Generació

Aquell escriptor inèdit era dels que dedicava molts esforços a reflexionar sobre quins serien els ressorts que el durien de pet al grup de consagrats. És per això que de seguida es va adonar que calien moltes hores de seguiment de l'actualitat literària per trobar la trama definitiva que satisfés els individus més implacables de la raça altiva dels crítics. Havia de consagrar-hi dies i sobretot nits de guixar quaderns, d'estripar-ne els fulls, de plagiar-se a ell mateix al passar els manuscrits a l'ordinador.

També havia assumit que en aquest procés llarg i ingrat convenia sacrificar experiències d'altres àmbits. Havent renunciat a la feina, incòmoda però nutrient, es va quedar sense amics, per començar, i la seva amant esposa va acabar marxant de casa en silenci, per por de destorbar el seu enginy creatiu. Avesat al menyspreu dels altres, a l'escriptor inèdit li resultava impossible adonar-se de les mirades carregades d'intenció que li prodigava la veïna. Qualsevol altre ésser humà mancat de la més elemental estimació només hauria pogut interpretar aquells ulls de lascívia de la manera correcta. La veïna, misteri aparentment insondable, se'l volia beneficiar, i així li ho transmetia a l'hora de coincidir davant del contenidor d'escombraries o de comprar tabac, encara que ella no fumi, a la bodega de la cantonada.

L'escriptor inèdit, perdut en el cul de sac de la pròpia prosa, tot i trobar-se la veïna ben sovint, no associava la proximitat d'aquella cara i d'aquell desig contingut. N'hi hauria hagut prou amb un gest innocent (respondre a un bon dia tingui de doble sentit, per exemple) perquè ella li hagués explicitat el sentit la seva passió : volia tenir un fill amb un creador maleït, ignorat per la lletra impresa. Heus ací un altre misteri.

El cert és que la veïna va haver de marxar temporalment per motius de feina, cosa que va coincidir en el temps amb una idea genial que l'escriptor inèdit va atrapar en un quadern abans que no se li podrís. Estava segur que per un atzar èmul digne del pas de la matèria inorgànica a la vida, la seva prosa estava incubant un tret que la començava a individualitzar. Embriac de vanitat i confús pel fum del tabac i per les nits en blanc, es deia que ben aviat es parlaria d'un abans i un després en la història de la literatura, i que aquesta inflexió duria el seu propi nom.

Caldria pensar, aleshores, a exagerar alguna de les seves manies, degudament reprimides mentre va haver de treballar al petit negoci familiar. Ara que ja feia temps que vivia sol i que tampoc no depenia de ningú, a què treia cap amagar-se'n? Va dubtar si dur un mitjó o dos en cada peu, o bé alimentar-se només de productes que comencessin per p. En les seves càbales, després d'aquesta decisió vindrien les conferències al voltant de la seva obra, rigorosament inèdita, les presentacions de llibres (sempre d'algú altre) i les entrevistes mediàtiques a hores intempestives. Tot plegat només per preparar el següent salt qualitatiu: l'adopció d'un punt de vista socialment polèmic. Així es convertiria sense embuts en un creador maleït, amb la qual cosa hom conclou que l'anàlisi de la veïna no anava desencaminat. Aquest posicionament ideològic --aclarim ara que una expressió així només se li podia acudir a ell-- menava irremeiablement cap a l'exili i el conseqüent ingrés com a professor visitant en una prestigiosa universitat estrangera de marcat tarannà acollidor i progressista.

L'atzar va voler que aquesta universitat fos a la mateixa ciutat on havia anat a treballar la veïna. El clima fred i la dissipació moral del seu cercle d'amistats van provocar que hagués oblidat l'escriptor inèdit i la possibilitat, no ja de tenir-hi un fill, sinó de mirar-se'l. Poc després que ella tornés, l'escriptor es va adonar en un paroxisme d'impotència que la seva prosa mancava de tremp. Amb la frenètica combinació de whisky i ansiolítics es va adonar que necessitava pertànyer a un grup, allò que quan estudiava en deien una generació literària, cosa que va descartar immediatament, perquè un dels pressupòsits bàsics era que els membres d'un grup generacional havien de compartir una amistat entranyable.

Què fer? L'escriptor inèdit, que romandria així per molts anys, va sentir la veu de l'inconscient en tenir una sessió monogràfica de somnis eròtics protagonitzats per la veïna. Aquella era la clau que li permetia entendre la recurrència d'una cara, d'un perfum, d'un tacte i una veu malicioses i properes alhora. Una musa! Era el que li calia per sortir de l'erm vital i creatiu, va concloure després de la primera dutxa en setmanes. Quan tot just anava a raonar-li-ho amb un pom de roses vermelles com a esquer, la veïna cedia felicíssima a la seva darrera i tanmateix definitiva pulsió: tenir un fill il·legítim amb una jove promesa de la política local.