Fontaneria

En Llorenç Albrícies vivia darrerament desesperat a casa seva per culpa dels problemes de fontaneria. No hi havia dematí que no s'aixequés amb el safareig tot amarat d'aigua, per culpa d'un escalfador elèctric tronat, que de tant en tant es pixava tant com volia. El cas era que no ho feia sempre, que no era cada dia, que no havia deixat de funcionar, i que la situació s'aguantava i que només havia de passar el pal de fregar per tal de recuperar una certa normalitat. Això feia que no canviés l'aparell. Però la mortificació existia, i li afectava fins i tot la son, perquè dormia agitat pensant en si es trobaria l'endemà tot el safareig negat un altre cop. I també a la feina rendia menys, tot pensant en el mateix. La cosa feia la fila d'esdevenir una veritable obsessió.

En Llorenç no tenia ganes de trucar un lampista. Els estranys a casa seva no li agradaven. La seva dona l'urgia a fer alguna cosa, a prendre una determinació, fins i tot li deia que tenia poc valor, com sempre, que no sabia enfrontar-se als assumptes cabdals de la seva vida, als que veritablement tenien importància. En Llorenç deia que no anava l'economia com per canviar d'escalfador, que era una màquina cara, que calia trobar el dia, que treballaven moltes hores i que segurament només podrien atendre l'operari fora de les hores habituals, les més barates, i que els hi cobrarien una fortuna per la reparació. La seva dona insistia: no era un home decidit i amb un parell de pebrots. Això enfurismava una mica en Llorenç, que no acabava de veure el moment de fugir de la seva dona i sortir de la casa per fer una volta. Potser aquell escalfador acabaria definitivament amb el seu matrimoni, ja prou delmat per altres tants afers delicats que no havia sabut resoldre. Reformes de tota mena que calien al pis, comissions excessives que li cobraven a la caixa d'estalvis, el fet de tenir el sou congelat de feia cinc anys, la seva poca capacitat de lluita. En Llorenç era comptable a na pime.

Mai parlà amb el seu cap dels problemes amb l'escalfador. Podria ser que el tingués per un covard, com la seva dona, i que l'acabés fent fora. El cap era un emprenedor, una persona dinàmica i activa, que aquesta mena de problemes els solucionava sense vacil·lacions, d'un cop de geni. El seu cap era un geni, un superdotat del comandament, sabia el que calia fer en cada moment, per a tot tenia solució, i sempre s'hi llençava a la praxis més absoluta amb coratge i empenta. Era un home que havia d'ocupar el seu càrrec necessàriament. Per això en Llorenç no volia parlar-li d'una cosa tan ridícula com un escalfador. Una màquina espatllada pel seu cap era només quelcom a substituir, quan abans millor, sense mirar-se la despesa i sense amoïnar-se pels esforços que s'haguessin de fer. El cap d'en Llorenç no tenia cap problema en manar i dirigir, ni tenia cap por de ficar desconeguts a casa seva, perquè sabia lligar-los curt i fer-los fer el que ell volia.

En Llorenç vivia atemorit pel seu cap. Sempre tan decidit, entrava a la zona de les oficines de tresoreria i comptabilitat com un llamp. De seguida trobava defectes, esbroncava a un o a l'altre, després marxava havent deixat les seves ordres ben clares. Per això no el volia veure, i molt menys li parlaria de l'escalfador de la punyeta. Podria ser un element decisiu en un hipotètic procés de renovació de personal. En Llorenç volia conservar la seva feina per sempre. Es trobava a l'empresa privada amb mentalitat de funcionari, de cap de les maneres no estava disposat a reiniciar un procés de recerca de feina, ni haver de pelegrinar pels despatxos de recursos humans, ni sotmetre's a l'escrutini de les entrevistes. Ja havia cercat feina una vegada i havia de ser per sempre.

Amb els companys sí que en parlava de l'escalfador. Era un escenari molt diferent. Ell ja tenia una edat, gaudia d'una certa veneració, o si més no un just respecte per part dels més joves. També sabia manar, perquè l'edat i l'experiència li permetien, i no havia de donar explicacions. Sabia més de l'empresa i de la vida, podia aconsellar, amonestar i dirigir sense haver-se de preocupar de les jerarquies. Amb ells parlava de l'escalfador, a tall de confessió, explicant una de les seves misèries. Els altres el conhortaven com podien, cadascú a l'hora del cafè explicava les seves desgràcies i els altres escoltaven. Semblava sovint que si un treballador no tenia malaurances a recontar no encaixava, si més no emocionalment, en cap lloc de l'organigrama de la organització. Per això en Llorenç s'estenia en les seves explicacions, per tal de fer com els altres, i pel fet que no volia realment parlar de si mateix, de cap de les maneres, principalment perquè fent-ho hagués posat al descobert algunes de les seves febleses, que qui sap si podien després ser aprofitades en contextos més seriosos que la cuina a on hom prenia cafè.

De tornada cap a casa es retrobava amb la seva dona. Li sortia dia sí dia també amb la mateixa cantarella de l'escalfador, i les coses havien d'anar a pitjor. En realitat no era problema de l'aparell, pel fet de ser de l'any de la Maria Castanya, sinó que tota la instal·lació era ja venerable, el pis que havien comprat hipotecant-se de segona mà tenia aquests vicis desagradables. Començaren a sortir humitats per totes bandes, revelant el recorregut exacte de les canonades per dins les parets, amb especial èmfasi en destacar la posició acurada de les juntures amb taques enormes de color verdós. La seva dona, que tot i no voler-se responsabilitzar de les reparacions domèstiques, tasca aquesta que entenia corresponia al seu home, tot i això era perspicaç i observadora i de seguida va advertir que la floridura apareixia en algunes bandes. En Llorenç mirava la paret i no veia res. La dona, certament visionària, les observava perfectament. Li digué al seu marit que tenien problemes d'humitat, que s'anés fent a la idea, i que de ben segur tota la fontaneria de la casa s'hauria de canviar. Ara el problema ja no era l'escalfador només, era tot plegat. Potser l'edifici s'ensorrava per la podridura prematura dels maons i ciments que el sustentaven, la humitat era molt traïdora, desgastava les parets, les feia toves com una galeta submergida en llet calenta, a més de les repercussions per la salut i les males olors.

De tornada a la feina en Llorenç podia explicar més misèries encara. De fet podia explicar com una misèria sense importància, verbigràcia, l'escalfador, esdevenia tot un problema estructural que demanava una reforma integral del seu habitatge. Els companys de feina ja el compadien. Les reformes estructurals eren costoses, el destorb podia durar setmanes, la seva casa restaria al capdavall bruta i polsegosa, hauria d'ajupir-se per tal de treure les clapes de guix o morter enganxades a les rajoles, potser hauria de cridar un servei de neteja professional per tal de retornar-li la lluïssor al seu terra, o si més no aconseguir un cert gran de polidesa. No hi volia pensar. El que era un problema menor s'havia convertit en una reparació de primer ordre.

La seva dona l'empaitava amb el tema. Ella havia vist amb claredat les primeres incipiències de la humitat. En Llorenç li havia tret credibilitat, ell no veia res, li deia que ella tampoc no ho veia, que volia veure-ho però que d'humitat no n'hi havia. S'hagué d'empassar les seves paraules a poc a poc, a mesura que les taques es varen fer més evidents. I a mesura que creixien el seu error en desqualificar el peritatge de la seva dona semblava més engrossit. Al final les taques eren tan verdes i tan podrides, que en Llorenç hagué de reconèixer que s'havia equivocat de mig a mig, la dona insinuà que si hagués arreglat el problema de l'escalfador a temps tot allò no s'hagués desenvolupat. En Llorenç no volia estar d'acord, i no ho estava. La seva dona però insistia, amb la força moral d'haver hagut d'aguantar durant vàries setmanes com, el que ella observava amb absoluta certesa, era negat pel seu marit.

La dona li deia que sempre amagava el cap sota l'ala, que no s'enfrontava a res, i que ara només s'enfonsaria en veure que havien de fer front a una despesa que potser els deixava sense vacances. En Llorenç no tenia iniciativa ni tenia esperit, no podia fer-se càrrec de res de la casa, no podia posar fre a les amenaces més naturals, com ara era la degradació de les canonades i l'aparició de la humitat. La seva dona havia estat en cases tronades a les que el problema de les humitats era endèmic i irresoluble. No volia trobar-se en tal situació de degradació. Si calia demanar un crèdit per tal de resoldre allò ho faria, i ho faria pel seu compte sense comptar amb en Llorenç, que de vegades era un sòmines de primera categoria, que no sabia fer res de res ni encarregar-se de cap assumpte mitjanament greu.

La dona parlà en Llorenç sobre fer una reforma integral de la casa. Els terminis de la hipoteca no els ofegaven, i ja havien pagat prou del pis com per posar-lo com a aval per a un préstec en condicions no oneroses. En Llorenç no volia saber res del tema, vivia darrerament com en un altre món, acabalat per la situació insostenible de les parets cobrint-se de biomassa sense que hi pogués fer res. I és ben cert que havia provat algunes solucions. Tornar a pintar les parets no serví de res, només tapà el problema unes setmanes. Aplicar productes químics que li havien aconsellat a l'adrogueria tampoc tingué resultat, aplicar calor per mitjà d'estufes no gens més. No hi havia més remei que fer cas de la seva dona, i ficar-se en una aventura reformatòria de gran abast. Calia anar al banc, hipotecar part de la casa, retrocedir d'alguna manera en els terminis de pagament, després aconseguir un equip de paletes de confiança, i embrancar-se en un procés que seria llarg i penós, amb incomoditats quotidianes, amb persones desconegudes des de primera hora del dematí, sense poder-los controlar, desconeguts en els que d'entrada havia de fer-hi confiança. No era un procés fàcil.

Però de totes maneres s'endegà. La dona fou la que agafà el brau per les banyes. Vivia espantada amb la possibilitat que les humitats a les parets duressin per sempre, i ja veia que al seu marit en el fons no li molestaven, que hi podia conviure, que tan li feia la salut de tots, d'ella i dels seus fills, i la seva pròpia. Era ella la que havia de dur la batuta en tot aquell afer, i amb les idees molt clares es llençà a prendre decisions, amb la determinació que tenen les dones quan troben que quelcom és absolutament necessari, i més si en depèn la salut de les seves criatures. En Llorenç acompanyà la acompanyà compungit al banc. No sabia veure el moment d'abandonar aquella institució, endinsar-s'hi per tal de demanar diners li feia regirar el ventre. De cap de les maneres no volia renegociar la hipoteca per tal d'allargar-la. Entrà capcot i consirós i sortí igual de pensatiu.

La Margarida es desesperava, observava impotent com el seu marit no s'implicava gens en tota la operació, havia de dur el pes ella tota sola. Li retreia amargament tot repetint el que ell ja havia sentit tantes vegades, que si sómines, que si pocapena, que si aturat i poc ambiciós. Ell la seguia com un remugador, remugant entre dents, sense estar disposat a plegar-se a les exigències de la seva companya. La Margarida semblava una Joana d'Arc en plena batalla, estava disposada a enfrontar-se a quants homes i dones se li posessin al davant, tot per la noble tasca de reparar l'ambient de casa seva, i fer-lo salubre.

En Llorenç assistí amb impotència a la irrupció dels paletes a casa seva. Ho hagué d'amagar tot, els seus llibres, els seus discs de música, les seves pertinences més íntimes, a dins d'armaris i calaixos, o en capses que cobrí amb llençols. Els paletes havien d'aixecar tot el guix de les parets fins trobar les canonades, i canviar-les, en principi per unes de coure, perquè com ja sospitaven tots, des de l'aparellador fins al darrer dels operaris, les que hi havia eren de plom i d'aquí venien tots els problemes.

Els veïns se'l miraven amb mala cara. Els paletes no feien més que aporrinar les parets amb una violència inusitada. En Llorenç mirava al terra quan es creuava amb algú altre de l'escala. No volia saber res de les obres, ni de les humitats ni de la hipoteca. Només volia que aquell malson acabés. Ni tan sols en parlava a l'empresa, a la que es trobava cada vegada més reclòs en si mateix i amb menys conversa. Els companys detectaven que alguna cosa no marxava com calia, que tot plegat s'estava convertint en un veritable via crucis.

Finalment els paletes marxaren. En Llorenç havia aconseguit reformar casa seva sense haver de fer el més mínim esforç. Amb aquesta perspectiva al cap observava el recorregut d'un altre color del lloc a on eren les canonades. L'escalfador lluent al safareig, i les aixetes dels lavabos i de la pica nous de trinca. Al capdavall havia valgut la pena totes aquelles penalitats, per tal de tenir una casa en condicions, i al capdavall ell tampoc no volia viure en mig de la humitat. Tingué unes paraules de conhort per la seva dona, i al felicità per haver dut el pes de tota l'operació, i reconegué de gust que era un sòmines i un babau, i que no sabia fer res de res. A l'empresa tenia un altre tema de conversa. Era el tema que sorgia quan les misèries acabaven, i era aquell segons el qual alguns sacrificis necessaris condueixen a una vida millor i més plaent. Només esperava que les canonades del gas no estiguessin en el mateix estat, aleshores el problema no es reduiria a unes taques a les parets, potser aleshores no tindrien temps de reaccionar i tots saltarien pels aires en meitat de la nit en mig d'una magnífica explosió de color blau.