Glitter

Uns mesos abans la cara li brillava de felicitat. Qualsevol paraula, fet, persona, coneixença, la feien la persona més feliç del món; i encara que fossin males notícies, ella sempre li sabia trobar el costat bo: era l'essència de l'optimisme.

Per cada persona tenia un somriure, per cada cara trista una paraula de consol, per cada festa una escapada, per cada home una nit... El mirall li retornava cada dia una imatge, si no era bella, almenys agradable i satisfactòria, que feia que cada nit s'adormís amb l'orgull de ser ella mateixa i pel matí pogués sortir amb la seguretat que li atorgava la seva felicitat.

Aquest benestar que tenia amb ella mateixa i amb la resta de la humanitat es devia, segons ella mateixa se solia afirmar cada dia, a l'amor que tenia en reserva dins el seu cor. Millor dit, tot l'amor que no havia gastat en sa vida estava guardat entre els seus dos pulmons, i bategava amb tanta força que en desprenia petites dosis, però suficients per aquesta explosió de felicitat. Feia un any havia tancat aquest cofre i n'havia donat la clau a un home, però se veu que a la vegada no tan home, perquè no l'havia sabut trobar... De tota manera, ella va seguir caparruda, afirmant que només ell tenia la capacitat per trobar-la, i vivia amb aquesta esperança.

Un dia, però, per aquestes casualitats estúpides de la vida va aconseguir el clímax de la seva felicitat i la clau, de mans de qui menys cabia esperar: un arcàngel fosc, però amb un punt de llum blava, havia entrat a la seva vida. Ho havia fet així com ho solen fer aquests tipus d'éssers, passant desapercebut, cercant la clau des del balcó de la seva mirada distant, però penetrant com un ganivet de cuina. Ella sempre recordarà aquella primera mirada, de bon matí, havia anat al labavo a rentar-se la cara, perquè havia passat mala nit (o més ben dit, curta), i quan es va girar per tornar-se'n el va veure allà davant, silenciós, amb aquella mirada aguda i penetrant que la perseguirà tota la vida clavada en ella, que a la vegada no podia evitar mirar-se'l encuriosida, com si mai hagués vist un ésser semblant. Aquell moment de tensió, però, va ser interromput per un company de penúries del nouvingut, i ella, agraïda, va tornar-se'n al llit.

No va ser, però, fins al cap d'algunes setmanes, quan es van tornar a trobar: una visita a Sant Francesc i una carícia a Sant Agustí i Santa Clara van fer que l'arcàngel començàs la seva feina amb ella, que tenia una commoció cada vegada que estava amb ell. Fins en aquell moment no s'havia preocupat gaire per la religió o per tot allò que suposava pertànyer a una comunitat religiosa, però no ho podia negar, aquell arcàngel fosc havia sabut trobar la clau ditxosa, i en obrir-li el cor va vessar tot l'amor que ella guardava amb tant de zel sobre ell mateix.

Ella no recorda exactament en quin moment l'arcàngel va acabar el treball que estava fent amb ella. Només sap que la va citar per una última trobada, d'això en fa una setmana, amb una pressa considerable, ja que treballar per Ell suposava tenir una agenda estretíssima de compromisos, i ja feia tard pel següent. L'última cosa que recorda és que ell, sense protocols ni dilació de cap tipus la va allargar i va acostar els seus llavis als pits, els pèls dels quals es van eriçar en notar el seu alè càlid. Els va enretirar una mica i va pegar una mossegada al cor, xapant-lo per la meitat; era cuit i al seu punt. Ella, va morir a l'acte, però encara era conscient de tot allò que estava passant: ell va agafar un cofre i li va tornar tot l'amor que havia vessat, tot i que no hauria servit de res, perquè estava íntegrament contaminada amb la seva essència, ella no ho hauria pogut suportar encara que ho hagués volgut...

Quan va arribar a ca seva va mirar-se immediatament a un mirall, però el mirall no li retornà cap imatge, ni lluïssor, ni cap tipus de senya quan ella s'hi va acostar per tirar-hi l'alè, i en aquest punt, li va agafar un atac d'histèria. L'únic que ella volia era lluir com uns mesos abans, volia tornar a ser feliç, però ja era una cosa impossible. Ell se n'havia anat i li havia deixat el seu amor maleït dins un cofre: si ella volia tornar a estimar l'havia d'obrir, però això suposaria despertar els records del darkàngel...

Ara ella només vol que calli aquels horrble, horrible, horrible silenci que li està rovellant cada racó dels seus timpans, ànima de sa vida, i a la vegada satànica, car, si es romp, es destrossa en milions de línies rectes, errant sense direcció definida, més que la teva presència.

des del cel,