Immigrants

Ja tot m'és igual. Només vull sortir d'aquí. Aquest fred que se'm posa tan endins. Em marejo contínuament. He perdut tota noció del temps, ni si es de dia o nit, ni quan temps duem caminant pel desert. Caminem junts en la foscor absoluta, recolzats uns amb els altres, en un silenci respectuós. Un silenci de funeral. Del nostre funeral. De sobte, la tos malaltissa d'algú em recorda que encara no som morts. Però poc hi falta... Sento la mort pegada al meu darrera, frenant-me, impedint-me avançar, estirant-me dels parracs que porto per vestit. De tant en tant, algú cau a terra mort i es trepitjat pels del seu darrera. No hi ha temps ni forces ni ganes ni pena ni res que ens faci interessar pel pobre desgraciat. Tot s'ho engolí la foscor. S'ho engolí. Només resta dins meu el que sento. I només sento dolor i esgotament. No hi ha espai per al pensament racional, només l'instint de supervivència que ha pres el control absolut del meu cervell. Com si haguéssim retrocedit uns quants milers d'anys d'evolució. De sobte, algú d'entre els que van davant crida. Ha vist alguna cosa mes enllà que ha cridat la seva atenció. Son llums!! I això vol dir civilització!!! Esperança!!! Accelerem el pas com una desbandada d'animals ferits, com aquelles cuques que busquen la llum, malbaratant les exigües forces que ens restaven.

La frontera.

Aquella barrera de filferros i punxes afilades que ens barra el pas resulta, als nostres ulls, com la visió més meravellosa que podíem trobar. En realitat representa un obstacle insalvable per al nostre únic futur possible. No som els únics que hem arribat fins aquí. Hi ha un munt de gent enfrontada amb la barrera. Els focus giren i ens enceguen els ulls. Cecs a les fosques i ara cecs enlluernats. Cecs al cap i a la fi. Algú ens crida quelcom pels altaveus en un idioma que no entenem, però que no cal entendre. Tots en sabem el significat. Que no ens volen acollir. Que tornem enrera. En definitiva que no ens mereixem viure. No pot ser. No hi ha dret. Com ens poden fer això. Ens han de deixar entrar. Deu ser un error. Segur. No hi ha camí de tornada. No per nosaltres. Que és que no ho entenen?. No soc capaç de pair-ho. La desesperació i el desànim es torna en follia al voltant meu. La gent intenta obrir-se pas entre els filferros.

Caos.

Un pànic col·lectiu s'apodera de la massa de gent. Aquesta es comença a comportar com si d'un sol organisme. Les cèl·lules de davant, abans individus, es sacrifiquen per la resta. Es claven en les punxes, s'ofeguen en els filferros empesos per la melé de gent. Noves paraules surten dels altaveus. Paraules que es perden en la cridòria i en el desert. Paraules pronunciades amb l'aparença i la determinació d'una amenaça. I tot seguit una pluja de bales cau sobre nosaltres. La gent en fa cas omís. Com si allò no anés amb ells. Quan algú cau, el veí ocupa el seu lloc. S'amunteguen els cadàvers formant una muntanya de cossos.

Traspàs.

La marea de gent em du cap al forat que han aconseguit obrir en la valla a força d'empènyer, Els primers en creuar entren trepitjant els cossos dels que han caigut ofegats, oprimits pel devessall de gent o pels trets dels vigilants. Els guardes a peu de terra de seguida perden el control de la situació en veure's sorpresos per la gentada que se'ls tira a sobre, alhora que, els vigies de les torres de vigilancia es queden sense bales. Un cop he creuat procuro apartar-me de la multitud i refugiar-me en la foscor. Em fan molt de mal les cames i els peus, no puc més, caic a terra darrera un petit turó que em proporciona una lleu sensació de seguretat i em resguarda del vent gelat que cobreix el desert per la nit. Com un animal ferit el meu instint de supervivencia m'ha permès arribar fins aquí, però el meu cos no resisteixen més, noto que se m'esvaeix la consciència, la foscor se m'emporta, tot s'apaga, tot ...

Matí.

De sobte una llum. Que passa? He dormit panxa amunt. Instintivament em giro, acoto el cap i em cobreixo amb els braços. No sento cap soroll de manera que, poc a poc, aixeco el cap i forço que els meus ulls s'acostumin a la claror més de pressa del que fore normal. Era el sol que despunta per l'horitzó. La llum de l'astre rei puja i poc a poc va rescatant de la penombra i hem presenta darrera meu un panorama dantesc: cossos i cossos amuntegats pels voltants de la valla ara rebentada.

Passat i futur.

Resulta tot plegat tan irònic que si no fos per la magnitud de la situació em sortiria un somriure. Recordo del meu passat haver vist la valla als telenotícies. Recordo aquells immigrants que volien travessar la maleïda valla cap Melilla. Avui, després de tot el que ha passat, la guerra al hemisferi nord, la radiació, el maleit hivern nuclear que mata als pocs desgraciats que han quedat de peu entre les runes. Avui s'ha girat la truita. Ara som nosaltres qui fugim cap al sud buscant un lloc millor, cap a l'Àfrica, on va començar la civilització i on, a la fi, potser acabarà. Recordo tot el que ha passat, tot contemplant els núvols negres plens de cendra que he deixat enrere allà d'on vinc i plorant com un nen, m'agenollo a terra tot suplicant a Déu misericordia. Si hi ha un Déu allà dalt, sens dubte ara ens castiga pels nostres pecats amb la seva justicia implacable. Avui els immigrants som nosaltres. Encara ens estranya que no ens deixin entrar. Només fan el que nosaltres vam fer. El que nosaltres els vam ensenyar. Ni més ni menys.