Gabinet de crisi

Les coses no estaven gaire clares dins el gabinet de crisi. L'arribada imminent d'un protectorat internacional per pacificar la badia era una amenaça plausible. No només una petició per part d'un tercer dins el consell del món. Era quelcom de real sobre el que calia parlar. Les cares al voltant de la taula de reunions eren tristes. El somni de crear una gran nació havia acabat, era a punt d'acabar, abruptament, amb una solució que disgustava tothom, com no podia ser de cap altra manera.

Lluny de l'edifici del govern tot es vivia amb un altre aire, perquè la gent estava tipa de restriccions i sacrificis, volien una pau duradora que arribés més abans que després, i no volien els irresponsables dels polítics al capdavant dels seus afers. Havien demostrat la seva ineficàcia. Calia substituir-los. El protectorat no era tan mala cosa, si durava poc. Si s'allargassava el seu domini aleshores caldria lluitar-hi, però aquesta ja era una altra història.

Als carrers es vivia una estranya excitació, precedent a un gran esdeveniment, el moment desitjat, les cares alegres, els moviments gràcils, els saltirons per sobre dels bassals dels passejants. Tot plegat apuntava a una direcció positiva, en la que es podia albirar un futur, quelcom pel que lluitar, una futura convivència. Les persones es miraven amb ulls espurnejants, amb minúscules humitats als ulls, entelats de l'emoció, volien resoldre-ho tot d'una vegada, amb un cop d'efecte, encara que fos pagant un alt preu, el preu del seu govern. Volien acabar amb els disbarats del govern, amb totes les iniciatives esbojarrades que havia pres, amb les canallades comeses pels seus servidors. La gent clamava per un canvi, encara que no sabien ben bé quina mena era el que desitjaven.

Però això al comissionat del protectorat no l'inquietava gaire. Ell era allà per quedar-s'hi, perquè la cosa anava per llarg. I ningú no podria impedir que dugués a terme la seva tasca. Ell era un home de fermes conviccions, triat entre molts per ocupar aquell càrrec. S'ho mereixia. Havia estudiat a les millors universitats, estava immillorablement relacionat amb les altes esferes del món, es movia entre els més grans amb solvència. No tenia un carisma excessiu. Aquest esguerro li havia impedit ficar-se en altra mena de política. Havia hagut d'escalar a través del funcionariat, movent-se entre les elits sempre, però amb la seva manca de carisma sempre llastant-lo.

La seva dona li deia. "No tens carisma." El comissionat no contestava, seguia assegut a la butaca amb el seu aire pacientívol, llegint el diari. No l'importava no tenir carisma, per a ell no era la cosa més important del món. Era un avantatge, si se sabia aprofitar. Ell ho havia fet, els dirigents confiaven en la seva capacitat. Li havien encomanat tasques de primer ordre. Era una persona amb futur, amb projecció. Ningú no es podia posar al seu davant, i empènyer-lo al voral. Ell podia amb moltes adversitats, tenia confiança, i estava convençut que el poble que havia de governar amb directrius estrangeres l'obeiria per força, perquè no hi havia altra solució.

Al gabinet de crisi les coses anaven maldades. Tots eren conscients que se'ls acabava el temps, que l'aire que respiraven s'espesseïa, que no trigarien en entrar les forces de combat enemigues, les de la resta del món, les que els volien esborrar del mapa com a país, les que havien ordit conspiracions terribles en contra de la seva pàtria. Aquestes forces entrarien esbutzant la porta i cridant desaforadament, i els emmanillarien els canells, i els farien sortir en filera, com a delinqüents. Ells no eren delinqüents.

- Nosaltres no som delinqüents. Som dirigents d'un estat sobirà, i ningú no ens pot prendre els nostres drets adquirits per mitjans legítims, com qualsevol altre governant. No podem tolerar que se'ns humiliï amb una intervenció en els nostres afers. Només per un assumpte menor com una guerra amb un veí. Tots en tenim de guerres, tots n'hem tingut en un moment o altre. Això només és un aprofitament per part d'altres governs, de tercers interessats en les nostres riqueses, que ens volen espoliar, per mitjà d'aquest protectorat. Corre la brama que ens instauraran un buròcrata, un imbècil desconeixedor de la nostra realitat, que ens farà fora a nosaltres per posar-s'hi ell. Ho impedirem amb les nostres forces, amb tot el que ens sigui possible, perquè no podem permetre que l'autonomia de la nostra nació sigui arrabassada per un poder forà, que no estima la nostra terra ni els nostres interessos. Hem de lluitar fins al final.

Tanmateix, aquests pensaments no eren compartits pel gruix de la població, que sentia el final de la guerra com un alliberament, com un moment de celebració, fos el que fos el caire dels esdeveniments. Perquè la bona notícia era el final de l'enfrontament, i no pas les qüestions secundàries com qui succeiria el govern en el control del país. Als carrers es vivia una eufòria soterrada en cares que encara reflectien el patiment, que eren testimonis del que havia passat. Ningú no volia continuar un conflicte absurd, un malbaratament de recursos que costaria de superar. Caldria molt de temps per tornar a tenir el mateix país, i tot pels deliris de grandesa i poder dels governants d'ambdues bandes. No se'ls podia permetre seguir endavant amb la seva aventura.

Alguns dels més prestigiosos diaris de la capital feia dies que anunciaven el que semblava inevitable. La instauració d'un protectorat. A les redaccions es respirava l'aire amb un especial delit, com si fos el darrer d'un període que hom ha volgut deixar des de fa temps, i que quan arriba el moment es fa sentir encara al cor, que en reté una porció d'afecció i que no se'n vol desprendre del tot. Així els columnistes i d'altres membres de les redaccions sospesaven les paraules, per tal que no hi hagués represàlies en el futur, i per aplanar el camí cap a una integració en el nou estat que s'havia de formar. El món es podia enfonsar, abans que ells perdessin el seu lloc de treball.

Uns mesos abans ningú no sospitava que tot pogués passar tal com havia passat, quan encara el pont era en projecte, quan es feien les encaixades de mans, i les fotos amb cares somrients, tot plegat indicava unes relacions bilaterals excel·lents, que semblava que no s'havien de trencar mai. Ningú no sospitava l'enrariment i la suspicàcia que havia de substituir la concòrdia inicial. En poques setmanes tot s'havia precipitat. Alguns ni tan sols s'havien apercebut que hi havia existit el conflicte. Gent de pagès, pastors amb poc tracte amb la gent més immediata. No havien notat tots els canvis que havien passat en tan poc de temps. Tampoc no els importava. Les muntanyes no s'havien bellugat de puesto. Les cabres no havien perdut la gana, els nígols passaven pel cel com sempre. Cap raó per a mostrar-se consirós.

A dins el gabinet de crisi els nervis anaven en augment. No era ja el desenllaç el que els amoïnava, sinó el temps d'espera, els minuts interminables en que havia de produir-se la presa del poder per part del contingent internacional. Els estaven esperant, a l'altre cantó de la porta. Afinaven l'orella per tal de sentir les pistes, els indicadors que tot plegat era imminent, no ja amb la imminència dels fets consumats i sabuts, sinó amb el fet en si, passant d'una vegada. Aquelles hores al despatx, amb el president del govern ufanós i ferm, al cap de taula, reivindicant encara els seus drets legítims, foren hores difícils d'empassar, de salives faltives, de moviments compulsius de mans i cames.

El president no es va moure de lloc arribat el moment. Només es va aixecar per tal d'adreçar unes paraules als seus captors.

- Sóc el president legítim d'aquest país, vosaltres no teniu cap dret a rellevar-me del meu càrrec. Ningú no em bellugarà del meu lloc amb amenaces o per mitjà de la coacció. Només per la força podreu desfer el que el poble de ... ha volgut.

Aquestes paraules poc oïdes per l'escamot d'assalt no varen servir per a res. El que havia de ser no es podia evitar, menys dient bajanades.

Al carrer tot seguia exactament igual. Tothom esperava l'aparició pels mitjans del nou comissionat, encara que encara no sabien que tindria aquest nom, ni que s'hauria de dir així. Perquè el que coneixien era el president, i no en tenia tothom gaire bon concepte. Alguns resistents es preparaven per assaltar el poder, per fer seu el carrer i forçar la majoria cap a un canvi social. Però això no és moment de parlar-ho ara. El cas era que l'esperit de canvi no havia penetrat les gents més que superficialment, només en l'anhel de lliurar-se dels desgavells del govern, però sense més confiança en el nou governador que vingués després. Perquè n'havien vistes de molts colors.

Els membres del gabinet de crisi, que ja no ho eren perquè detinguts poca crisi podien resoldre, encara tenien les hores d'espera ficades al cos, la tensió acumulada. Els seus visatges ho expressaven amb claredat, ho explicaven afònicament. Els que els havien de guardar prou que ho veien. No era res personal, no hi havia un delit per abusar de la posició de poder. En el fons es respectaven, es consideraven iguals, semblants, pertanyents a un mateix estament. Uns havien tingut sort encara i els altres no, però s'havien de respectar, perquè si trencaven les normes ningú estaria segur. Amb d'altres llocs i amb d'altres persones podien actuar amb impunitat.

El president, conduït a la seva nova residència, amb barrots a les finestres, repassava els moments de glòria del seu govern. Com havia accedit al poder feia ja un bon grapat d'anys, i com havia aconseguit de mantenir-se amb diverses operacions de canvi d'aliats, en el que havien caigut sobtadament els que li havien donat suport en altres temps. Ell era un supervivent. Es demanava com era possible que no hagués sobreviscut a allò, com havia pogut cometre un error de càlcul, que el conduïa ara a la presó, com un delinqüent comú, a un confinament impropi d
'ell, de la seva habilitat i de la seva capacitat personal. No ho comprenia. Li menjava el cervell el fet que uns buròcrates del consell del món l'haguessin pogut destituir, amb l'aquiescència i participació de la resta de governs de la regió.

La furgoneta que el transportava era dura, metàl·lica, el seient de fusta. Els sotracs de la carretera es feien sentir. Els soldats que el custodiaven tenien graduació. Allò el reconfortà. No l'havien deixat en mans de qualsevol. El camí fins al centre de detenció havia de ser molt llarg, i segurament el que havia de passar després també havia de ser llarg, immens, una caiguda lenta però inexorable, un destí prefixat i calculat per uns estrategues més astuts que no pas ell. Li havien guanyat la batalla. No sabia que sentir ni que pensar, només veia les parets de la furgoneta, sense cap pista d'a on el portaven. Només amb la sospita que hauria de passar moltes hores i dies en solitud.

Mentrestant el comissionat havia començat feia hores a fer els primers contactes, de fet ja n'havia fet d'abans d'instal·lar-se al palau presidencial. Ho tenia tot sota control, tal com ho volia. No esperava que res se li escapés de les mans. Els esdeveniments però l'havien de desmentir en poques setmanes. El seu aterratge al país no havia de ser tan plàcid com ell esperava. Però pel que fa al que ens ocupa el comissionat gaudia d'un enamorament sobtat amb la seva nova responsabilitat. Tot un país al seus peus. Se sentia com una mena de divinitat, baixada dels cels, per governar les persones i indicar-los el camí correcte. Tot el poble s'havia equivocat, havia recolzat l'opció equivocada. Els havia de reeducar, reconduir, recolocar, per tal que poguessin construir un futur amb aires de veritable democràcia, i ser exemple d'altres regions que volguessin encetar guerres absurdes.

El comissionat gaudia del seu nou despatx, indiferent als trets que encara s'escoltaven en la distància, provinents d'alguna força encara lleial al president, que no volia retre les armes. Només calia reduir aquests reductes per mitjà de la força. De fet en els mesos a venir el comissionat pensava fer-ne ús intensiu, perquè s'havia de purgar el país de facinerosos i traïdors al món, de tots els que sentissin alguna nostàlgia del govern anterior, desmantellat amb justícia i per tant proscrit i criminal. El comissionat somiava despert amb les seves noves tasques, fins i tot somiava a tenir carisma, per obra de les seves accions, de ser reconegut per la majoria de la població, de veure la seva cara als mitjans. Allò podia ser un primer pas per alçar-se amb una popularitat que el catapultés al govern del seu país o a un alt càrrec al consell del món. No podia descartar cap opció.

Al carrer les coses seguien si fa no fa igual. El final de la guerra i l'entrada de les tropes internacionals havien portat algunes millores, com ara en l'assortiment d'aliments i d'altres bens d'ús comú. Tothom estava relativament agraït, en els primers dies, tret d'alguns opositors encara bel·ligerants, que veien una continuació del govern anterior, manat per altres incapaços, des de despatxos semblants. Era la visió dels opositors. El gruix de la gent va aprovar el canvi. Per fi podien respirar encalmats, fer plans, relacionar-se amb els seus familiars i amics de l'altra banda de la badia, establir-hi relacions comercials. Tot semblava funcionar de meravella.

Esdeveniments però futurs havien de contradir aquest esperit de concòrdia que regnava als carrers i a les cases, perquè el protectorat es revelà com una nova font d'opressió, i les promeses inicials de benestar i progrés mai no arribaven a materialitzar-se.