Imperfeccions

No sóc una mala persona, vull convèncer-me de que no ho sóc. Soc amiga dels meus amics, sempre estic disposada a ajudar quan algú em necessita, però tinc un defecte, que comença a preocupar-me. Odie les imperfeccions.

Des de sempre, quan he vist algun minusvàlid, algun xiquet amb síndrome de down, no he pogut evitar sentir una sensació estranya, mescla de fàstic, ràbia, por i inclús odi.
Amb el temps en lloc de canviar, tot i que ho intente, aquest defecte, s'ha anat agreujant.
Ara tinc la mateixa sensació, quan veig un xiquet amb acné, algú amb una cama trencada, o fins i tot algú lleig. Sé que pensareu que soc un monstre per açò, però no ho puc evitar. Jo donaria tot, per deixar de sentir-ho, però no puc.

Tots sempre m'han fet creure que sóc perfecta, des de ben menuda, sempre he sigut una xiqueta guapa, en l'adolescència, el meu cos es va desenvolupar amb gràcia, sempre molt proporcionat. He tingut sempre admiradors, jo em feia la boba, però sé que a l'institut tota la classe anava al meu darrere. A la universitat les coses no han canviat molt, encara que m'esforce en vestir discreta i no cridar l'atenció, no ho puc evitar.

Després de molt de pensar, crec que és per açò.
Tots m'han fet creure que sóc perfecta, i això ha provocat el meu odi, el meu temor a la imperfecció.
Però s'ha acabat, hui em clavaré un ganivet, em faré una cicatriu que creuarà tota la meua cara, així aprendré a conviuré amb la imperfecció.

"Laura apareixia morta dos dies després,al llançar-se des de'l seté pis on vivia. A la seua habitació, van trobar una nota que deia: "Ho continuava sentint."