Fugaç

Quan callaven els meus llavis,
entremig d'un silenci covard,
cridaven els meus ulls,
però et parlaven amb retard.

Quan no trobava els acords,
provava a les fosques de buscar
aquelles notes que vaig perdre en un racó.
Un dia van ser nostres.

Quan fart de tot
m'aixecava d'un salt,
sentia plorar, ben a la vora
una noia, cada dia més propera.

Quan somiaves desperta
entrava a l'interior de les teves fantasies,
els hi donava una empenta perquè no
es quedessin mortes.

Quan dormies cada nit
robava unes estrelles,
perquè quan et llevessis
poguessis acaronar-les.

Quan les estrelles s'apagaven,
quan el vent em glaçava,
no notava altra cosa
que la teva presència.

Quan ningú em feia falta
i només buscava la soledat,
tu hi eres amb ella,
i m'esperaves al buit.

Quan la lluna brillava
ho feia rera teu,
arribaves a tapar-la,
l'eclipsi dels meus somnis...

Quan et cantava, unes punxades
m'ofegaven el poc esperit que em quedava,
però em deixaven respirar
per seguir notant el dolor.

Quan em robaves estones
que eren només per mi,
t'acostaves dissimuladament
i en sorties en silenci.

Era aleshores
quan em mentia a mi mateix.
Mai seràs meva,
sempre seràs del vent...

Quan la sort em girava l'esquena
i buscava la teva,
m'hi aferrava sense esma
per no morir de pena.

Quan les mans em tremolaven
em donaves les teves,
i les estrenyia tan fort
que encara en tinc les marques.

Era aleshores
quan em mentia a mi mateix.
Mai seràs meva,
sempre seràs del vent...