Gir de guió

Plovia.
El primer que faig quan em llevo és mirar a través de la finestra. No per observar un magnífic paisatge natural, doncs cada matí quan obro la persiana em topo de nassos amb un gegantí edifici gris decorat amb un enorme cartell publicitari que canvia de color cada mes. Després de veure, inevitablement, l'eslògan de BMW ¿Te gusta conducir?, vaig mirar el tros de cel que, encara gràcies, s'entreveu al damunt del bloc de pisos on es troba la meva llar (per dir d'alguna manera el lloc on visc a canvi de pagar un lloguer que m'ofega al final de cada mes).
Plovia. El temps influïa en el meu estat d'ànim, però d'això fa molt més temps, quan encara em despertava amb un petó calent a la panxa i no amb l'insuportable tic-tic-tic del despertador. Plovia i prou. Des que ell va abandonar-me com a una burilla, era el mateix que plogués o que fes un sol d'aquells que li dona color, el poc que se li pot donar, als carrers de la ciutat. Però sóc una persona de costums fixes, i cada matí quan em llevo, miro a través dels vidres de la finestra, em topo de nassos amb el cartell publicitari i miro el trosset de cel que em toca.
Després del rutinari cafè matinal i del cigarret, que dia a dia em va matant, de comprovar si em deixava alguna cosa, com sempre faig (i sempre ho duc tot a sobre, sóc exageradament ordenada i organitzada), vaig baixar amb l'ascensor fins a la planta baixa. Com cada matí la portera em va preguntar si la Sara (que és la dona que cada dimarts i dimecres ve a treure la pols i a fer les quatre feines de manteniment de la "casa") havia de venir. Cada dimarts i dimecres la mateixa pregunta, i cada dimarts i dimecres faig que si amb el cap i mig somriure forçat.
Sota el paraigües, de camí al despatx on faig de secretaria, pensava. Els dies de pluja penso més, perquè miro menys. De fet cada dia miro menys les persones i més al terra (no em vull ensopegar, em fa por caure). Mirar el terra em fa pensar. Pensava amb la semblança de cada dia nou amb el dia anterior. Es tractava d'un dia nou o era un dia renovat? Pensava en la pel·lícula que havia vist tantes vegades amb en Toni (el que em va veure cara de burilla i em va abandonar), Atrapat en el temps. Pensava en la condemna de Bill Murray de reviure una vegada i una altra el mateix dia. Estava atrapada en el mateix dia i no me n'havia adonat? Cada dia era exactament igual que l'anterior, fins hi tot els caps de setmana es repetien.
Bé, plovia, mirava el terra sota el paraigües i donava tombs a idees sense sentit. Com tot, res en té, de sentit vull dir.
La feina com sempre, trucades i encàrrecs, mitja hora per esmorzar i una hora per dinar, les mateixes cares, les que ja ni miro, la mateixa taula i el mateix teclat. Les mateixes hores amb els mateixos minuts, i a les vuit del vespre "apagar equipo", la jaqueta, el paraigües i a contar rajoles fins al carrer Muntaner on, abans de pujar al pis, acostumo a prendre una copa a l'Esquiros. Dic acostumo perquè aquell vespre va ser diferent. Sorprenentment diferent.
Des de la cantonada Muntaner amb Aragó es veu la finestra per on miro cada matí quan em llevo. Quan torno de la feina, a tres quarts de nou, miro la finestra, és una altre estúpid costum que tinc de quan encara no em sentia com una burilla abandonada. Ho feia per veure si en Toni era a casa. Ara ho faig com un gest automàtic, sense pensar en l'estupidesa d'aquest gest. Aquell dia, però, no va ser en va. La llum era oberta, en Toni a París i jo a la cantonada del carrer Muntaner amb Aragó. Vaig obrir els ulls com dues taronges, vaig posar cara d'haver vist una girafa volant, i vaig notar com el paraigües és bellugava d'un cantó a l'altre, més que res perquè em queien gotes fredes a la cara, em tremolava el pols, semblava que els batecs del cor fessin una cursa amb l'agulla que marcava els segons del meu rellotge de pulsera (me'l va regalar en Toni, es clar). Em vaig quedar allà plantada durant cinc minuts mirant la llum que sortia de la meva finestra (bé, de la que tinc llogada) sense pensar res. Després d'aquests cinc minuts, i sense mirar l'asfalt, els meus ulls van deixar de semblar taronges i vaig començar a pensar. Abans de sortir de casa m'asseguro d'haver tancat ben bé totes les llums i tanco la porta amb clau. La Sara coneix les meves manies i mai, en dos anys, s'ha deixat cap llum obert. Em vaig començar a posar molt nerviosa, no podia parar de rascar-me el cap, algú havia entrat al pis, al meu pis de lloguer. Un assassí estava esperant-me per matar-me, en Toni l'havia contractat, ja estava fart de les meves tres trucades setmanals i em volia eliminar. Però potser era la veïna de l'entresol, esperant-me amb un d'aquells enormes ganivets que utilitza a la feina, és carnissera i segurament és també una dona fins als pebrots de recollir els mitjons i les calcetes que habitualment em cauen al seu pati interior, em tallaria a trossets igual que ho fa amb el tall rodó. Després de pensar estupideses com aquestes, vaig omplir-me de valor i vaig decidir entrar-hi. Sabia que havia entrat algú, un lladre potser, que m'hauria robat quelcom de valor i hauria marxat per potes. Però si encara hi era i jo entrava, es podia espantar i, dominat per l'espant... ZAS! Matar-me. Davant del portal i d'aquest pensament, vaig aturar-me, vaig dubtar durant trenta segons i a la fi vaig decidir-me. Com passa en el cinema, la situació es va fer encara més complicada, doncs l'ascensor estava espatllat ("¿Que no te gusta el caldo? Pués dos tazas" vaig recordar la frase cèlebre de la meva àvia, en pau descansi). Vaig pujar les escales atemoridament, poc a poc, en silenci, mai se m'havien fet tant eterns aquells vuitanta-quatre esglaons. Vaig arribar, finalment, al replà del sisè pis. El meu pols i la meva respiració s'acompasaven a un ritme frenètic. La porta del pis era oberta. Els sons interns fisiològics es barrejaven amb els que la meva imaginació creava en contra de la meva voluntat. Doncs el meu subconscient, com el de tothom -suposo-, em traiciona en els pitjors moments.
Intentant tranquil·litzar-me, vaig respirar tal i com vaig aprendre a fer a les classes de ioga amb en Toni, inspirava i expirava intensament. Vaig entrar. Si, després de tot el patiment no podia tornar enrere amb la cua entre les cames, era típic en mi. Vaig fer-me la valenta. Poc a poc vaig anar creuant el marge de la porta, és de fusta i de color blanc, no m'agrada gens, però això no ve al cas i a més a més, és una cosa que només penso quan entro o surto. Un cop dins no em podia creure el que veien els meus ulls, el bolso de la Sara estava sobre la taula de la saleta, la llum era oberta, la porta també, però... I ella? No hi havia ni rastre de la dona se fer feines. Vaig trencar el silenci amb el seu nom: Sss-ss-Sara? Quan vaig escoltar la meva veu tremolosa, em vaig sentir protagonista d'una d'aquelles escenes de màxim suspens d'una pel·lícula d'Alfred Hitchcok. Vaig repetir el seu nom, però aquest cop, més que el seu nom, va sonar a un crit espantós: Saaaaaaraaaaa!! Ningú contestava, el silenci semblava que es reia de mi. Vaig decidir, aquest cop sense pensar-m'ho gaire, entrar a la cuina primer i després a la meva habitació a comprovar el que ja em temia. Quan em dirigia cap a la cuina vaig relliscar, odio quan em passa això, ensopego amb alguna cosa i caic de cul a terra, em passa sovint, per això miro sempre al terra. Vaig caure de cul i des de el nou punt de mira, més pròxim al terra, vaig veure sang, molta sang. Havien assassinat a la Sara pensant-se que era jo... O no! en realitat la buscaven a ella. En sabia poques coses de la seva vida personal. Qui era en realitat la Sara? Per què mai parlava de les seves coses amb mi? Per què la buscaven? Era una espia? Era traficant de drogues? Totes aquestes preguntes, i més, em van passar pel cap un parell de segons abans de caure definitivament desplomada al terra. Veure sang em mareja. Em vaig desmaiar.
Aquell dia el guionista de la història de la meva vida, el creador dels meus dies clònics, deuria estar malalt, amb grip segurament, era època de grips. Va venir un substitut, segurament un d'aquests becaris que es motiven a ser creatius perquè és la seva primera feina i encara no estan cremats, i va passar el que va passar.
En fi, quan vaig obrir els ulls, estava jo estirada al llit i el fantasma de la Sara asseguda al meu costat. Bé, en realitat no era el fantasma, ella no estava morta, era ben viva. Mentre em recuperava amb una taça de tè amb dues gotetes de llet descremada, m'ho va explicar tot. La sang no era sang, era la meva imaginació (actualment vaig al psicòleg, la rutina em va canviar quatre cables de lloc) i el boslo era a casa perquè ella va baixar a tirar la brossa, i es va entretenir xerrant amb l'Ernest, el seu company de pis.
Ara ja no em prenc tant seriosament la vida. Amb un somriure gens forçat vaig acomiadar a la Sara, i sobre aquesta història... Un gir de guió, segurament provocat per la necessitat