FONDA I FOSCA NIT

Aquella nit, després de rebre la seva trucada vaig veure’m en el darrer acte de la nostra història. S’endevinava la magnitud de la tragèdia i em sentia com si acabés d’escoltar, per últim cop, la melodia de la nostra cançó. L’endemà ella s’acomiadà fent-me un petó, sense llavis. Un dia de primavera va arribar sense avisar, vàrem aprendre a estimar-nos i ara em deixava enmig de l’hivern cru i feréstec de la solitud.

Em trobava abandonat, perdut i sense alè, immers en un final no desitjat dins la fonda i fosca nit del nostre amor. Sent honest, he d’admetre que amb ella m’havia sentit l’home amb més sort del món, però a hores d’ara ni emmirallar-me puc, em veig com un sac ple de tristor i no em reconec. Esmaperdut, com un sonàmbul de la vida a qui tot li resulta gris i profundament silenciós, amb el cos sense ànima i el meu cor que gairebé no batega. De tant en tant escolto el suau ritme que la pluja marca als vidres, entelant-los, com els records als meus ulls, que amb prou feines s’adapten a aquesta penombra que m’envolta.

Tot ho he perdut i no tinc altra opció més que passar full i oblidar-la.
Malauradament em visualitzo com l’etern passavolant que mai ningú no trobarà a faltar, sabent que malgrat tot continuo vivint.
Amb el desig que un dia pugui rememorar, sense aquesta passió que ara tant m’angoixa, els moments plaents viscuts al seu costat, així com que el temps m’ajudi a posar distància. Em cal creure que aquest dolor s’apaivagarà.
I ara...
Ara només desitjo adormir-me profundament, com si tot plegat hagués estat un mal son i que al despertar, el nou dia sigui lluent i insuflant-me la seva energia, aconsegueixi motivar-me a cercar un demà més esperançador.