HOMICIDI PREMEDITAT

HOMICIDI PREMEDITAT


Nou cas de suïcidi a Sabadell

Diari de Sabadell, 27 de desembre del 2007

Una dona va caure ahir dimecres a la tarda, en el que sembla un cas de suïcidi, des d'un setè pis al barri de Gràcia, just en el moment que passava un camió de gran tonatge que feia tasques en l'obra d'un edifici del mateix carrer.
El cadàver va ser traslladat per la unitat forense dels Mossos d'Esquadra de la ciutat al Tanatori Municipal, per realitzar-li l'autòpsia tot i que, lamentablement, estava totalment desfigurat.
La víctima, veïna de la ciutat, deixa un fill de 15 anys que ha passat a custòdia del casal d'acollida de la Generalitat a la ciutat. Ha estat just el seu fill qui ha identificat el cadàver, a partir de l'anell que la víctima portava sempre a la mà dreta.
Fons de la policia autonòmica han declarat a la nostra redacció que la víctima O.D.A. havia denunciat en tres ocasions al seu exmarit per maltractaments. L'exmarit, que tenia ordre d'allunyament pel jutge del jutjat número 3 de la ciutat, es troba desaparegut i se'l busca com a presumpte incitador dels fets.
Una nota ha estat trobada damunt del llit de la víctima. La nota, adreçada al seu exmarit, semblaria relatar i justificar la decisió d'acabar amb la seva vida. Aquesta prova ha estat lliurada al jutge, que ha obert secret de sumari fins que no es descobreixin les circumstàncies reals dels fets.

(...)



La nota


Voleu saber què hi diu la nota que el meu marit mai llegirà?
Doncs fa així:
"Mira'm, ara sóc una dona lliure, tinc la lleugera sensació de perdre tot contacte amb el terra sota el peus, de volar i de no haver de tornar més a escoltar-te, allunyant-me de tu més i més, mentre caic dins del meu somni, mentre busco entre els meus records un motiu urgent per estimar-me, per valorar-me... Valorar-me, tal com deia el psicòleg, recordes?
Però ara ja no em cal, ara sóc lluny de tu, definitivament. Ja no em podràs venir a buscar mai més, ni cridar-me, ni arrencar-me la pell amb cada retret, amb cada menyspreu...Ja no hi sóc i tu tampoc hi ets per a mi.
El meu fill, i per desgràcia seva, fill teu també, trobarà un altre lloc on viure, lluny de nosaltres i les nostres misèries. Què havia d'entendre ell? Per què havia d'escoltar tots els teus crits? Per aprendre'n? Aprendre'n deies tu, ferir-lo deia jo. Pobre Bernat. A ell també l'he fet lliure avui.
Adéu a tu per sempre marit pèssim i desgraciat. Mor. Marxa".

No tornis mai.
Olga Deu Amor






Jo, sincerament jo



Sempre he estat una dona compassiva, amant de les petites coses. No he tingut mai luxes i del poc que he guanyat n'he gaudit molt comprant coses per als meus, fent regals, sorpreses, mirant de cobrir les necessitats i les il·lusions.

No sóc de les submises ni mai he posat l'altra galta, de fet no em considero de tracte agradable. Quan se'm porta la contrària, per costum, o se'm retreuen raons incertes, salto i escometo el rival sense pietat.

Al llarg dels anys de matrimoni he après a odiar el meu marit. L'odio tant que se m'acaba la respiració quan hi penso. Ensumo la seva olor a l'habitació i una onada de fàstic em banya apressadament. Ja no l'aguanto. Ni ell a mi. Els sentiments sempre són mutus a la llarga entre dues persones que no se suporten. Una persona no pot estimar una altra sempre a pesar dels desaires i les mentides.
Ell ho sap tot això i tampoc no em suporta ni em tolera. Ja no recordo quan devia començar tot. El dia a dia ha acabat amb l'amor i el respecte. Tot es converteix en monotonia, sense il·lusions ni pessigolles a la panxa.




Podria trobar motius, com ara els econòmics, allò de mai no tenim suficients diners per divertir-nos i fer el que fan els qui són feliços; els de la vida professional que t'allunyen de la família i et tenen ocupat i malhumorat contínuament; o bé aquells que tenen a veure amb terceres persones, és a dir, les porques poca-soltes i ignorants que encara s'acostaven a ell. He tingut qui-sap-la sort de no conèixer cap d'elles. Però no, no és res d'això. És senzillament que l'amor marxa de cop un dia i ja no torna mai més.
I que vull dir amb això? Doncs que no me'n sap de greu. Ni les denúncies, ni el judici, ni l'ordre d'allunyament, ni res.

I ara que t'he mort sóc lliure.




Tempus fugit


Vint anys, un fill, algunes cicatrius i una hipoteca que mai no pagaré. Els anys els dono per perduts, ja no puc fer-hi res. El fill és el que hi guanyo, és l'únic tresor d'aquesta terrible odissea que ha estat el nostre matrimoni. I la hipoteca, aquesta sí que ja no em preocupa: la banca sempre guanya.
Totes les promeses i juraments que tu m'has fet, els regalo al banquer com a interessos pels impagats d'aquests mesos, fins que s'adoni que tu ets mort i jo he marxat molt lluny.

Digues, on creus que aniràs tu? A l'infern? Mai no hi has cregut, però quan he vist la teva cara mentre queies pisos avall, he vist la teva por. I no por a la mort. No. Era alguna cosa més. Era pànic, com si em preguntessis: i ara què? On aniré?
En Bernat diu que quan moris no aniràs enlloc, que et podriràs al cementiri sota una llosa amb el meu nom. Ningú no s'acomiadarà de tu perquè ningú sabrà que has mort. Només tu, en Bernat i jo.

I quan arribi la meva mort moriré amb una altre nom, el nom que tinc ara: Ona Duna Il·lusió. Ara sóc feliç aquí, en el meu petit poble dels Pirineus, a Catalunya és clar, mai no marxaria de la meva terra. D'aquí a un temps, quan tot es tranquil·litzi espero veure en Bernat sovint.


Solitud

La meva soledat m'acompanya. Sóc un ésser nou. He mudat la pell, el cor i l'ànima. Els dies s'arrosseguen uns als altres i tomben. Visc de la teva pensió de malalt gandul. M'avergonyeix, però no hi puc fer-hi res.

Tot està bé ara i així, en un temps afegit, sense presses ni ensurts. He fet una amiga: una dona gran que s'espera amb serenitat la mor. Diu que ho té tot fet i els seus gestos i pensaments són lents i relaxats. La vaig conèixer al cafè del poble, érem allà les dues fent un te i ens vam explicar petits trossos de la nostra vida. La meva inventada, tota. La seva llarga, estranya i solitària. La Llibertat, es diu així, té vuitanta-sis anys i els darrers vint els ha viscut tota sola. És vídua. Els seus dos fills van marxar fa molts anys a l'estranger amb les seves carreres d'èxit i les seves dones intracomunitàries. Cada mes, al començament, rebia una trucada de telèfon i en sabia d'ells. Ara només és un cop l'any, per Nadal. Són uns desconeguts per a ella, però no està trista, almenys no és això el que els seus ulls diuen. Jo penso en ella i m'hi veig reflectida.
La Llibertat i jo passem moltes hores juntes cada tarda. De vegades no ens diem res. Els silencis ens acompanyen. Després ens acomiadem fins un altre dia i ella marxa lentament mentre jo la miro i compto els segons que triga a arribar a la porta del cafè. Faig un càlcul ràpid, multiplico per cinc els segons i surto jo, d'aquesta manera ella és ja a l'altra banda del carrer i no ens hem d'acompanyar fins a casa ni tornar a saludar ni res.

Arribo al meu pis, aquest pis petit i llogat, i sóc en una closca. Té moltes escales, escales per arribar-hi, escales a dins per anar a cada habitació, però sobretot accessos estrets on només hi pot passar una persona. Així ha de ser aquest pis. Sé que no tornaré a sortir fins l'endemà. I així serà cada dia, sense saber quan s'acabarà ni, quan s'acabi, on aniré.

Sempre penses un munt de coses a fer quan seràs lliure. Però ara que ho sóc, ara he quedat immòbil. No sé que haig de fer, no tinc un motiu per llevar-me. L'odi és un motor d'idees i d'accions.

Potser seria millor que em trobessin de seguida i així podria explicar la meva història, la que tant de temps he estat preparant: vas venir, vam discutir, vam barallar-nos i tu volies ferir-me i llançar-me balcó avall, però jo vaig ser més ràpida i vaig aconseguir empènyer a tu. Després vaig marxar per por. Sempre amb les meves pors, tinc un gran historial de pors jo, així que crec que no serà difícil que em creguin i pugui tornar a casa. I perquè anaves vestit amb la meva roba?, (caram és molt fàcil), sempre t'ha agradat vestir-te amb els meus vestits. I l'anell? Me'l vas demanar per poder-lo empenyorar. L'àcid anava per a mi i te'l vaig arreplegar de les mans a temps. Només ens queda la pregunta de la cadira de rodes. Em diran perquè se la va endur? I res tan fàcil, vaig pensar que podria treure'n diners, que sempre em fan de falta, els diré.



Retorn

Però, com? Ja està! És així com continuarà tot quan ho hagi fet? No podria imaginar-me una mica més enllà? Aquí asseguda al menjador, la meva imaginació només ha pogut arribar fins a un dia normal de la meva vida futura?. Fins i tot començo a pensar que el meu pla fallarà. No hi ha aventures? I els misteris? Jo necessito començar una nova vida, però ha de ser millor. He de tornar a viure i recompondre el sentit del batec del meu cor, de la meva respiració, dels meus matins nous.

No. He de tornar a veurem el futur. Quedar-me al present m'exaspera. Què més? Sí, això... i després quan pugui tornar a treballar aniré de compres, d'aquelles compres que et redimeixen i et fan sentir important i interessant. I m'operaré, això també, em faré operar els pits. Tindré els pits més bonics que ningú pugui imaginar, tindré de nou el pits de la meva joventut, els d'abans que tu els toquessis amb les teves extremitats farcides de durícies i talls.

Però el present m'arrossega, perquè encara existeix i el teus records m'hi lliguen a ell. Ja ho tinc! Faré una llista, així no em descuidaré res i tot anirà bé. Sempre m'ha agradat fer llistes, la de la compra, quan marxàvem de vacances, quan en Bernat anava de colònies, quan havia de fer regals de Nadal a la família, quan vull endreçar-me els pensaments... com ara, exactament com ara, que em sento tan nerviosa i no m'agradaria ficar la pota amb algun descuit de darrera hora. O sigui que faré la maleïda llista ja d'una ve
gada i després, si em queda temps fins que ell vingui com cada dimecres, miraré de tornar als meus pensaments. I tot començarà.

Llista: 1. Esperar que soni el timbre i obrir la porta. 2. Fer-lo passar amb cara de molt enfadada, de fastiguejada. 3. Mirar de discutir ràpidament per alguna cosa que ell digui o pensi. 4. Esclafar-li el gerro de flors de damunt la taula, al cap (això deixarà el terra mullat, pensar si abans trec les flors o no cal). El cop l'ha de deixar ben estabornit per poder tirar-li l'àcid a la cara 5. Desvestir-lo, posar-li el vestit que hauré preparat abans. Sabates no calen. 6. Posar-li l'anell, el meu vell anell, l'anell que la meva mare va regalar-me quan, tan contenta, va saber que em casava (casa't nena, deia, casa't i tingues fills, però sobretot sigues feliç, una dona ha de ser feliç quan es casa). 7. Vestir-me amb la seva roba, ràpidament. 8. Arrossegar-lo al balcó i llençar-lo avall. 9. Prendre la maleta i la cadira. 10. Deixar la nota al damunt del llit i marxar ràpidament fins al cotxe, al carrer del darrera (recorda on l'has aparcat aquest matí).
La desfiguració de l'àcid, el vestit, l'anell...això m'ha de donar marge per poder marxar lluny, fins que realitzin l'autòpsia i descobreixin que és ell i no jo.


No hi ha petons, el rebo amb serietat, el faig passar i li pregunto què tal? No sé perquè ho faig?, sincerament, no m'importa com està ni que sent ni si sent alguna cosa.
-Tens mal aspecte -dic sense entusiasme-. Sembla que hagis pujat a peu.
-Molt graciosa Olga -diu i obre la boca fastigosament, mostrant-me les seves dents corcades i esgrogueïdes, com si jo no les conegués totes-, ja saps que l'ascensor és massa estret i sempre em costa entra-hi tot sol.
-Doncs ja hauries d'estat acostumat després de dos anys en cadira de rodes fent-te el ploricó -li dic i això em fa recordar l'accident, sé que a ell també, (aquell cop de volant de ràbia en plena discussió per fer-nos mal tots dos, però només vas rebre tu, de vegades la vida és maleïdament justa oi?).
-Anem ràpid que no tinc molt de temps, vens a buscar els diners com cada setmana no? Doncs aquí els tens -li passo un sobre, sobre que haig de recordar de tornar a agafar abans de marxar.
-Olga, estava pensant -no m'agrada quan pensa, m'estremeixo, això em farà perdre la seguretat que tinc, no pensis malparit, -no seria més fàcil que em donessis més diners i així vindria un cop al mes i no cada setmana? O és que encara t'agrada veurem? -diu i somriu, torno a veure-li les dents. No us imagineu la llambregada de fàstic i repulsió que noto damunt meu.
-Què passa? No t'arriben els diners per menjar i anar de meuques a la vegada? O potser ja no se t'aixeca? -li dic i no m'ho acabo de creure que li hagi dit el que jo mateixa estic sentint.
-Potser el que espero és que tu m'ho facis de franc, al final et la meva dona encara, no reina? -dóna embranzida a les rodes i s'acosta. -O és que ja no recordes com ens divertíem? -les rodes em freguen el vestit i faig un pas endarrera. No Olga! No reculis! Agafa ja el gerro abans no sigui massa tard.

Tot passa molt ràpid, cop de gerro maldestre al cap, vidres, flors i crits enrabiats, un cop de rodes que em fa caure, han estat les rodes?

Sóc a terra i està mullat, és l'aigua de les flors, l'hauria d'haver buidat. Tot és més difícil quan el terra està mullat. Provo d'alçar-me i un altre cop de rodes que sonen a punta de sabata picant fort a la meva panxa i als ronyons i a la cara, són per tot arreu. M'arrossega i provo de desfer-me de les seves mans, però guanyen i segueixen arrossegant-me. Noto la fresca del carrer a la cara, ara estic plorant, o sé perquè veig el cel borrós a través de les llàgrimes, la barana de la balconada se'm clava a l'esquena i m'esguerra la columna, no crido i et veig per darrera vegada, les forces em retornen, els teus ulls enfront els meus. T'estàs dret, malparit, la rehabilitació sí està funcionant!, m'has tornat a enganyar. Un crit sec es gronxa amb la botzina d'un camió. Ja està tot fet. S'ha acabat la nostra història conjunta. I res més.






Els ulls se li han negat de cop. En Bernat ha vist la seva mare caient al carrer. Un cop fort, com de un sac nou de ciment que cau al buit, els ha sentit alguna vegada caure aquests dies de l'obra que fan al costat. Està aturat a l'altra banda del carrer. Anava cap a casa, avui vindrien els amics a acabar el treball de ciències, és sobre sexualitat, aquest tema els interessa.
Mentre la por li diu no miris a dalt, els ulls desobedients ho fan i veu com algú s'asseu a la cadira de rodes del seu pare, recula menjador endins i desapareix de la seva vista.

Ell encara no ho sap però en cinc anys no podrà estimar-se cap dels dos progenitors. Trobarà a faltar la mare algun cop, sí és veritat, però ell haurà crescut oficialment en acollida i no recordarà què és la tendresa ni la família. Només sabrà del cert dues coses: que res no és el que sembla quan es tracte del pares, pots viure molts anys amb ells i no arribar-los a conèixer mai; i que un cos humà, en caure al buit i topar a terra, fa el mateix soroll que un sac gros de ciment que algú maldestrament deixa caure del ganxo de la grua que el suportava.




Locus amoenus

A molts quilòmetres del pis buit de l'Olga, una cadira de rodes cau penya-segat avall. Uns ocells alcen el vol sobresaltats pel terrabastall i la munió de pedres que salten i espeteguen entre elles com espurnes d'oli bullent a la paella, davant la intrusió d'una petita gota d'aigua.

Des de dalt un home sol mira, immòbil, l'acció. Sembla que somnia però ningú no ho pot saber, perquè ningú l'està observant. Marxa a peu, sota la pluja, amb pas cansat, cap al petit poble dels Pirineus on ha trobat allotjament. Sempre es quedarà a Catalunya. Esperarà que el trobin i mirarà de gaudir cada moment com si fos el darrer. Ahir, abans de marxar de la seva ciutat va treure tots els diners que tenia estalviats per una gran necessitat. Ara era molt gran la necessitat. Aquest era el moment.

Vol anar al seu nou pis, un habitacle petit i fosc, ple d'escales. Escales per accedir-hi, escales entre les habitacions i passadissos estrets on només hi pot passar una persona. D'un en un i sense cadires, ni crosses, ni companyia. Abans, però, vol estar entre la gent i veure si el miren, si el reconeixen, si l'odien ja. Entra al cafè del poble i s'asseu a la barra. Demanarà un conyac i un cafè, per separat, ho ha pensant mentre s'atansava al tamboret, incòmode i vell. Unes taules més enllà hi ha una dona gran que sí l'ha mirat, amb aquella mirada que et fan els vells coneguts

quan els retrobes, mai no saps si volen saludar-te o fer veure que ja no et coneixen de res i així estalviar-se la feina de somriure i preguntar-te, ei què tal? Com va tot? Quant de temps sense veure'ns? Ell no ho sap encara, potser en uns dies ja li coneixerà el nom, Llibertat. Sabrà també que viu sola amb la resignació i la paciència de qui sap que no pot triar cap altre destí. Sabrà, perquè ella li ho dirà, que sempre ha viscut en aquest poble, que se'l coneix pam a pam i que fa vint anys que és vídua, vint anys sense ningú que tingui cura dels seus dies i les seves nits.
Els mateixos anys que fa que ell va decidir que l'Olga seria la dona de la seva vida, per a tota la seva vida. Fa vint anys, quan ell era feliç, un home afortunat.