Iguazú dels sis sentits

- ¡Tenés que volver, entonces!
- Te aseguro que me muero de ganas de verlas
- ¿Verlas? Para nada; las cataratas se sienten y con seis sentidos.
Aquesta conversa va provocar el meu tercer viatge a Argentina, aquest cop només per turisme i només a un lloc concret: Iguazú.

Després de quasi vint hores de viatge, vaig arribar esgotada a Corrientes. Esperava que em rebrien els meus amics i em va sorprendre una mica veure només María Marta. Els tres dies següents els vaig passar visitant Corrientes, el Paraná i la família de María Marta. Finalment, vam anar a Puerto Iguazú. L'endemà de ser-hi, ens vam aixecar molt d'hora per arribar al parc nacional abans de les set.

- Este sendero es más dificil pero más lindo- no es pot discutir mai amb els argentins, sempre tenen raó, però aquest cop l'argentina la tenia de debò.
Seguíem el sender envoltades d'arbres i plantes tropicals. Les flors semblaven que esclatessin mostrant-nos la seva bellesa. Els olors que deixaven anar embriagaven els nostres olfactes i semblaven que entressin dins nostre.

De sobte, em vaig adonar que sentia un xiuxiueig llunyà i li vaig preguntar a María Marta.
- ¿Ruido? ¿Cómo decís eso? Son las cataratas que te llaman.
Vaig sentir vergonya de la meva pregunta, però se'n va passar ràpid. La remor cada cop era més intensa i, sí, m'estaven cridant suaument, plàcidament, amb una atracció inevitable.

El sol de l'estiu austral vessava els seus raigs com si volgués oferir tot el millor d'ell mateix. Volia agrair-li tot el que em donava tancant els ulls i oferint-li el meu rostre, però María Marta anuncià que ja les veien.

Per molt que obria els ulls, no podia abastar amb la mirada la immensitat d'aquella obra de la natura. Aquell paisatge d'escuma d'aigua i de selva acompanyat per la música que els salts d'aigua provocaven, em va deixar sense paraules. L'aigua es desbordava i saltava d'una manera salvatge, però a la vegada la seva contemplació em produïa una pau interior que feia temps no assolia. Durant uns minuts, no vaig poder ni moure'm.
- ¡Una gallega impresionada! ¡Animate! Todavía tenés que vivir cuatro sentidos más.

María Marta em va portar a la Gola del Diable.
- Es espectacular; no hay nada en el mundo más impresionante.
Ens anàvem apropant, quan María Marta em va demanar si sabia quin perfum portava. Li vaig dir que no podia olorar res i ella va riure. Sí que olorava, però només sentia una olor, l'olor de selva, l'olor provocada per l'aigua saltant, per l'aigua esclatant convertint-se en escuma. Una olor que notes com se't fica dins, com forma part de tu mateix i que mai l'oblidaràs.

Vam arribar-hi al pont que ens portava a la Gola del Diable. La remor de l'aigua era ensordidora i a mesura que t'apropaves a la gola notaves com la roba es mullava i et calava per dins.

Era inevitable i, més si t'acompanya una argentina, que arribéssim les primeres. María Marta em va cedir el millor lloc per "sentir" la gola. Espectacular és la paraula que millor la defineix. El vapor que provocava l'aigua quan queia per aquest salt, pujava des del fons i et calava fins els ossos. Notava com la meva boca degustava el sabor d'aquella aigua que se'm ficava dins del cos. No, no era l'aigua directament, era l'escuma, el vapor, la humitat que em deixaven xopa fins al punt de sentir-me que formava part del paisatge.

-Descalzate- María Marta estava descalça i molt seriosa quan em va dir això. Vaig obeir l'ordre. Quan els meus peus van posar-se en contacte amb la fusta vaig sentir una esgarrifança; no, no era fred sinó que em sentia posseïda per tot el que tocava, el que veia, el que escoltava, el que olorava, el que degustava...

María Marta em va donar la mà i va tancar els ulls. La vaig imitar. Vam estar així una bona estona. Sentir las cataratas, sentia com formaven part de mi i com jo formava part d'elles. Era el sisè sentit.

Els altres visitants ens van tornar al món material. Vam tornar sense dir ni una paraula, n'hi havia prou amb el remor de l'aigua. Ja en el cotxe, María Marta va somriure amb els ulls negats per les llàgrimes.
- Ahora tu corazón está en el fondo de la Garganta del Diablo. ¡Qué bueno que la gente de mí país pudiera volver sentir las cataratas!