Filla, hem de parlar...

Tothom que s'enamori de mi morirà. A més a més, el dia que jo m'enamori d'algú, moriré irremeiablement. La meva mare em va explicar això de petita, i va arribar un dia en què ella va morir per amor. Va ser devastador.

Jo he estat esquivant aquest destí, però la vida m'ha dut a tenir una filla. Ella viurà el mateix destí que jo, però no m'he atrevit a dir-li... És normal... no? Com li dius a una criatura que mai no es podrà enamorar? Com li expliques que, aquelles persones que s'enamorin d'ella, moriran? No és fàcil... Encara no entenc com la mare va ser capaç d'explicar-m'ho a mi. Però haig de ser valenta i explicar-li. Ho ha de saber. Ha de saber el que li espera.

"Ja trobaré el moment... Sí, però... més endavant. Seuré amb ella un dia per explicar-li, amb calma, que si vol viure mai no es podrà enamorar."
No és el moment.

"Avui no és el dia, encara no la veig preparada. Vols dir que mai estarà preparada per res així? No ho sé... jo ho estava quan la mare m'ho va explicar? Bé doncs... Ja ho faré demà, que avui no m'hi veig amb força."
Encara no...

"Va, demà sí. Segur que demà sí que ho faig. Ja no ho puc endarrerir més, o si?"
Demà, demà sí!

"Ben mirat... Tampoc passa res si no li explico encara... A mi no em passarà pas com a la mare..."
Avui no.

I així va anar passant el temps fins que... Un dia, apareix algú a la meva vida que m'ho posa tot cap per avall. Jo creia que l'amor ja no m'atraparia, però aquesta vegada no vaig poder-ho controlar. L'amor em va atropellar sense cap pietat. Ara sí que no hi havia res a fer. Jo moriria d'amor, deixant la meva filla òrfena. Ningú més que jo li pot explicar el destí que li espera... No puc esperar més per dir-li.

"Filla... Hem de parlar... Necessito que m'escoltis molt atentament..."
Avui sí.