Il·lustres del seu poble

Feia uns versos horribles, fàcils i ridículs, però hi concentrava l'autèntic esperit del seu temps. Un dia que el va visitar un col·lega, anomenat Eugeni Regula i Revers, poeta autònom que tenia l'exclusiva de la correspondència entre el seu nom i la seva qualitat versificadora quasi geomètrica, en Ramon va preguntar: "Tu que em vens a veure, penses que fer rodolins és com estar passat de voltes, o acceptes la mètrica lliure de cadascú?" N'Eugeni li va respondre, "només vinc a veure si aprenc, si et puc copiar alguna cosa o si algun vers aprofitable se t'escapa per error, els teus rodolins no m'agraden, són com panets massa torrats, però amb les meves arts es podrien arribar a transformar en autèntic llenguatge musical, per això no he portat la destral i encara tens el coll sobre les espatlles; el dia que no pugui aprofitar els teus rodolins per res de bo, aquell dia, vigila no acabis perdent el cap."

N'Eugeni Regula i Revers era molt reconegut entre els arqueòlegs literaris que s'ocupaven de recuperar mostres orgàniques de gèneres morts durant el decurs de la Història, tal com s'entenien en els temps de la Ciència Arcaïca, i per aquest motiu també anaven a visitar-lo tot sovint a les seves dependències monacals, on residia acollit per entitats protectores d'ànimes creatives. Un dia es va cansar de tanta concurrència i va ordenar dictar una llei especialment per a ell. Només els arqueòlegs que embolicaven fort els reversos de la mètrica tenien permís per a sortir vius de les dependències monacals. Els altres serien trinxats i convertits en pasta per a tinta.

En Faust Pergamí i Rebull, era famós en els seus temps gràcies a la gran difusió de la seva prosa en format electrònic, i per a tenir l'exclusiva de la no correspondència entre els seus cognoms i la seva existència en el món de la ficció, ja que mai havia publicat fora dels circuits establerts pel marquèting polític i encara no sabia què era un pergamí, d'on ve la seva famosa dita que perdurarà pels segles dels segles, "a mi Pergamí, em falta el que represento". Molts són els analistes que s'han aventurat a la integració de les veritats últimes de tal afirmació, però encara no s'ha format una opinió unànime sobre el seu significat profund. En Ramon Voltregàs de Trompicons i Rovellonàs, en la seva obra, "Rodes Velles Trompes", llença una suggerència al mar de la història de la literatura, en un dels seus passatges més brillants, "Té en Faustí el regust del Pergamí que li faltí?" N'Eugeni Regula Revers s'anticipa a tota contestació, com es pot observar en aquest final de poema, "a la fi, Pergamí, falta el que vull, i ull!"


De l'obra del Iogui Baiere Ksulistic, només diré que està basada en un fet real, recollit d'una notícia de premsa. Dos joves es coneixen per Internet en un xat i decideixen suicidar-se junts en l'escenari d'un teatre. La Companyia I tu què mires actualitza el text i obre noves vies d'interpretació i comprensió de la història. La proposta és, des del principi, pronunciada amb paraules majors. No es tracta d'un espai escènic qualsevol. I Tu Què Mires no l'omple de qualsevol manera. Fins i tot es diria que no el buida de qualsevol manera. Sinó, amb una combinació de mètodes, que és diferent, perfectament ben empleats. No cal fer cap esforç perquè l'atenció s'apliqui en cada moment a les filigranes dels discursos audiovisuals, gestuals i escènics, que enlairen el públic fins la dimensió del Gran Teatre, del genuï, el del pot petit de la bona confitura.

El Manel, un dels il·lustres deixebles del Mestre Trau, era el prototip de narcisista . El paper de Romeu era el seu preferit. La vida no és mai del gust de tots. Les matemàtiques són demostrones. Davant dels fracassos amorosos, bona literatura. És com dir dos més dos igual tres, i no equivocar-se.
Per moltes bases diferents que fes servir per a mesurar els amors de les seves Julietes, en Manel sempre acabava trobant el mateix resultat, tres. I això que el seu amic de l'ànima, en Xavier, estava segur que eren dos, i no es cansava de repetir-ho. Del dos d'en Xavier, en Manel en treia un tres, i del tres de'n Xavier en Manel en treia un dos. I viceversa. El que no sabien ni l'un ni l'altre és que l'amor del que parlaven sumava cinc, dos més dos, calculat amb tots els seus amors, igual a cinc.

Ves per on. Per això en Xavier era publicista, i en Manel militant de la lliga reformista. Reformista de no se sap què, ni ben bé com. I, al final, en Xavier també es va fer reformista. Per què? Els camins dels narradors són inescrutables. Imperturbables bromes que no dispersen ni tots els molins de vent de tots els Quixots de totes les imprentes i de totes les històries de tot lector. Els seus punts de vista estaven clarament delimitats per la mala integració de les bases amoroses dels seus móns. S'estimaven. Només comprenien l'opinió de l'altre perquè la feien seva. I això els ajudava molt a ascendir en el cos de l'empresa respectiva. Si no fos que la matemàtica de l'amor és la incertesa, encara continuarien molestant més gent. Però, la feina els absorvia. No tenir dona, no tenir fills, no tenir amics, d'aquesta manera, els resultava indiferent. Fins i tot es podria dir que en treien un excèntric plaer massoquista.

L'Emilià va sentir un regust amarg i agre a la gola, aquella profunda trompa invertida plena d'espirals com de telèfon, fosca i abismal, que comunicava les paraules amb l'apicle de l'anus, la llengua i el paladar amb els intestins, passant, tot i el magma biliós, com l'aire pels tubs de l'aire condicionat, per l'estómac.

L'Emilià volia participar a les cel·lebracions Ramàniques del Cercle Virtuós Ramànic, la reunió dels savis dels seus pobles. S'esmerava en les meticulositats dels rituals, però no podia evitar sentir les marejades de les òsties sucades amb vi. Quan combregava s'adonava que la seva devoció era realment avocacional, un fet en si, una tendència i prou, pura i simplement, que penetrava totes les esferes de la seva vida.

Posar-li de nom Brutus al seu fill, això va ser una mena de lapsus en fase de ressaca "d'alcaselze". Però, ho havia de portar. Era el seu nom. Si això tenia alguna relació amb el seu aspecte de pilota de platja amb propaganda de crema solar, ja és un misteri. Estava com acomplexat per la derivació lògica de la seva imatge: veure's a si mateix. La interpretació de la seva pròpia representació era el seu problema. No era la manera de mirar-se, sinó més aviat la resposta que processaven les neurones immediatament. La comunicació que hi havia entre ell i ell mateix vist per si mateix al mirall infinit del seu pensament.

Entre tots ells, el Mestre Trau Què Tinc era la nineta dels ulls de la família d'estudiosos del classicisme lingüístic en la literatura de la Història Arcaïca. Cada dia es reunien les eminències i els entesos per a consensuar les qüestions de més importància que es desprenien de les qüestions de més importància, i transmetien una nova petició al Mestre. Un dia la pregunta va coincidir excepcionalment amb la correspondència del nom i dels cognoms del Mestre i la seva activitat espiritual, "Mestre Què Tinc d'extreure cada dia?".
El Mestre Trau Què Tinc va respondre, " Treu el Trau, que treguis el trau t'ho diu el Trau Què Tinc, en persona".
L'endemà, després de la reunió preceptiva dels entesos i estudiosos, la nova qüestió a plantejar era conseqüentment una altra, com havia vingut sent des de temps immemorials, dia rera dia, "Mestre, quin trau hem de treure, el que tens?"
El Mestre va especificar, "el Trau és la paradoxa que no tinc". I mai més es van posar d'acord quina havia de ser la pregunta de l'endemà. Per això des d'aleshores, es diu que el Trau Què Tinc es va empassar la Història.

El Mestre Trau vivia en dependències fosques i amb poca ventilació, i la seva rutina girava entorn d'un escriptori il·luminat sense excessos. El Trau Què Tinc tenia diverses exclusives i el monopoli de poder tenir-ne diverses, una de les quals consistia en la correspondència del seu primer cognom amb l'ergonomia en la seva pràctica literària, ja que tenia un trau entre el pulgar i l'índex de la mà dreta on recolzava la ploma o l'eina d'escriure sobre la qual, de vegades, recolzava el front per pensar, o cansat d'escriure, per on continuava el trau que travessava el crani i el cervell formant un petit cilindre d'espai buit entremig, perfectament cicatritzat, que li servia per a fixar tot el cap si s'adormia, sobre el paper en blanc, i d'on n'extreia el seu estil inimitable, segons les llegendes de l'època que li atorgaven poders literaris il·limitats, originats en l'anomenat "anticrani" del Trau , on va anar a parar la Història.