Idees

8-1

- Trobo que aquestes coses que dius no són gens encertades. Els meus pensaments em pertanyen a mi sola només i no tolero que ningú s'hi fiqui. És intolerable que vulguis fer-me pensar el que jo no sento. Has de deixar, i jo mateixa, que el cor dirigeixi les meves activitats cerebrals. Hi ha racons del meu pensament que han de romandre privats. No puc dir-te el que penso aleshores. No m'ho puc fer per mantenir la meva privadesa. Ho has de comprendre.
- T'he dit alguna cosa, jo?
- Ho dius tot amb la mirada. Aquest esguard inquisidor em neguiteja. Penso que vols ficar-te dins el meu cap. Diguem que estic torrada, el que vulguis. Però el cas és que tu tens la intenció de fer-me pensar coses que no penso. No puc admetre que entris sense trucar dins el meu magí. Les coses que penso em pertanyen a mi sola i a ningú més. Cadascú té el seu espai particular on pot fer anar i venir les pensades, tenir sentiments i conviccions. Puc fer una defensa de les meves conviccions ara mateix, però no la faré perquè m'interessen més els sentiments. Les coses que em passen pel cor més que les que em passen pel cap.
- Aplaudeixo aquesta iniciativa. Jo també ho faria si em trobés en el teu cas. Però vull que sàpigues que no et vull ficar res a dins el crani.
- No vols acceptar la teva actitud intervencionista. Et penses que no m'adono de les teves intencions. Vols a tota costa que el que jo pensi sigui el que tu pensis. Per això insisteixes amb aquests martelleig insuportable en que haig de fer això o allò, d'aquesta manera o d'aquesta altra. Tot per influir-me, per fer-me satèl·lit. No ho permetré, de cap manera. Jo tinc el meu espai íntim i ningú no hi pot entrar. Només jo i els meus pensaments i conviccions. Només faltaria que algú altre pogués escriure el meu decàleg. Cadascú ha de tenir el seu i és una cosa indispensable. No hi pot haver discussió a aquest respecte.
- No t'estic discutint pas res, jo. Només vull menjar-me la torrada.
- Què insinues? Que parlo massa? Que sóc jo qui vol ficar-te idees a tu al cap? Això és el curull del cinisme. Per part meva hem acabat per una bona estona. Et penses que per que ara estàs amb la torrada pots fugir d'estudi. No m'estàs escoltant res del que t'estic dient. No vols assumir les teves culpes. Els homes sou tots iguals, i algunes dones. Ningú no vol assumir les seves culpes. Tothom atempta contra la meva intimitat intel·lectual sense acceptar-ho. Em sembla una greu manca de responsabilitat. Quan un té la culpa d'alguna cosa ho ha de saber i assumir.
- Estic totalment d'acord.
- No em surtis ara amb aquestes. Ho dius perquè vols acabar-te la torrada i per estratègia. Tu ets un gran estratega. Sempre tens la paraula precisa a la boca perquè sembli que no t'hi fiques. Ets dels que engeguen el roc i amaguen la mà. Et prens unes llicències que Déu n'hi do. I jo a aguantar-ho pacientment, amb abnegació. El xàfec sempre m'ha de caure a mi, pobra de mi. I tu mentrestant amb la teva torrada parlant per passiva, ficant-me pensaments al cap. No se com et suporto, amb tanta supèrbia.

8-2

- Necessitem que tothom s'impliqui en les rondes de propostes. Sempre em feu el mateix, que no us impliqueu. Ningú no parla tret de mi a les reunions. Jo sóc el que aporta les idees més innovadores, sóc l'ànima de l'agencia. Con voleu que tinguem clients amb aquesta desídia que us corprèn. Hauríeu de tenir més iniciativa. No anar a remolc dels altres, a remolc meu més ben dit, perquè aneu tots a remolc. Suposo que tindreu alguna cosa a dir quant a això.
- Poca cosa. Per la meva part jo aporto el que puc a les rondes de propostes. Però és que tu sempre vols parlar. No deixes participar els altres, i perdona que m'erigeixi en oposició. Trobo que com que ets el cap sempre has de dur la veu cantant, fer les millors propostes. No deixes intervenir ningú. La Carme que sempre es posa a la cantonada de la taula no pot badar boca. Tothom cridant a veure qui imposa la seva veu. Em sembla que aquestes rondes de propostes són una pèrdua de temps, una excentricitat que t'has empescat.
- Però si ho fa tothom! No hi ha empresa de prestigi que no faci rondes de propostes. No es pot anar enlloc si no es trenquen les xarxes dels prejudicis que garratibeixen les estructures mentals. Les idees són els rius. Cal estintolar les rescloses, reduir-les a pols i cendra. El mitjà són aquestes rondes que tan poc t'agraden. M'agradaria saber que hi teniu en contra.
- A mi em fan venir maldecap. Tantes idees en tan poc temps. Hauríem de fer les coses responsablement, parlant per torns, cadascú ordenadament, dient el que cal dir en el moment que toca. No campi qui pugui a veure qui la diu més grossa. Aquesta metodologia no condueix enlloc. Després uns altres hem de pensar pel nostre compte perquè l'empresa tiri endavant.
- M'estàs dient que el que fem a les reunions no és palesament positiu? T'equivoques molt. I no ho dic jo, ho diuen els experts dels països avançats, inclòs el nostre. Cal aplicar metodologies avançades per tal de ser una empresa puntera. Si et vols dedicar a alguna cosa raonada i pautada veste'n a una assessoria. Allà no caldrà que facis servir les neurones. Només l'ordinador i els balanços. Aquí ens dediquem a les grans idees, fabriquem idees. El més natural és que les cerquem a les fonts d'on ragen directament. Al fons de la ment hi ha la veritat.
- Ara t'estàs posant messiànic. Al fons de la ment no hi ha cap veritat. Només idees absurdes que després cal retocar perquè puguin funcionar al món real. Hi ha empreses com la nostra que també produeixen projectes creatius, idees com tu dius, que no fan totes aquestes poca-soltades que fem nosaltres. Ens les podríem estalviar.
- Jo hi estic d'acord.
- Ara us poseu en contra meva. Teniu enveja que les millors idees surten del meu cap. Per alguna raó us mano. Us ho hauríeu de parar a pensar. Perquè per tirar aquest muntatge cap endavant cal una ment pensant. Al final ha de ser la meva. Perquè vosaltres no us voleu involucrar. Penseu que les coses es pensen soles, i no és així. La meva aportació és fonamental i no es parli més. A la propera ronda de propostes poseu més escarràs o m'hauré d'emprenyar.

8-3

- Jo sóc el llibre que estàs llegint. Podries fer-me una micona de cas. A les meves pàgines i trobes abundor de metàfores, frases ben compostes i tota mena d'originalitats. Trobo que m'hauries de tractar amb compte, i no fer-me doblegar d'aquesta manera el paper de les planes. Jo també tinc la meva sensibilitat. Com a llibre no em queda altre remei que donar que pensar a les persones. A més sóc un llibre d'aforismes. Continc veritats fonamentals, que tothom ha de conèixer i tenir en compte. Cert que estic escrit de manera que les meves revelacions no són obvies. Imagina't un autor clàssic que digués les coses massa directament. De seguida s'haguessin perdut els seus pensaments.
- Em sembla que aquest llibre parla. Em faltarà un bull?
- Encara no t'has adonat que els llibres parlen? Diuen coses de la vida, veritats insondables, coses que només es podrien dir a cau d'orella. A les meves pàgines aquestes coses s'escriuen amb totes les lletres, a tall de confidències. Fes-me cas i deixa de mirar la televisió. Em sembla xocant aquesta costum teva de mirar la tele alhora que llegeixes. Quines coses més contradictòries. No es pot nedar i guardar la roba. T'has de comprometre amb mi, perquè pugui donar-te estones de plaer. Ni sospites quanta saviesa s'hi destil·la a les meves pàgines. Estic molt orgullós del meu contingut com pots veure.
- M'agrada mirar la tele. Si et llegeixo és per distreure'm mentre fan els anuncis. No voldràs que t'esmerci dedicació exclusiva? Seria un disbarat per part meva.
- A l'aparell quadrat que tens al davant bé que l'hi esmerces. Trobo que si no ets capaç de concentrar-te com cal hauries de defallir i deixar per a persones més cultes això de llegir. No pots humiliar-me fent-me substitut d'uns anuncis, que per altra banda t'escoltes amb les orelles mentre amb els ulls ressegueixes les meves línies. Et penses que no m'adono de totes aquestes coses? Sóc plenament conscient de les teves limitacions pel que fa a la concentració. Estic segur que si et fes un examen oral ara mateix dels meus continguts observaria que tens una nul·la comprensió. Així no arribaràs a persona com cal.
- No és la meva intenció. No llegeixo per cultivar-me. De fet no sé perquè llegeixo. Suposo que per costum, per no perdre l'hàbit, perquè sempre ho he fet, perquè se suposa que hom ha de llegir. Si no ho fas ets un analfabet, un desgraciat. La meva vida podria ensorrar-se si parés de llegir. Hi ha tantes coses que fan trontollar la meva vida. Si em fallés una de sola tot s'aniria en orris. Haig de mantenir tots els hàbits, rentar-me les dents, caminar mitja hora, llegir unes pàgines.
- Compares l'aventura edificant de llegir-me amb rentar-te les dents. Em deceps molt. Pensava que llegies per interès en la cultura. Confiava que sabries la raó del teu hàbit. Ara em dius que només és això mateix, que ho fas avui perquè ho vas fer ahir, i ahir per abans d'ahir, que no has fet una reflexió serena que t'ha conduit a obrir la primera pàgina. Em faig creus que un llibre tan consirós com jo hagi caigut en unes mans tan illetrades com les teves. No tens cap mena de cultura ni sensibilitat. No em mereixes.

8-4

- Com a deixeble teu haig de dir que tot el que em dius del més enllà i del món a venir està molt bé. Són paraules enraonades, entenimentades, que provenen d'un gran mestre, però no acabo de captar l'idea. Vols dir que tot això que em dius no són falòrnies, quimeres inventades fa temps i que han recorregut els temps a cavall de les boques i les memòries?
- Tot el que et dic és ben cert. Aquestes afirmacions que et transmeto les pots prendre per ben certes. No hi ha cosa més certa al món que les idees del firmament. El cel i la terra són producte d'una idea. No pot ser de cap altra manera. Em sorprèn que ho posis en dubte.
Esperava que fossin altres coses les que et fessin ballar el cap, detalls sense importàncies, menuderies relacionades amb la quotidianitat. Però tu no em surts amb fotesses. Negues l'idea mateixament. Trobo que hi ha molta de gosadia a les teves paraules. Ningú no dubta que l'idea estigui al capdamunt de tot.
- No vull ser desconsiderat amb el meu mestre. Però tu penses veritablement que una idea, que és una cosa que ni existeix, que és dins el nostre cap per a que poguem funcionar, que s'esvaeix davant qualsevol soroll, que recula amb el lladruc del gos o el cop de porta, penses que pot ser l'origen i el final de tot un univers? Em sembla que es aquesta la gosadia. Amb tot el respecte que et professo m'admiro que puguis creure en aquesta ninesa.
- Ara em sembla que ja no em tens tant de respecte com dius. La meva vida ha estat abocada a l'adoració de l'idea. No hi ha cosa més excelsa i lluminosa dins el cel que no sigui l'idea. Tots en devem devoció, perquè d'alguna manera s'ha d'explicar el nostre caminar pel món. No ens hem creat a nosaltres mateixos, no som nosaltres la idea. Perquè em sembla entendre de les teves paraules que penses que nosaltres som l'origen de les idees, que les tenim dins el cap i les hem anant remugant des de temps ancestrals, que lentament les hem creat i que mai no han sortit del nostre cap.
- No vull ofendre les creences del meu mestre. Reconec la teva saviesa, provada en mil converses, amb gents diverses, amb tota mena de persones, només que se'm fa poc empassador això teu de l'idea, de que hi hagi una cosa al capdamunt de tot. No hi ha res al capdamunt a la natura. Hi ha espècies, predadors i preses, però tots passen i no es pot dir que hi hagi un al capdamunt. No hi ha indret més curull que el capdamunt. S'hi amuniona una gernació al capdamunt, bèsties i humans, plantes i minerals.
- Per això mateix hi ha d'haver l'idea, per posar ordre. Per demostrar que hi ha una cosa que excel·leix en tot, contràriament al que passa al món, que cadascú destaca per una cosa diferent i es pot dir que si es regira prou es troba en cada persona i en cada objecte una qualitat que el fa especial i fins i tot que el fa el millor en allò. Per acabar amb aquest desordre cal l'idea, al capdamunt de tot, per guiar-nos. Admetre qualque cosa diferent seria admetre que venim del desconcert, que correm cadascú la seva cursa, sense que hi hagi metes en comú. Per viure necessitem un fitó, com la fletxa per volar. Algun dia ho entendràs.