Hospital de campanya

Tots els ferits ocasionals del front anaven a parar a l'hospital de campanya, que era un vaixell fondejat a la riba de la badia, en una mena d'embarcador construït amb peces metàl·liques acoblades les unes amb les altres. L'ambient que s'hi respirava era demolidor.

Pels passadissos tot de persones en lliteres, ferides de diferent manera, amb benes i cabestrells, queixosos de les seves xacres. També d'altres que havien perdut per sempre alguna part del seu cos. La visió era desencisadora. Els que s'amuntegaven al davant de les portes, amb mans i peus ferits, esperaven la sortida d'un dels metges, que val a dir que no es prodigaven gaire per les sales de cures.

Els metges estaven farts de la guerra, i només duien uns mesos. Les ferides que pugui fer-se un soldat són poc interessants per a un facultatiu, que ha estudiat molts anys per detectar les infeccions més inversemblants, i els funcionaments estranys de tots els òrgans. No pas per encarregar-se d'amputacions, que poden ser doloroses per l'afectat, però que no tenen interès mèdic.

- Ajuda! Auxili! Em fa molt de mal, s'està posant morat! Que vingui algú de seguida - cridava un soldat encara d'uniforme que havia estat instal·lat a tocar d'una paret amb un parell de quadres de paisatges holandesos. La cama feia molt mala pinta.

Al cap d'una estona aparegué un metge, embatat i amb un auscultador penjant del coll, del que no feia cap ús perquè tenia les màquines que es connectaven al dit.

La cama s'havia d'amputar. El soldat Figueres no se'n sabia avenir. Li havia tocat a ell, la mala sort que la bala de canó anés a impactar a la vora de la seva cama dreta. Ara la perdria, i seria dels pocs ferits de la guerra, en la que era una vergonya ser tan beneit. Ningú no sortia ferit d'una guerra en que no es disparava a tocar, i li havia hagut de tocar a ell, precissament, com si no tingués altres problemes, tota una vida per endavant. Segur que la seva companya el deixaria.

Al costat del soldat Figueres hi havia un altre al que ja havien amputat la cama. Li va adreçar unes paraules de conhort que no varen escaure gaire bé a en Figueres, que contestà de mala manera, com havia aprés al vaixell. De fet ell era un neula quan entrà a la marina. Ara era un brètol mal parlat. No havia guanyat ni perdut en el canvi. Les paraules d'ànim del seu company de passadís el van encendre.

Aquella bala de canó, apuntada cap a una altra banda, que havia impactat com de casualitat i per error amb la punta del vaixell, havia esclatat molt a la vora seu, i un dels fragments de la metralla se li havia introduït a la cama, tallant-li la vena important de la zona. Tot un seguit de coïncidències que farien que perdés la cama finalment. El doctor va tornar a aparèixer.

- Em penso que no caldrà amputar, si tot evoluciona favorablement.

En Figueres no sabia que pensar. Abans calia amputar, ara ja no. Sospitava que pogués haver algun interès inconfessable, utilitari, per que ara salvés la seva cama i abans no. Segurament una manca o un escreix de quiròfans, escassedat a la secció de pròtesis, una ala de l'hospital més plena que una altra. Aquests havien estat els paràmetres de decisió del problema. La seva cama era el que menys importava, només el sentit de la pràctica comptava. En Figueres va adonar-se amb sobtada claredat.

- Vostè és un mal parit! Em vol tallar la cama! - digué.
- No li acabo de dir que no la tallarem?

En Figueres restà desarmat davant d'aquesta resposta. Seguí pensant en les seves coses, no valia la pena fer-se mala sang per un plaga de metge.

En un altre pis de l'hospital, un altre soldat, en Torçadret, es recuperava d'un impacte de bala a la part dreta de la panxa. No li havia afectat òrgans vitals, no pas en la seva totalitat, per bé que fragments de la bala s'havien escampat pels seus endins, afectant diverses part de l'aparell intestinal i del fetge. Coses recuperables.

En Torçadret pensava en la bala. En la vida de la bala, en el pensament propi i la filosofia de la bala. Que havia pensat que podia retirar-lo de la batalla, fer-lo incapaç per lluitar. La bala l'havia triat per canviar-li el destí. El dolor no era res, es compensava per la blanesa del llit, tot i el seu matalàs sintètic, i per la calor dels llençols, i les cures de les infermeres. El vaixell havia quedat enrera, ja no hi havia tornada. De ben segur que la guerra acabaria abans que ell no estigués recuperat. Aquella bala havia estat una excel·lent notícia. I tanmateix venia per matar-lo. S'hagués trobat en una altra posició i potser hauria perdut la vida. Tota l'estona que rumiava al voltant d'això.

Una visita vingué a fer-li companyia. Era una antiga amiga, amb la que s'havia embolicat. Pensava que havia tingut sort de sortir-se'n d'un impacte de bala. D'altres morien, més pel calibre, d'arma automàtica, gairebé antiàeria, de les que estan fixades a la coberta de les fragates, i que poden girar amb dos graus de llibertat. Una d'aquelles bales li podia haver fet esclatar el cap, com una síndria. El seu seny escampat pel terra. Potser algun dels seus companys hagués vomitat. No era per menys, no estaven acostumats a la mort, que no havien vista, tot i ser soldats. El xoc primer havia de ser dur per força, colpidor.

En Torçadret llegia aliè al patiment que es donava al passadís mateix. Ell havia tingut la sort de poder estar a una habitació, perquè el seu estat era delicat i necessitava de la supervisió constant dels aparells, que indicaven la seva vitalitat amb gràfics i comptadors. Al passadís hi havia els que no necessitaven de cap cura especial. Només havien rebut una ferida, o perdut un membre, però sense afectació d'òrgans vitals. No calia que estiguessin sota seguiment. Fins i tot els podien donar l'alta de seguida. No calien més hospitals que aquell, malgrat estigues del tot col·lapsat, perquè els soldats tampoc no eren la cosa més important de la guerra. Les baixes eren previsibles, per l'alt comandament, i no calia amoïnar-se més del compte. Les bales perdudes no coneixen les seves víctimes, tant poden ser d'un bàndol com de l'altre.

Per a l'amiga d'en Torçadret allò representava l'absurd de la guerra, de la que estava en contra. Perquè el seu amic havia de veure perillar la seva vida per una causa imprecisa, boirosa, inventada pels alts càrrecs i pel govern, per tal de posar en marxa una maquinària militar actualitzada, per innovar. Tot plegat era una bajanada. L'amiga consolava en Torçadret, amb paraules amables, dient-li que no tornaria al vaixell, que no hauria de lluitar més, que la guerra acabaria abans que ell no es recuperés del tot, que no havia de patir ja més.

Les paraules dolces de la seva amiga l'alleujaven del dolor acumulat, el temps de vida a la fragata, a la coberta, en mig de les onades, gronxat pel vent i perla marea. Aviat arribaria el protectorat, ja se'n parlava, el carrer n'anava ple. Seria el final d'un malson, la vinguda de nous temps, una esperança, per bé que vana i estroncada al capdavall. Tots els canvis han de ser a pitjor, i totes les continuïtats degradar-se. El seu estat millorava a pesar de tot, massa i tot. Les paraules dolces de la seva amiga el revivien, era com un peix que amb un cap de cua s'escapa de la riba on l'ha deixat el pescador i enganxa una onada, que el porta acaronant-lo fins al seu medi natural un altre cop. En Torçadret no volia però haver de lluitar més. Només volia sentir la veu suau i tendre de la seva amiga, a cau d'orella, dient-li el que volia sentir.

Al pis d'a dalt del d'en Torçadret hi havia la secció d'internament psiquiàtric. Allà hi havia anat a parar el caporal Benís, amb un greu transtorn de la tranquil·litat. L'home s'havia esverat molt durant una guàrdia, que havia hagut de fer contra la seva costum per càstig d'un superior, per unes paraules mal dites que havia tingudes amb ell. A mesura que passaven les hores s'anava escalfant, tot sol a la garita de popa, observant un horitzó buit i sol. Finalment havia esclatat, en un atac de nervis. El metge del vaixell, que no era expert en afeccions del cap, li va diagnosticar un transtorn de la serenitat, i el va apuntar a l'hospital de campanya. Hi havia una llanxa ambulància que feia un recorregut per una porció de la badia, i anava recollint els ferits. Al caporal Benís el varen baixar lligat, com un tall rodó, tot i que en el moment del trasllat no manifestava hostilitat envers ningú, pel fet d'estar sedat i perquè l'emprenyamenta ja se li anava passant.

Però el varen conduir a l'hospital de totes maneres. Un cop allà va haver de conviure amb d'altres afectats, amb símptomes més o menys greus, i com que tampoc no li agradava el front ni la batalla, i havia arribat a caporal de seguida, pel seu seguidisme dels superiors immediats, i el seu tracte pacient i complidor, va considerar que podria allargar la seva situació allà indefinidament, si més no fins que acabés la guerra.

Hi havia tot un ventall de situacions a dins de l'hospital. A la planta d'urgències i admissions tot seguia igual que sempre. Els cossos sense destinació pertanyents a persones semi-conscient, s'amuntegaven a qualsevol lloc, a l'espera de determinar la seva situació clínica amb precisió. El metges no tenien gens de cura en diagnosticar amb eficàcia. Més aviat tenien en compte altres paràmetres alies a la diagnosi, raons pràctiques, d'utilitat, que consideraven que havien de prevaldre inconfessadament per sobre de les estrictament tècniques. Així passava que ordenaven trasllats i reubicacions a llocs on no era indicat que hi anés el malalt, o indicaven operacions que no calien mentre que rebutjaven d'altres que eren del tot necessàries. Al capdavall el comandament volia que hi hagués aquell caos dins l'hospital de campanya, perquè no volien que hi hagués soldats que es ferissin només per lliurar-se del front. Un front pràcticament inexistent, desdibuixat, que només coneixien els radars i els satèl·lits.

A la secció d'oftalmolo
gia hi havia un soldat que havia perdut un ull, l'esquerre, per esclafament del crani. El seu cervell també havia patit, però sorprenentment s'havia salvat d'efectes pitjors que la pèrdua de l'ull. Li havia picat al front una peça de metal, una nansa penjada d'una corda, que havia caigut d'un dels pals de la fragata. Tot just girava la cara quan li va impactar.

L'oftalmòleg poca cosa podia fer pel seu ull, del tot perdut, i l'altre es trobava en perfecte estat. No tenia sentit que hi fos en aquella secció, però algú l'havia enviat, i s'havia de conformar, esperar, amb una bena al cap i una gasa a la part del globus. Els altres que hi havien esperant també tenien problemes semblants. Fragments de bala que els havien arribat als ulls, i que els havien produït mals de diversa consideració, amb pèrdua de l'ull o sense.

L'hospital de campanya navegava a prop de la costa. No era cosa que estigués exposat a les incerteses del front. Tampoc no gaire a prop per la fondària de les aigües. Des de la costa el veien passar, reconeixible per les creus pintades al buc, i per la bandera que penjava del pal major. Els familiars que volien visitar els malalts a l'hospital de campanya havien de fer servir una barca llançadora, que portava des del punt més proper de la costa fins a l'entrada d'admissions del vaixell, que era una rampa que anava a donar directament a l'alçada del mar, i que havia de servir per fer desembarcaments de material pesant. Els familiars havien d'assabentar-se primer de la situació exacta de l'hospital, i aleshores trobar la barca que havia de fer els viatges fins al vaixell, i que era atracat en la línia de la costa a la seva alçada.

El vaixell també tenia la seva tripulació, i les armes a punt. De perquè no s'havia fet un hospital en terra ferma, evitant totes les incomoditats del vaixell, del seu aïllament i de la inestabilitat del seu equilibri, ningú no sabia res. Eren ordres de l'alt comandament, que havia fornit de tot el necessari la fragata per tal d'iniciar les tasques d'hospitalització de ferits. Els mateixos metges no sabien perquè s'havia triat un vaixell, incòmode i mòbil. Potser per encoratjar la tropa, per evitar simulacions, per mantenir el vincle amb el mar dels mariners, o potser perquè varen pensar de primer antuvi que seria pràctic, i no ho fou.