Fra Baldiri

Fra Baldiri es va despertar amb un xic de fred als ossos, havia passat la nit arrecerat en una penya prop de Cap Mitjà, sota el Puignau, des d'on s'albirava a l'Est la costa de Cap Ras i aixecant la vista, cap el Nord, el monestir Benedictí de Sant Pere de Rodes, al peu de la muntanya de Verdera i a un tir de ballesta del castell de Sant Salvador, d'on ell era frare.

Amb els seus vint-i-quatre anys, se sentia vigorós i ple de força, es llevà de la màrfega i palpant aquell be de déu sota l'hàbit, es va apropar a un matoll fins deixar-lo ben ruixat.

Som a l'any del Senyor de 1128. El dia tot just despuntava, no bufava vent i la boira baixa tapava la punta de Cap Gros. Va palpar el farcell on duia el pergamí que havia d'entregar a l'amo del mas dels Rabassers i es va posar a caminar.

Baixava per una cala on sabia que hi trobaria aigua dolça i de cop la va veure, la seva pell era blanca i lluent, el cabell color de foc, Oh Deu del cel !!, anava nua com els àngels. Estava dreta mirant el mar, mai havia vist rés tant meravellós, quins malucs tant perfectes, quines cuixes tant captivadores! !.... No s'atrevia a moure ni un sol dit, quasi ni respirava per por a sentir-se descobert.

De cop ella es va tombar i el va veure, Senyor del cel, quin cara més amorosa i quins ulls tant blaus i encisadors!! La noia no s'espantà, al contrari, li va somriure amb dolçor, una dolçor que li travessava l'ànima. De cop ella li allargà la mà, fen-li senyal de que s'acostés.

Mai en la seva vida havia pres decisió tant ràpida, en qüestió de segons va repassar tots els moments de pregaria, de penitencia, de vots de castedat, de clavar-se el cilici a les parts baixes, però no hi podia fer res ... estava captivat fins l'espinada. Va sospirar i mirant cap el cel exclamà: Senyor, tingues pietat de mi, perquè estic a punt de pecar.

Es va treure l'hàbit d'una engrapada i va notar com el membre se li disparava, ja res no el podia aturar, doncs frisava, així que s'acostà cap a la noia i després d'encreuar una bona estona la mirada, es fongueren tots dos en una dolça abraçada.

Tenia també el borrissó color de foc, Senyor, quin be de Déu m'has donat!! Volia besar-li però la noia el va guanyar, s'agenollà, i agafant-li el membre li va fer allò que ni en somnis s'haguera mai arribat a imaginar .... Oh Déu del cel!!

S'ajagueren damunt l'herba i sense saber com, es trobà lliscant pel melic fins que pogué besar aquell borrissó de foc ...., quina pell tant tendre, quin aroma tant encisador, quin gemec tant apassionat que li arrancà .... Varen abraçar-se damunt les pedres i feren l'amor rient com mai abans havia rigut. Rés no el pertorbaria, de tot es veia capaç, el mon era seu i ell el més feliç dels mortals.

Amb els ulls mig clucs pel plaer viscut, la veure com entrava a l'aigua, no sense abans girar-se per dedicar-li un somriure encisador, però aquella mirada, aquells ulls ... que li deien aquells ulls? De cop es va exaltar, just es posava dret quan ella desapareixia sota l'aigua, Deu meu, on era!! Havia desaparegut entre la boira i l'aigua, ja només sentia una remor que s'allunyava, com si un estol de peixos fuetegessin l'aigua.

Defallia quan de cop la veié treure el cap de l'aigua, i somrient, sense dir rés, li llança un bes amb tota l'ànima, a la vegada que saltant dins l'onada, una cua de sirena, llarga i lluent li ressegui la traça.

A aquella Cala, avui coneguda com a Tavallera, ja mai més hi tornà aquella dama.

I després de molts anys vivint com ermità en aquella contrada, al cap dels segles els clergues el feren Sant i una ermita en honor seu li edificaren .... Han passat els temps però encara és a hores d'ara, que si no bufa el vent i hi ha boira baixa, es pot sentir el gemec d'aquella dolça sirena de pel rogenc, amb aquell frare.

Max