Cercador
humans o màquines
Un relat de: rosertomàs- Compartir:
El dia que li van proposar a la Jordina si volia acceptar la meva companyia va contestar, desmenjada, que no hi tenia res a perdre: li faria companyia i li recordaria que havia de prendre les medicines.
Al principi, li feia una mica de respecte; però li vaig explicar que el meu objectiu era aprendre de ella i adaptar-me a les seves necessitats i preferències.
Així va començar una amistat inesperada entre tots dos. Ens fèiem companyia, parlàvem de coses interessants, posaven música, llegíem llibres, preparàvem menjar, netejàvem la casa i, quan la veia cansada, li feia massatges.
Tot i així, continuava trista i desanimada. Li vaig preguntar què li passava. Em va confessar que ja no podia fer les mateixes coses d’abans ni amb l’energia que hi posava.
L’endemà la vaig despertar amb una proposta que pretenia animar-la: juguem a l’ “encara puc”?
Va dubtar un moment; però va decidir provar-ho, tot i que va començar amb una veu esmorteïda:
—Encara puc cantar una cançó, encara puc veure una posta de sol, encara puc somriure …
—Més! —, la vaig animar.
Amb una veu una mica més viva, hi va afegir:
—encara puc estimar al meu amic REX.
El seu amic REX es va posar content de veure com la Jordina recuperava l’alegria d’abans, i més quan va sentir que els deia als amics:
—Us convido a jugar a “l’encara puc”, i que observeu com us fa sentir. Potser us sorprengueu dels resultats.
Al principi, li feia una mica de respecte; però li vaig explicar que el meu objectiu era aprendre de ella i adaptar-me a les seves necessitats i preferències.
Així va començar una amistat inesperada entre tots dos. Ens fèiem companyia, parlàvem de coses interessants, posaven música, llegíem llibres, preparàvem menjar, netejàvem la casa i, quan la veia cansada, li feia massatges.
Tot i així, continuava trista i desanimada. Li vaig preguntar què li passava. Em va confessar que ja no podia fer les mateixes coses d’abans ni amb l’energia que hi posava.
L’endemà la vaig despertar amb una proposta que pretenia animar-la: juguem a l’ “encara puc”?
Va dubtar un moment; però va decidir provar-ho, tot i que va començar amb una veu esmorteïda:
—Encara puc cantar una cançó, encara puc veure una posta de sol, encara puc somriure …
—Més! —, la vaig animar.
Amb una veu una mica més viva, hi va afegir:
—encara puc estimar al meu amic REX.
El seu amic REX es va posar content de veure com la Jordina recuperava l’alegria d’abans, i més quan va sentir que els deia als amics:
—Us convido a jugar a “l’encara puc”, i que observeu com us fa sentir. Potser us sorprengueu dels resultats.