Història repetida

En pocs minuts, la casa ha quedat reduïda a un grapat de maons fumejants. En Cody observa el seu company, agenollat, brandint encara el llança-coets sobre l'espatlla i una ganyota desencaixada al rostre. No sembla el mateix noi que cantava, ahir al vespre, aquella cançó de Creedence Clearwater Revival, Fortunate son, amb la veu nostàlgica i una llàgrima rebel ballant als seus ulls. Aquesta guerra és inútil, al cent per cent. No tornaran mai, acabaran rebentats en un carreró, o els segrestaran per torturar-los, o, simplement, acabaran per suïcidar-se en no poder suportar tantes atrocitats, comeses per tots dos bàndols...
La població els mira, aterrida i irada, mai saps si són enemics camuflats o llogarrencs espantats. Els nens se t'acosten i els tems... poden dur una bomba adherida al seu petit cos. Més d'un cop no tens cap altre remei que disparar-los, i aquella sang sembla més vermella i horrible encara. Una bicicleta, una moto, qualsevol vella furgoneta que s'acosta pot fer esclatar el terror i la sang... I la llar queda tan lluny, la mare, el pare, l'Allice i la part de darrera del cotxe, a les nits del dissabte. La música, el cinema, la vida, la raó, la llibertat fràgil i manipulada per uns dirigents insensibles a tot plegat, excepte al negoci...

Llum, esclat...

En Cody no sap d'on venen els crits, no ho entén fins que no torna a mirar el seu company i veu que li falta mig cos, de cintura en avall. Aleshores es mira a sí mateix i veu que ell també sagna, que l'atac a aquella casa ha estat respost amb virulència. Algun altre company crida Charlie! Charlie! i tot es torna confús i violent. Surten enemics pertot, disparant, udolant.
Un helicòpter brama sobre ells i esmicola l'aire xafogós i inhòspit amb els altaveus, dispara música estrident i ràfegues que no distingeixen aliats d'enemics. Un gotim de bales acaba amb el patiment del seu company i fa caure tres membres del Viet Cong, just abans que el cel es tenyeixi de gas taronja i la realitat s'apagui entre els alarits i el soroll de les aspes invisibles d'un grapat d'helicòpters.
En Cody s'apaga i oblida el dolor que, fins feia uns segons, li abrasava l'abdomen, just sota les costelles. Només recorda paraules aïllades de la lletra de Fortunate son, i els llavis de l'Allice, i el perfum de la magnòlia, i el tacte del fenc...

ooh, they send you down to war, Lord,
And when you ask them, how much should we kill,
oh, they only answer, more, more, more...

(ooh, t'envien a la guerra, Senyor,
i quan els demanes a quants hem de matar?,
oh, només et responen, més, més, més...)

Creedence Clearwater Revival, Fortunate Son, 1969



Nota de l'autor:
La guerra de Vietnam començà, pels Estats Units, l'any 1954 i no acabà fins el 1975. Suposà uns 58.000 morts i més de 300.000 ferits al bàndol Nord-americà. D'aquells que tornaren, un alt nombre patiren l'anomenat Síndrome de Vietnam, provocat per l'alta addicció a les drogues i per la incapacitat de tornar a readaptar-se a la vida civil.
La guerra es donà per perduda.

Quines seran les xifres, aquest cop?

Sergi Yagüe