Imaginació

Estava acostumada a que Imaginació es mengés algun dels meus pions per fer-me trontollar Realitat, però aquest cop, es rendia vençuda davant d'ella. Amb una ela de cavall blanc, em va empenya, sense remei i amb duresa, fora dels límits del taulell on, fins aquell moment, els moviments rutinaris de cada dia o les decisions raonades, em feien moure per sobre de la fusta de quadres de manera segura. Una manera de viure.
De sobte, em convertia en miratge d'un desert de sorra calenta. Els meus braços estesos pretenien mesurar el vast paisatge. Era impossible. On començava i on acabava aquella immensitat? Cap a on em tenia que dirigir? Era una situació incontrolable, sense temps ni espai limitat. Un present inesgotable.
Vaig posar-me la mà a la butxaca i l'hi vaig treure un interrogant. Aquell desert que es desbordava
en un horitzó circular em reduïa a un no res, a quasi un no res. Em vaig ajupir per agafar un grapat de sorra que intentava sostenir amb el puny tancat, però s'escorria calent entre els meus dits i tornava amb el pare. Alhora, molts quasi no res conformaven aquella totalitat que m'empetitia.
Tanca els ulls! Mou el cap! Redreçat ! Planta-li cara! Crida! Exigeix! Imaginació, ha jugat brut!
Realitat es disposa a retornar-me sobre la superfície dura dels escacs per continuar jugant i em deixo dur per ella, reconfortada, de nou disposada a continuar en els dos pams per dos pams de la meva vida i seguint el compàs de la melodia que es dibuixa en un pentagrama.