Inevitable

Vinc d'un fred hivern,
d'interminables tempestes.
De dies tristos, de nits solitàries.
De dies solitaris, de nits tristes.

Cor glaçat i compungit.
Reprimint l'inevitable ardorós desig
que xiscla per escapar.

Escapar a una matinada de Sol intens,
d'espurnes càlides,
de cossos que es desfan
per poc a poc reconeixer-se de nou:
suaument...súbtilment...
i així sense poder fugir de l'inevitable
em perdo i em deixo fluir.

Mentre el gest es menja
cada paraula que no es va dir
i comença el dolç ball de carícies
al que segueix l'orquestra dels abraços
desplegant el seu millor repertori,
improvitzat,
tendrament sentit, escoltat, ballat.

Paraules acompassades
al so de la música ressonen,
mans que s'entrellacen fortament,
mirades retrobades.

Llavis que es contemplen,
es toquen, es pessigollegen, juguen,
somriuen, es xuclen, mosseguen,
s'entendreixen, se sinceren, s'exhalten,
s'esclaten.