Història d'un sexe confús (II)

Continuava mirant-la sense motiu. Després d'aquella nit, n'hi havia hagut d'altres. Totes iguals. Tenia la imatge del seu somriure al cap, no sabia com desfer-se'n. Igual que la dels seus ulls... no podia deixar de tremolar cada cop que els imaginava.

Sonà el telèfon.

-Hola! Per què no quedem avui a la nit?
-D'acord! Amb qui ?
-Soles, no? Ens ho passarem millor.

No sabia per què però aquella proposta tantes vegades feta abans, ara tenia un toc morbós, un matís diferent.

No entenia res del què li estava succeint, però el curs del riu fluïa, i era una estupidesa intentar anar contracorrent.
Va tardar més que mai per arreglar-se: dutxar-se, posar-se crema, vestir-se, pentinar-se, desvestir-se, maquillar-se, tornar-se a vestir...fins a quedar satisfeta que la seva imatge era la adient per veure a una simple amiga que portava anys veient cada dia.

Torna a sonar el mòbil. És ella. Es posa nerviosa. Per què? S'havien passat hores i hores al telèfon els caps de setmana, des de que tenien deu anys. Com era que ara el cor se li disparava al veure el seu nom a la pantalla?

-Ei! Et passo a buscar en 5 minuts. Ja estàs?
-Sí.
-Què t'has posat? Estàs guapa?
-...

Aquella pregunta la va deixar fora de lloc, fora de joc.

-Bé, cinc minuts i estic allà, eh? Adéu!
-Adéu...

Cinc minuts que es van fer eterns. De sobte, el timbre. Es mira i remira al mirall, es retoca. Obre la porta... i el temps va més a poc a poc encara. Estava allà...preciosa. No va poder evitar analitzar-la pas a pas: el cabell ondulat i llarg, deixat anar...dormint sobre les espatlles descobertes. Els seus ulls, maquillats de negre... li donaven un toc felí, entremaliat... I aquell conjunt, el top i la faldilla curta... mai s'havia fixat amb com de bé li quedava, com l'afavoria, com s'ajustava a cada petita variació del seu cos, dibuixant la silueta femenina més perfecte que mai havia vist.

Per un moment es va trasbalsà. Es va sentir perduda en un món per conèixer. És va sentir nova, amb una vida per estrenar. Però, per què ara l'atreia? Per què l'envoltava aquest aire sensual, sexual, atractiu, passional envers a ella? A ella li anaven els tios, i ho tenia molt clar.

-Mònica, què et passa?
-Res, perdona. Estic emboirada...

Quins llavis...mai s'havia adonat de tenir uns llavis tan en perfilats, tan carnosos, apunt de ser mossegats... tan a prop dels seus. Efímerament, li creuà pel cap la idea de donar-li un petó. Sort que la idea fugí a temps.

-Anem o què?
-Sí, clar, anem.

I va tancar la porta de casa seva, com llençant-se a una aventura desconeguda. Tirant-se de cap en un pou ple de misteri, d'aigua apassionada, de desig incomprensible. Nedant en un mar de dubtes.
I tot el que estava fent, era sortir de festa amb la seva amiga per vint-i-cinquè dissabte aquell curs. Un dissabte a la nit més, ple d'alcohol, música... pensaments impurs i confusió.