I qui sóc jo?

Les llàgrimes llisquen suaument galta avall i es difuminen amb les gotes de la pluja. Els somriures són prohibits, o qui sap si és que neixen cohibits.
El dolor se'm menja per dins, però no permetre que s'engreixi.
Intentant aconseguir la perfecció, tinc el pressentiment que m'he oblidat d'alguna cosa...
Tan sols sento que jo vull ser el què ningú és, el que ningú ha aconseguit mai.
Vull la perfecció palpar la seva dolçor, el refrec de la seva tendresa, notar la seva respiració i la seva olor.
I tot sigui per un somni, per un somni irreal, jo tan sols desitjo ser el qui no sóc.
Enganyar-me a mi mateixa i disfressar el que realment sento pensant que tot se solucionarà quan jo realment tingui el que vull, però no.
Això tan sols és el començament de la meva perdició, el meu malson creix i noto que ja no puc més, que la situació no puc controlar.
No reconec el perill, però no importa, tant sols vull el que vull, suposo el que suposi.
Ara és tard i jo hi sóc pel mig, tornar enrere? Impossible.
Sento que la situació és insostenible i que aviat petarà, però per l'altra banda hi surt el que vull, un cos irreal, amagar qui sóc, el que de veritat sóc.
I això és mesura en una balança. Una balança de quilos i una balança on es debaten les meves dues jos pensant què haig de fer: arribar a una talla 34 o donar la benvinguda a les rialles d'abans; matar-me lentament o rendir-me en el procés d'aprimar-me?
Els dos plats de la balança constantment es mouen: amunt i avall, un dia guanya un i un dia guanya l'altre.
Sigui com sigui, després de temps de lluita en silenci, ha tingut un efecte antagònic: la perfecció no ha canviat, és més, continua horrible, però ara jo ja no sóc qui era abans, això és el pitjor d'abans.
Visc per l'obsessió que alhora em mata. No sóc feliç i veig que així no l'aconseguiré, però els meus ulls viuen cec davant d'una realitat que com no en desperti aviat hi toparé de morros. Potser la topada serà massa forta....espero que no.