Hola

HOLA

La Núria dóna el seu DNI. Mai li ha agradat la seva fotografia al carnet d'identitat, i mira que ja l'ha renovat vegades! De cop recorda el que li va costar anar a fer-se el primer carnet. Tenia catorze anys i el necessitava per anar amb l'escola a França. Una obligació com una altra, però, per a ella, en aquell moment era transformar-se en un número que seria per sempre més una identificació d'ella mateixa, per a tota la vida i a més amb una bandera que no sentia seva.

A la Núria, els carnets, les etiquetes i els símbols no li han agradat mai gaire. En aquests moments a la cartera també hi porta el carnet del Barça, del Caprabo, del gimnàs, del club del subscriptor, de donant de sang i segur que algun altre. Sempre ha pensat que un carnet és una marca, un senyal que indica que ets d'un grup i que, per tant, no ets d'un altre...

De l'únic grup que sempre li ha agradat formar part és del grup de les dones. Si tornés a néixer li agradaria tornar a ser dona. Per què ? Doncs per tenir sempre alguna cosa per la qual lluitar. Per intentar, quan era adolescent, convèncer les seves amigues que una dona no s'havia d'aixecar a rentar els plats, si els seus amics homes no ho feien; per cobrar igual que el seu company de feina; per deixar el nen amb el seu pare, si era necessari, quan anava a treballar encara que estigués malalt; per enfadar-se públicament si en un sopar les dones seien totes juntes, separades dels homes, o per demostrar obertament que no li han agradat mai els acudits masclistes, de vegades explicats també per dones, per tantes coses que ara no pot recordar...

I avui és Sant Jordi, quina meravellosa casualitat. Intenta somriure i el llavi li fa mal, mentre explica a aquella dona tot el que li ha passat, i el que li ha passat sis vegades abans, igual que ahir. Està satisfeta. Ara ha aconseguit el que hauria d'haver fet fa més de tres anys. Tothom té el seu ritme.

-Tot explicat. No necessita res més ? -li pregunten.

Agafa el DNI i en Miquel l'acompanya a l'aeroport. En Miquel sempre s'ha encarregat de tot, sempre l'ha ajudat, sense preguntes, sense gaires respostes.

Avui la Núria és la protagonista, per primera vegada a la seva vida. Ho ha decidit, i se'n va. Se sent com si després de córrer una marató arribés a casa es dutxés i es posés al llit.

Ell ja no hi és, fins i tot ha esborrat el seu número del mòbil. L'informe mèdic i la denúncia que acaba de fer als mossos l'han fet sentir-se forta. Queden de cop enrere totes les altres vegades en què, després dels cops, ell es penedia i plorava desconsoladament, l'acaronava, li deia paraules dolces i l'omplia de regals per acabar com sempre al llit en una bonica i meravellosa reconciliació.

Forta per donar consells a les seves amigues i incapaç de no aturar des del primer dia o fins i tot molt abans una relació que tothom sabia, fins i tot ella, que estava morta. Aquesta vegada, però, va agafar por. Va tenir ganes de matar-lo, de fer-li mal. Per primera vegada el va odiar i va anar a fer la denúncia per salvar-se ella i per deixar de salvar-lo a ell, com sempre havia fet des del dia que es van conèixer. Primer l'havia salvat intentant amagar tots els problemes que ell sempre havia tingut a la feina, mai li ha agradat treballar; després l'havia salvat de totes aquelles reunions d'amics en les quals no feia brot i que a més es reia sempre del més feble, o de salvar-lo de la seva poca intel·ligència quan deia disbarats en qualsevol reunió una mica important.

Adéu a tota la seva vida. Ningú és creurà el que ha passat; tampoc cal que ho facin. Poques explicacions: una carta al seu fill, a la seva mare i a la seva companya de feina. Li sap greu pel nen, però ja es major d'edat..., que tingui sort és tot el que li pot desitjar.

Curiós, però no se sent gens fracassada. Avui, el dia de Sant Jordi, se'n va, s'ha comprat una rosa i ha matat el drac. El Miquel ha aparcat el cotxe al pàrquing de l'aeroport, li agafa la maleta, ell sempre hi és. Una abraçada, Sevilla, com qualsevol altre lloc l'espera. Dos petons i una mirada. Avui sap que molt aviat podrà dir-li, al Miquel, que ella l'estima des de fa temps, però aquesta és una altra història.

La Núria puja les escales, no mira enrere i sap que té sort, molta sort perquè a quaranta-quatre anys comença a escriure la seva història, ara sola, però decidida a que quan les marques desapareguin telefonar al Miquel per dir-li per primera vegada: HOLA.