I vàrem fer-ho en silenci.

I vàrem fer-ho en silenci, callats, observant i sobretot sense por. Tal com vaig aprendre a fer-ho de tu i com ho he fet fins aleshores. Vam veure aigua, aigua entre les roques farcides de crancs, aigua entre la sorra que trepitjàvem, i aleshores, ben cansats arribàvem allà, allà on ens havia dut el dia i res més. De vegades hi trobàvem algun petit espectacle i de vegades simplement el fèiem nosaltres. No calia ni mirar-nos a les cares per saber les ganes que teníem d’omplir-nos bé les panxes de tot allò que portàvem hores carregant a les motxilles. I és aleshores quan callàvem, quan deixàvem entrar el silenci i llençàvem ben lluny la necessitat de trencar-lo. Hi ha persones que parlen per parlar i es perden el poder del silenci, tot allò que et pot dir el silenci i que ho aprens simplement doncs fent silenci. I jo a vegades no callo ni sota l’aigua, però hi ha moments en què no s’ha de tenir por. No se li pot tenir por al silenci però jo encara alguns cops li tinc por. A la meva dreta, a la nostra vora, teníem un nen i el seu pare. No semblaven gens de mar ni de muntanya, més aviat de ciutat. El nen portava una canya de pescar de plàstic, d’aquelles que se li donen als petits per fer-los perdre una mica el temps fins que se’n cansen. Era verda i tenia al seu extrem ben enganxat un tros menut d’esquer que segurament li hauria posat el seu pare, un home tranquil amb els ulls ben grossos, uns ulls que no es permetien perdre de vista en cap moment la seva estimada criatura. Cada cop llençava l’esquer un pèl més lluny, després d’alguns intents ja superava inclús el pare. I aleshores es va fer un petit silenci mutu en veure que sortia el seu primer peix. Al nen se li omplí la cara de somriure i al pare també. Com un llamp allà on cau, se’m va aparèixer el record del mateix moment, la mateixa experiència de pescar el primer peix, jo per això, dos pobles més amunt d’on érem. El meu record, en canvi, jo hi estava sol, en silenci. De fet, la majoria dels records, tan bons com dolents, hi soc jo sempre ben sol. I és per això que potser li tinc ara por al silenci, tot i que sigui el germà més proper que he tingut mai. Gairebé en aquell breu instant, entre el record i el moment, vaig estar a punt de deixar anar una llàgrima. No hauria sigut el primer cop que plorava aquell dia. No m’ho podia haver permès plorar per segon cop, no per fer-me el valent és clar, sinó perquè les nits eren llargues i seques i sempre ens les enginyàvem perquè ens faltés aigua. Mentre ella rebuscava les postres, el nen i el pare marxaven de l’escena ben contents. Em vas oferir una mica de dolç i jo vaig acceptar trencant el silenci. Vaig agrair moltíssim per això, fer-ho en silenci, callats, observant i sobretot sense por. Tal com vaig aprendre a fer-ho de tu i com ho he fet fins aleshores.