Herència

Herència


L'home va passar la mà suaument sobre el cap del nét. Com havia crescut darrerament! Als seus vuit anys ja raonava com un jovenet.

-Avi, és veritat això? Ho vas fer tu? Qui ho va decidir? -va deixar anar d'una tirada el nen, mirant-lo amb ulls nous, penetrants. Ulls que descobrien un secret molt de temps ocult.

-Sí, tots nosaltres...érem una colla d'amics, va ser dit i fet... volia que ho sabessis... -L'home parlava pausadament, recordant aquells minuts de crits i fum, el seu instint de jove amb poder, l'escalfor que li pujava per totes i cadascuna de les seves venes, des dels engonals fins arribar al coll...un coll tibat, gruixut, idèntic al dels seus amics de joc.

-He de marxar! -No hi va haver lloc per més paraules...la porta es va tancar darrera el nen, enduent-se la veritat embolcallada de fascinació.

L'home quedà dret i sol. Sabia on anava el seu nét. Aniria sense parada al parc, on cada dia s'hi reunia amb els companys de classe. El parc seria ple de nens i de mares despreocupades, engrescades entre elles, jutjant altres mares pel fet de no ser-hi o bé ofegant el seu maldestre i incipient feminisme, cercant entre el grup qui les avali en el seu patiment injust. Nens i mares que ara escoltarien la història de l'avi del nen que ha arribat entre sanglots i suor, esbufegant i cridant: el meu avi ha mort una dona! El meu avi ha cremat una dona perquè dormia en un caixer automàtic!

Ell, que temps enrera hauria cridat: ja ho vaig pagar això! Vaig ser a presó molts anys per aquesta falta! Què busqueu ara? Avui vol el perdó, el perdó del seu nét de vuit anys. Perquè la proximitat del final el neguiteja. No vol marxar així. Necessita saber si el seu nét serà capaç d'un fet similar, si odia aquests comportaments fatxendes, si se n'allunyarà d'això. Però sobretot, si heretarà aquesta d'actitud.

Fa repàs del moment en què li explicava els fets, els ulls del nen es fixaven en els seus, pensant si l'avi l'estava mentint, si era un conte, una notícia llunyana o senzillament un fet que recordava dels seus anys de joventut. Però en acabar -va voler acabar de seguida-, necessitava comprovar la reacció del nen. Sí ploraria, o potser sentiria menyspreu pel seu avi. El miraria com a un estrany?

En realitat només esperava la desafortunada pregunta que, any rera any, ell mateix s'havia fet: i ara, ho tornaries a fer?