Impressions

Octubre...

Surto al terrat, com tantes vegades...

L'aire és fresc, i fa un sol radiant que escalfa però no crema. La brisa em duu, per moments i a ràfegues, l'olor de la paella que estic cuinant... la de les roses d'un jardí veí... la de les darreres flors de la meva mareselva... la de la roba estesa...

De l'immens arbre del pati posterior de l'escola, s'escampa tota una piuladissa de qui sap quina mena d'ocellets. I del menjador estant, m'arriben somortes les notes de la música que he posat fa una estona... "Mi luz, mi corazón, mi tinta china por amor…" M'adono que em sento bé, i m'agrada.

Una legió d'estornells ha pres possessió de la grua d'unes obres properes, i en la seva confusa xerrameca, endevino que es pregunten què se n'ha fet de l'olorosa figuera on es reunien tot just l'any passat... Mentrestant, molt més a prop meu, unes tórtores picotegen el terra del que serà el jardí dels futurs habitatges... en compto tres. Contemplo el meu propi jardí, i m'imagino la frescor de la gespa als peus. De tant en tant, aquí i allà, una típula erràtica sorgeix d'entre els brins d'herba i s'hi capbussa de nou.

"Y abrázame fuerte, que no pueda respirar..." De sobte, anhelo sentir... Em descalço per notar el contacte amb el terra de rajoles, i em sorprèn una inesperada fredor; és clar... la tardor avança.

Una espantallops femella s'ha aturat en una fulla de presseguer, i mou les ales, amb coqueteria, diria jo. Una altra papallona de color ataronjat que no aconsegueixo identificar, passa voleiant a través dels patis del veïnat sense aturar-se, i una vespa solitària, ronda inútilment les branques més altes del cirerer...

La mirada se m'escapa més enllà, cap als turons arbrats. "No es bueno quedarse colgados de un sueño…" I sense saber perquè, penso en les persones que m'estimo i que tinc lluny... i penso, també, que la llunyania no sempre es pot mesurar en distància...

...

Ara veig que el bon humor amenaça amb abandonar-me, i una ombra que creix dintre meu es comença a interposar entre aquest meravellós dia solejat i jo... "Peter Pan, niño inquieto, cuando aprenderás..."

Em dic que m'he de desfer d'aquests neguits ràpidament, i torno a la simple observació del meu entorn... just a temps de clissar un esparpell fugisser entre la verdor...! M'ha semblat veure una libèl·lula! Hi paro atenció fins que la veig de nou, finíssima i amb ales transparents i... oh! Són dues! Dues libèl·lules volant unides... Les segueixo amb la vista cap al cel fins que el sol m'enlluerna... Vençuda en pocs segons, abaixo la mirada de nou cap als jardins.

Un gat que transita impertorbable per un sender insospitat, em dedica un moment, com per confirmar la irrellevància de la meva presència, i se'n va...

Però el pas del gat em duu altre cop en direcció al bosc...

Tanco els ulls i gairebé m'esborrono, quan la ment, que va per lliure, em sorprèn ara amb l'inesperat record del bes càlid d'un alè, tremolant impacient... I m'endinsa així en un nou corrent imaginari, fent-me somniar amb raigs de llum... Raigs de llum banyant intensament el frec suau de la meva pell, nua i encesa, enllaçant-se amb deler a un altre cos... "Contamíname, mézclate conmigo…" I no puc deixar de pensar en les dues libèl·lules… Quin goig, quin plaer tan sublim, elevar-se junts... directes cap al sol en plena còpula...!