectes molt difícils d'explicar, però que són molt difícils de viure.
No entenc com algú pot estar tan cegat i és incapaç d'actuar; proposar; canviar; fer-se sentir. Almenys aquesta és la meva filosofia de vida: que els altres s'adonin que tinc un gran univers al meu voltant que han d'aprendre a respectar, un univers que he anat creant amb el pas del temps i que ha de perdurar per sempre. Però sempre hi ha algú que té els nassos de trencar-me'l. Escupir-hi. Trepitjar-lo. Simplement s'hi asseu a sobre per fer constar en acta que ell és superior i que tots els altres, proviguin de la índole que sigui, l'han de respectar sobre totes les coses.
Doncs aquí arriba el conflicte: ... jo em pregunto, per què?¿ per què ell ha de ser més que jo?¿ ... per què veig que l'està trepitjant i ella amb la seva sodomització que la característza l'hi és igual. El materialisme fa aquestes coses... està clar. Els diners són molt més valuosos que un matrimoni que no porta enlloc; sí, és clar!! Com no hi havia caigut abans...! no ho sé, estic confós per la idea d'estar tota la meva vida amb algú insoportable, però que et manté.

Sí. Ell té gairebé 40 anys. Jo, 16. m'és ben igual. Els meus 16 anys han estat molt ben nutrits d'experiències diverses. Exeriències que possiblement han pogut crear un comportament en mi en certs moments de la vida. Certes reaccions meves podríen ser diferents, però no les canviaria per res...
Doncs, bé. Recordo un dia, fa molts anys; quan encara vivíem a casa de la meva àvia. Pobra, ella tan bona persona i tan poc valorada. Per ella donaria la vida. El cos. L'ànima. Tot. Per ella mataria si s'escaiés. Moltes vegades crec que ella és la única persona al món que és capaç de valorar-me. Ella és en la persona en la que més confio en aquesta vida. Les llàgrimes que ara em caues fan el testimoniatge del que dic...
Vivíem a casa de la meva àvia quan va arribar el butaner, i aquest en un intent de fer-se caure bé li va dir algun dels piropos més kitx que es poden imaginar. El protagonista en qüestió va entrar en un dels seus estas de profunda còlera i va fer les maletes i se'n va anar de casa. A les hore va tornar i com si res. La meva àvia i la meva mare després d'una lleu conversa amb ell actuaven com si res. Però anys després la meva àvia m'ho explicava com si d'una obra cómica es tractés. No ho entenc.
Em vénen al cap altres records de la infància... com per exemple, quan ja traslladats a la casa que en teoria hauria de ser la definitiva, una situació d'allò més escandalosa i poc controlada va encadenar un moment totalment masclista en que ell va haver de demostrar que podia matar-la si això fos necessari. Tot un repte per ell. Va encaminar-la escales amunt cap al lavabo situat a l'esquerra del 1r pis i tot oprimint-la contra la paret va fer un intent d'escanyar-la; frenat per la meva desesperació infantil. Suposo que algú altre s'hagués quedat a la seva habitació alarmat pels crits, però jo no. Després de discutir trepitjant una bella cançó d' Eric Clapton, que ara sóc incapaç d'escoltar sencera sense reviure aquell moment, als dos dies la normalitat rengava a casa. Incerïble.
A mi motius m'haguéssin sobrat per denunciar-lo, separar-me o instaurar una ordre d'allunyament. Però ella no. Ella és així, no li importa que jo demani com a regal de Reis "que els meus pares se separin". ...No...!!