Des de la punteta d'una estrella...

Des de la punteta d'una estrella,
vigilen cada moviment que la nostra gosadia ens permet de realitzar,
el cel vigila els seus fills,
que suren sobre algun núvol
mentre totes les seves possessions pesen cap a la maleïda terra,
que estira com una besada de pell cremada.
Durant tota aquesta eternitat, els dos grans Crònides,
intentaren venjar-se del Caos a costa de crear una bellesa completament nua,
despullada de qualsevol sentiment,
només el necessari per sobreviure en la inmensitat boirosa.
Prohibiren l'odi,
la vergonya i l'antipatia,
i feren de la felicitat la senyera del primer ésser humà;
i el desastre provocat -el silenci, la ignorància-,
no tenia antecedents:
una gran confusió per a tots els miserables mortals
que s'atreviren a adonar-se de la seva existència
i que intentaren privar-se d'aquest privilegi.
I així,
marejats com les hores que passaven,
tornaren al no-res més profund.