Finestres amb cortines negres

I eren els seus ulls enormes finestres amb cortines negres que ensenyaven el dolor que no transmetia, que guardava per a poder sobreviure.
I eren els seus ulls enormes finestres amb persianes transparents en les quals es reflectia ràbia acumulada d'anys de silencis, d'anys plens d'enganys.
Però no parava de somriure.
No parava de riure i parlar d'uns somnis purs i tendres on tot era perfecte.
No parava de parlar del futur, del seu futur, de les seves esperances pel que encara no havia viscut, fent oblidar així a la resta del món que si no plorava era perquè les llàgrimes se li havien assecat, que si ja no plorava era perquè ja no li quedava amb què plorar.
Enormes finestres amb persianes transparents i cortines negres que volia amagar.
I no sempre podia.
L'au fènix de l'altre costat del món, que havia conegut per casualitat, la va entendre.
I va entendre el seu final.
Inclús abans que ella.
No parava de somriure i de parlar d'uns somnis i d'un futur ple d'esperances, ple de noves emocions i nous sentiments.
No va arribar-hi
No va voler arribar-hi.
El dolor que ensenyaven els seus ulls era més fort.
I no el va poder aguantar.
I, sense fer soroll, va marxar.