Fins aviat!

Ha marxat. Ha agafat a la Laura en braços i ha fugit. Sense fer soroll. Ha deixat totes les seves coses, però no crec que torni a buscar-les. Sec al sofà i m'encenc un cigar. Ploro, ara que ja no serveix de res plorar, ploro. Temia tant aquest dia, i finalment ha arribat. M'he de tranquil·litzar i esmorzar una mica.

Faig una mica de cafè, no tinc gana però he de menjar una mica. Un parell de torrades amb melmelada. Avui em semblen insípides. Amb l'últim glop de cafè em prenc la medicació. Aquesta maleïda medicació.

Entro a l'habitació de la nena, només hi falta aquell ós de peluix mig estripat que tan s'estima. Baixo la persiana, m'amago de la llum. El sostre s'ha omplert d'estrelles, milers i milers de gomets florescents il·luminen l'habitació. Encara la puc veure jugant en aquest racó, amagada sota la taula, imaginant històries fantàstiques, rient sota el cel estrellat. Encara la puc sentir somriure. Segur que ara està en algun bar, amb la seva mare, esmorzant un bon entrepà de formatge. Li encanta el formatge.

Al menjador, repasso les fotos on sortíem tots tres. Intentant trobar una resposta, intentant trobar sentit a aquesta vida. Però la meva mirada esborra el seu rastre. Desapareixen en cada foto que miro, s'evaporen davant dels meus ulls. Com si mai haguessin existit.

A poc a poc tornaré a fer vida normal, això és el que m'ha dit el doctor. La Mireia em va obligar a prendre'm les pastilles, jo no volia. Jo no volia quedar-me sol. Però va somriure mentre els ulls se li omplien de llàgrimes. "No has de tenir por", em va dir. "Estarem bé".

Han passat tres mesos i dotze dies. Ara estic curat, sanat, torno a ser una persona "normal". Abans era un malalt, algú perillós, un esquizofrènic. El doctor hem diu que evoluciono molt favorablement. Però jo les trobo molt a faltar. I cada dia em passa pel cap deixar la medicació. Tirar aquestes pastilles pel balcó. Tirar-les tan lluny com pugui. Esperar assentat al sofà que la Mireia torni amb la Laura.

M'estiro al terra d'aquesta habitació. Sota el cel estrellat. I recordo cada instant que vaig passar al seu costat. Només puc somriure i dir "Fins aviat!".