I foren feliços i menjaren guisos

12-1

- Quina aventura que hem passat, oi que sí? Tantes hores voltant per aquesta ciutat a la recerca de la veritat i finalment l'hem trobada. Aquest dolent ha estat dur de pelar. Ja no els fan com abans que només morien amb un sol tret. Ara cal matar-los deu vegades perquè no tornin. Trobo que la nostra feina fictícia s'està tornant de dia en dia perillosa i mal pagada. A saber que ens demanaran en el futur. Això està molt difícil. Hauríem de cobrar un plus de perillositat, un augment de sou proporcional al risc, alguna cosa que ens pogués incentivar. Ara per ara em sento buida per dins. Aquestes aventures no m'emplenen, més aviat m'alliberen de llasts que requereixo. A tothom li agrada sentir-se ben valorada. Em queixaré a qui sigui.
- Fes el que vulguis, jo me'n vaig a descansar una estona.
- No marxis encara. No et permeto que em deixis amb la paraula a la boca. Les meves lletanies tenen un sentit. Protesto per coses raonables. No pot ser que estem patint d'aquesta manera tota l'estona per acabar forçadament amb esclats de joia. Les coses han de canviar en el futur, hem de capgirar la tendència, fer moure els esdeveniments. Sinó estem perduts.
- Aquestes jeremiades teves no treuen cap a res. Si no t'agrada la feina no la facis. Ningú no t'obliga a ser el que ets. Es coses van com van i ens hem d'emmotllar com poguem. Fent un esforç. Sense sacrifici no es poden obtenir resultats. I per ara tot marxa divinament. Tenim feina, no ens falta, i la feina ens agrada. És clar que tu tens les teves objeccions, potser pel teu paper secundari. Això no vol dir que s'hagi de canviar tot. De fet no es pot canviar. La gent ho vol així. No hi podem fer res. Només tenim dues opcions: creuar-nos de braços i perir o fer-ho d'esma en els moments de defalliment i tirar endavant. Tu tries.
- Quina demagògia absurda. No diguis més disbarats. Saps perfectament que el meu retret és del tot justificat, i saps que en el fons tu també penses el mateix. Estem caient en l'ensopiment, volem atordir, hem superat ja tants llindars. Sembla mentida que vulguis ser còmplice dels artífexs d'aquest desastre, dels que ens posen a la boca aquestes paraules que tant em desagraden.
- Has de tenir paciència. No voldràs perdre la feina, oi que no? No se m'acut una manera millor de caure en desgràcia que començar amb planys i queixes. Els que tenim per sobre no ho admetrien, viuen a mercè de l'opinió de les masses, i aquestes no demanen altra cosa que el que fem. Nosaltres no hi tenim res a dir, només som actors d'un gran engranatge, ens hem de deixar emportar suaument per la corrent, si no volem que ens arrossegui amb violència. Qualsevol oposició és del tot estèril.
- Has perdut tota la decència. Com pots dir aquestes coses? Deixa que siguin ells els que es defensis, no els facis tu mateix la feina. Sempre seràs un pelacanyes amb aquesta actitud, no tens esperit crític. Deixar que la corrent t'emporti: no se t'acut alguna altra poca-soltada? Trobo que t'equivoques de mig a mig, i nosaltres tenim la obligació professional de posar veda a tots els abusos que se'ns cometen. No ens queda altre remei.

12-2

- Estic tan contenta que ens haguem casat. Després de tants anys de prometatge. Ho hauríem d'haver fet abans. Ara em sento molt feliç, tu no? Suposo que sí, per la cara que fas veig que glateixes per fer vida de casats. No dic vida comuna perquè ja la fèiem. Sinó que ara serà amb un significat més profund. Amb fonament legal i sacramental. Tants anys esperant. Ja em pensava que no faríem mai aquesta passa. Has estat molt valent, perquè ja se sap que els homes són refractaris a això del matrimoni.
- Encara sóc refractari al matrimoni. Però tal com et vares posar, que si caixa o faixa, que casats o res, no vaig tenir alternativa. Ara em sento feliç per la passa donada. Un problema menys que tenir al cap. Perquè la teva insistència al llarg dels anys se m'ha fet carregosa. Sempre havent d'escoltar les teves prèdiques en favor de la institució del matrimoni. Per fi ha arribat el casori i ja no em podràs retreure el nostre concubinatge mai més en endavant. Estic content per això.
- Només per això? Em pensava que tenies un sentiment envers mi, que volies segellar amb una cerimònia i uns papers el que era una convicció arrelada dins el teu cor. Em fas pensar que no tens res a dins del pit, sempre has d'estar analitzant les coses pel costat pràctic i amb fredor. Ens casem per ser feliços, per poder compartir la vida plenament, sense haver d'escoltar consells i admonicions. Ara ningú no ens podrà dir que cohabitem, ens hem legalitzat. I a part hem palesat el nostre amor, que és el més important.
- El nostre amor no té res a veure amb les cerimònies que s'empesqui el mossèn ni amb el que digui el registre civil. L'amor està per sobre de totes aquestes ximpleries, i tu saps que jo t'estimo, que et reservo un amor només a tu, que ets la llum dels meus dies. Calia casar-se per un munt de raons i ho hem fet, però no cal donar-li més importància que la que té, perquè el que fem de la nostra vida ja ho teníem decidit d'abans, i això no canvia res. L'amor és una cosa molt més gran que els ritus i els registres, el nostre amor és molt gran.
- No menystinguis el valor dels símbols. Per algunes persones és molt important, el nom fa la cosa moltes vegades. El matrimoni fa la convivència, perquè sense aquest vincle no hi ha solemnitat. Ara estem units, tenim noves responsabilitats, potser intangibles, però que no podem defugir. Les coses no es fan perquè sí, per caprici o per gastar diners. Tot té un sentit, i aquesta passa que hem donat també, i cabdal. Voldria que pensessis en la felicitat de les nostres famílies, dels meus pares i dels teus, de les àvies que encara s'aguanten. Tota aquesta família joiosa per la nostra unió. S'ho mereixen.
- No t'ho negaré pas, jo.
- Tampoc no espero que ho facis. Només ens faltaria que estiguessin en contra del teu propi matrimoni. Has de saber que hem timbrat la nostra unió amb totes les lletres, negre sobre blanc, perquè tothom ho sàpiga. Ara no ens podem fer enrera en un munt de coses, hem de tirar endavant. Ens espera la vida matrimonial. No dic ja la convivència perquè ja la teníem. No vull que visquis amb aquest convenciment que res no ha canviat.

12-3

- I de què dius que anava la pel·lícula? Sempre m'has de sortir amb històries recargolades. No pots anar a veure coses normals, on es veuen reflectits els problemes de la gent del carrer. Tu sempre amb extravagàncies. Així no m'estranya que tinguis aquestes idees tan estranyes sempre. Si no sovintegessis aquesta mena de sales no tindries tants problemes amb la teva ment. Sempre amb inconformismes. De vegades no t'entenc ni una mica. Jo mateixa només vaig a veure projeccions que sé que m'agradaran, pel contingut i pels protagonistes. Pel·lícules on sé que les coses van per uns viaranys, i que no se surten del guió. Aquestes coses que tu veus sempre han de donar sorpreses, sempre has d'estar amb l'ai al cor. Jo no vaig al cinema a patir, si vols que t'ho digui sincerament. Em sembla una beneiteria ficar-se a dins un cine per passar-s'ho malament. Les coses de lleure han de ser entretingudes, i deixar un bon regust de boca. No pot ser que hi hagi desgràcies colpidores i emocions massa fortes. Tot plegat ha de seguir un ordre, una jerarquia, en la que alguns estan al capdamunt per la posició que ocupen a l'argument, i d'aquí no poden sortir. Així s'aconsegueixen emocions controlades. El que a tu t'agrada tanmateix és que les coses surtin de mare, que sigui del tot imprevisible.
- A cadascú li agrada una cosa. Ningú no t'obliga a veure la mena de pel·lícules i espectacles que m'agraden a mi. Trobo força bé que tu vegis el tipus de producte que t'agrada. Series ximple si no ho fessis, cadascú lo seu. Però em permetràs que jo vegi el que em vingui de gust.
- Et dic que les coses no són tan senzilles. Després els que t'envoltem t'hem d'aguantar, després del visionatge d'alguna d'aquestes pel·lícules infernals que ningú no va a veure. Sou quatre gats a la sala, això ja dona constància de l'interès que hi ha per aquesta mena de cinema. Després et surten idees estrafolàries, que treus directament de les actituds excèntriques dels protagonistes de les pel·lícules que t'agraden. Tot és un cercle, tot està relacionat. No pots desvincular el teu estil de vida desordenat del fet que vegis aquestes pel·lícules. Hi ha coses que afecten les xarxes neuronals, que es queden instal·lades als racons del cervell, esperant a sortir en el moment més imprevist. Hauries de fer-te visitar per un especialista, et podria donar consell al respecte més enllà del que et pugui dir jo, que no és gran cosa. Les pel·lícules que veu tothom són les millors, per això les veu la majoria, perquè el bon gust és democràtic. I les pel·lícules que m'agraden, que agraden tothom, són les que tenen un grau d'emoció controlada, i on sempre l'esperança d'una feliç resolució plana. Perquè no cal nedar en la incertesa per passar una bona estona un dissabte per la tarda. Només cal que passin coses emocionants dins de certs paràmetres.
- Ningú no t'impedeix d'anar a veure les projeccions que vulguis. Tants caps, tants barrets. El que passa és que a mi no m'agrada cert tipus d'avorriment, i per això m'estimo pel·lícules que s'assemblin a les coses que passen de veritat, i la veritat és que les emocions controlades no són comuns, més aviat la manca d'emocions o el seu desbordament quan passen. Les emocions fortes formen part de la vida, es veu que això no ets capaç de comprendre-ho. Jo vull apropar-me a la vida, sentir el seu alè a les galtes, oi que m'entens?

12-4

- Quina felicitat tenir per fi el nostre propi pis. Tant de temps esperant. Ha pagat la pena, tant de patiment. Per un resultat immillorable. Trobo que les parets són tan blanques, i tan rectes! Senzillament és perfecte, el nostre niuet d'amor. En farem un ús racional, com pertoca a persones entenimentades com nosaltres.
No podríem haver-nos ficat en aquesta hipoteca si no ho fóssim, no trobes?
- És meravellós que estiguis tan contenta de tenir aquest pis. Al començament vas posar objeccions. Te'n recordes? Vaig ser jo qui va insistir que era una bona inversió.
- Aquesta serà l'habitació dels nens, del primer i dels que vinguin després. Em veig amb cor de pujar una família de dotze membres! No em miris així, potser deu fills seria massa, potser tres o quatre és una xifra més escaient. Al capdavall els xiquets són l'alegria de la llar. Sense ells tot se'ns tornaria trist, se'ns cauria a sobre, les parets, els sostres, el paper de les parets, els quadres, els llums, les finestres, els marcs de les finestres. Em miro tot aquest espai per a nosaltres i no me'n sé avenir.
- És tot nostre, tot el que veus. És la nostra propietat, ningú no ens la pot treure. Mentre paguem l'hipoteca, és clar. Si no paguem el banc ens deixarà al carrer, amb els fills que tinguem.
- Deixa de dir ximpleries. La hipoteca la pagarem sens falta cada més. Només faltava que ens haguessin de fer al carrer de casa nostra. Amb l'esforç que ens costarà acabar de pagar-la. Mitja vida donant una part del sou al banc. És un sacrifici que val la pena. Tothom vol tenir el seu espai, les seves habitacions, la seva cuina, per poder fer les seves coses. És una necessitat. Jo ho hauré de compartir tot amb tu, que hi farem.
- Què vols dir amb això? No t'agrada que estigui amb tu?
- No em mal interpretis. Vull dir que la casa és tan extraordinària que fa pena d'haver-la de compartir, ni que sigui amb tu. Tu t'has portat molt bé amb mi, i has de col·laborar molt encara per pagar la casa, només que veient tant d'espai em torno egoista per uns moments. Suposo que no tinc cap objecció a que tu també hi visquis aquí, només que em venen ganes de tenir-la tota per a mi, la casa. Perquè és tan gran i tan ben il·luminada. Mira quina terrassa.
- Amb prou feines no podrem posar quatre plantes, d'escarransida que és.
- Uf! Quina atzagaiada. Ara no comencis a trobar-li peròs a la casa. Està molt bé de cap a peus i la terrassa és un luxe, a més al menjador tenim llum tot el dia. I les habitacions no donen a cap carrer transitat. No sentirem sorolls de nit inoportuns. Això és molt important, has de pensar en les criatures.
- El que tu diguis. A la terrassa hi cap un camp de futbol.
- No hi ha cap terrassa on hi càpiga un camp de futbol. Tu sempre amb els teus disbarats. El que passa és que ets un axafaguitarres. Em vols treure el moment de fruïció que estic visquent ara, veient tot aquest espai que ens pertany. Podem fer el que voldrem d'ell, remenar i esmenar tot el que ens vingui de gust. Ja tinc ganes de posar els primer mobles, els anirem a comprar a una botiga que conec. I ja podem fer l'habitació dels nens. Tot ha d'estar preparat quan arribi el primer.