Fugida

La trajectòria de la bala anava en al seva direcció. Però en l'últim moment va bellugar-se, i no el va tocar. Va sentir el rebot del projectil a la paret, i com es perdia en alguna banda, i s'aturava, després d'uns quants rebots. Encara venien més bales. Havia de fugir, de totes totes. La seva vida corria perill. Greu perill. Les cames eren les seves aliades. Havia de córrer. Començà a fugir, primer desordenadament i després sabent a on anava. Havia d'amagar-se d'aquells que el perseguien. Després se sentí estalvi al portal d'una casa. Allà no el trobarien.

Era un enuig haver-se de passar la vida fugint, per uns problemes amb unes persones, poderoses, que volien matar-lo tant sí com no. Tot plegat era una ximpleria, perquè no havia fet res, però aquelles persones s'havien entestat en finir la seva vida, i ho provaven un cop i un altre. Avorria recomençar. Els poderosos quel perseguien eren pesats, gent deshonesta, que havien fet fortuna en mig de la corrupció i els maletins, persones desagradables, amb les que no es podia parlar ni dues paraules. Persones acostumades a que les seves ordres es complissin. I només per aquesta raó el perseguien, perquè ho havien decidit, perquè així estaven les coses.

Tanmateix encara podia salvar algunes coses de la seva vida. No tenia lligams, de cap mena, no els necessitava, i per fugir eren un destorb, no tenia relacions importants. Només la feina i alguns coneguts, amb els que no havia aprofundit. Li seria fàcil provar-ho un cop més en un altre lloc. L'havia de triar amb cura. Potser que els quel perseguien es cansessin de la seva actitud, deposessin les armes i es lliuressin a la justícia per que se'n fes càrrec. Potser massa coses. Encara no havia fugit. Es trobava al portal, arrupit, sentint les veus dels sicaris al carreró on l'havien escomès. Eren veus rovellades, cansades, i fracassades aquell vespre. No pensava deixar-se enxampar, no pas aquella tarda.

L'envaïa una sensació de determinisme intens, de que les coses no podien ser d'una altra manera, i que tot plegat tenia un sentit. Però no el tenia. Només les promeses, les accions endegades, els noms a un paper, la declaració pública de l'enemistat o la persecució. I l'engranatge començava a funcionar. Aleshores no hi havia sortida possible. Fugir i desaparèixer, deixar-ho tot enrera, els sentiments i les obligacions. I cercar un paradís acollidor. Aquestes eren les seves intencions. Però no l'havia trobat el paradís, només caus infectes i feines deplorables. I unes amistats relatives, amb les que no podia profunditzar. Els magnats quel perseguien de ben segur que tenien el seu redós. Una habitació mal comunicada, amb una ventilació artificial, per escoltar música o per llegir llibres rars. Alguna cosa havien de tenir per tal de relaxar-se, després de cometre tantes atrocitats, o fer-les cometre.

Ell confiava que algun dia s'oblidessin del seu afer, que era insignificant, i els orígens del qual desconeixia. Alguna relació tenia amb el joc i les drogues, o ambdues coses juntes. Per uns moments sentí ques planyia intensament de la seva sort. Li agradava la sensació, la de sentir-se perseguit. Fins i tot pensava que ho havia fet expressament, per tal quel perseguissin, i que havia robat els diners, i la droga, i que no havia pagat els seus deutes. Tot plegat ho havia fet per sentir una mica d'emoció a la seva vida, per tenir uns parteners encimats amb els que poder associar-se. Tal volta els quel perseguien eren sicaris d'una banda de barri, o d'un camell de segona. Era una possibilitat, en la que no volia pensar. Els seus perseguidors eren molt poderosos, no hi havia cap altra possibilitat.

Perquè si no aquesta sorrudesa en atrapar-lo? Havien de ser persones de primera categoria. Els quel perseguien eren poderosos, gent sense escrúpols, que podien ordenar morts o ser-ne responsables, i tacaven sense pudor els seus guanys de sang. Li agradava fantasiejar amb aquesta mena d'enemics. Però la realitat era que no sabia res dels quel perseguien. Ni coneixia les seves raons. Un cop li havia demanat a un dels sicaris, ferit de mort. "Jo sóc un sicari", li va contestar. No va poder treure'n l'aigua clara. I altres cops en que havia provat d'informar-se sobre'ls seus perseguidors tampoc no havia esbrinat cap cosa remarcable. El cas era només que el perseguien, aquesta era la realitat tal qual, algú o alguns, un grup o un cap, no ho sabia, però volia que li passés una desgràcia.

Aquestes persones tenien mitjans per localitzar-lo, per més que s'amagava, i capacitat per organitzar un grup d'assalt, del que sempre escapava, i insistència com per provar-ho un cop i un altre. Eren gent decidida, amb empenta, dels que no s'arronsen, i potser estaven disposats a qualsevol cosa per tal d'atrapar-lo. Ell no cauria en paranys evidents, els escamots de sicaris feien molt de soroll, i ell tenia els seus mitjans per controlar la seguretat del seu cau, però de cap manera podia relaxar-se, pensar ni per un moment que ell controlava la situació. Però qui la controlava realment? Els poderosos no la controlaven, acumulaven frustració amb cada fracàs, havien d'oblidar-se d'ell, deixar-lo per impossible. Però ell tampoc no tenia el control de res, no l'havia tingut mai, i ningú altre no podia tenir el control d'una situació que li era aliena. Aleshores ningú no tenia el control.

Les coses passaven perquè sí, sense control. No hi havia una estratègia planificada, ningú no podia assegurar que s'executés un pla del començament al final, i que reeixís. No cal dir que ell tampoc no sabia quan seria atacat, pel que poc podia controlar. S'observà a un bassal d'aigua bruta que clapejava el terra. Estava rumiant massa, havia de relaxar-se, començar de nou, trobar un altre barri, una altra ciutat. Un lloc on seguir endavant, fins quel tornessin a localitzar. Només era qüestió de temps que aconseguissin el seu objectiu. Ell ho sabia, no hi podia fer res, però d'aquí a deixar-se enxampar hi havia un món. No havia arribat a aquest extrem, no l'havien erosionat el suficient com per fer-lo retre's de grat. Encara tenia rebel·lia per seguir fugint.

De sobte s'adonà que tenia molta energia. Els sicaris seguien per una altra banda, buscaven en grup, ell tenia l'espai lliure. Sortí del portal i s'allunyà encara més, fins que ja no era a l'abast de cap recerca. Aleshores entrà a una cafeteria per tal d'enfortir-se, mentalment, i de clarificar idees. Les tenia molt revoltades. De sobte tot el que tenia per costum havia perdut vigència. Ja no tenia una feina ni un cau, per poc agradables que fossin, ni tenia unes coneixences inestables amb les que no tenia cap relació important. Perdre aquells lligams li feia mal, tenia diners al banc, si els poderosos no havien invalidat mitjançant la corrupció i el desordre aquest recurs. També hi havia l'amagatall, allà segur que no hi havien pogut anar.


L'amagatall era als afores, en un lloc en que era poc probable que algú per atzar el trobés. Emperò, no hi confiava plenament. Trobar un amagatall és impossible, en un anàlisi teòric, i només en la pràctica es pot aconseguir per la manca d'atenció de tots els altres. El més important era no rondar-hi, ni comprovar tot sovint el seu estat. S'havia de crear un cop i fer-lo servir un altre cop, i no tornar-hi entremig. I de totes maneres hi havia un risc. A la foscor sempre hi ha ulls que miren. La terra tendra remenada és detectable, hi ha vells ociosos que busquen aquests senyals per tal de trobar un tresor, o alguna altra cosa més sòrdida. Els forats als arbres poden fer-se servir de nius, les pedres tampoc són un bon remei, perquè un expert pot veure si s'ha mogut suara o no, els vells en saben. A més que hi ha el moment de deixar el contingut a l'amagatall. Qualsevol pot estar mirant, lluny enllà, sense ser vist ni detectat. I els moviments per deixar el contingut són sospitosos sempre.

Així doncs havia pres les mesures per no ser descobert. Havia anat al bosc més recòndit de la contrada, a on per altra banda va trobar excursionistes, i a dins una afrau, coberta d'arbres, després de comprovar una i mil vegades que no hi havia ningú a la vora, va enfilar-se a un arbre que semblava tenir-hi un forat. A la part final del tronc va trobar un esvoranc, fet per la força del vent i la podridura del tronc. Allà seria un bon lloc per deixar el paquet, que havia untat generosament amb repel·lent per a ocells i insectes, i que havia ficat dins una capsa de metall ben tancada, sense peces de plàstic.

Perquè aquella capsa era la seva garantia, era la baula que encadenaria una existència amb la següent, sense allò es posava en un greu perill, sense mitjans, començant des de zero, vagarejant pels carrers atrotinats del port o de la part antiga de la seva nova ciutat. No s'ho podia permetre. A més no volia haver de robar ningú o atracar un comerç. S'ho podia estalviar. Per això quan tenia alguns estalvis, amb els primers sous cobrats per una nova feina, s'afanyava a crear els seus amagatalls. De vegades un, d'altres fins a cinc. No podia arriscar-se, de cap manera.

Per fortuna seva'ls tentacles dels seus perseguidors no havien arribat als seus comptes principals, que tenia registrats amb una falsa identitat, a part de l'amagatall. Tenia prou actiu com per començar de nou sense gaires problemes, sense haver d'acceptar la primera feina que li oferissin. Se sentia satisfet, s'havia avesat a la seva vida, i segurament hagués trobat a faltar l'emoció de canviar de vida tan sovint. En el fons se sentia agraït als seus perseguidors, que l'havien fet immune al desarrelament.

A dalt de l'autobús pensava en la ..., que havia conegut al seu barri, una veïna ques trobava mentre comprava el pa, i amb la que havia fet una relativa amistat. Se sorprendria de la seva desaparició, potser ho denunciaria i tot. No ho podia saber, ni tampoc no li podia explicar res de res. També pensava en els seus companys i companyes de feina. El trobarien a faltar, i pensava e
n les persones amb les que havia fet coneixença, persones amables, que l'havien tractat bé, que eren dignes de ser conservades, però que formaven part d'un món mort. No les podia retenir, ell s'havia esvaït com la boira, havia de desaparèixer. Per culpa dels poderosos perdia totes aquelles amistats, per fràgils que fossin, tot i el seu caràcter superficial, i havia de llençar-se a una aventura que no havia triat.

La culpa la tenien els poderosos. De sobte va sentir una certesa, havia de fer quelcom. Ell sabia dels poderosos, sabia qui eren, i a on vivien. Havia de fer quelcom, en el seu favor, d'ell no pas dels poderosos. Esbrinar coses al seu torn, la certesa li donava força. Baixà a la següent parada de l'autobús. Ell sabia que al darrera de tot hi havia en ..., la persona més important que havia conegut, el que li havia deixat els diners i confiat la droga, que es va perdre per la inoperància dels seus homes, no pas per culpa seva. Ell era el seu perseguidor. Visualitzà la seva imatge, la seva pell, el seu cabell repentinat. Ell era la clau, i sabia a on trobar-lo. Agafà un altre autobús i es plantà a ..., a on esperava que encara tingués la seva residència el més poderós de tots ells. De nit s'apropà a la mansió, allà dins era el seu objectiu, havia de fer alguna cosa per tal d'acabar amb el malson, i la cosa a fer era allà dins, butxaquejà uns segons i tragué un caramel, després s'endugué la mà a la part de dins de la jaqueta i tragué una pistola. No necessitava res més.

Potser podria semblar que cometia un suïcidi, una mansió vigilada, per càmeres i persones, i gossos. No era un objectiu fàcil, ni difícil, simplement no es podia. Molts ho havien provat abans, sense resultat, i havien perit en l'intent. Ell seguiria el seu camí, si les coses es torçaven. El seu pla era distreure. Hi havia una cisterna a una banda del jardí, amb combustible, hi posaria una petita bomba que duia a sobre, suficient com per travessar-hi la paret i encendre el contingut. Ho feu.

Després d'aquest i d'altres actes de distracció va aconseguir plantar-se al despatx mateix del seu perseguidor, l'amo de la casa. El poderós estava sorprès, era una cara que ell desconeixia. Sorprès de veure la seva obsessió al davant apuntant-lo amb una pistola. No va poder pensar més, ja tenia la bala al seu cap.

I igual que va entrar va poder sortir, aprofitant que encara hi havia les mateixes distraccions, i que havia mort sis guàrdies de camí al despatx, que jeien sense vida a l'escala i a les dependències principals de la mansió.