Fiat Lux

No recordo ben bé el dia que vaig néixer. Els records més allunyats que conservo van ser els d'aquella estranya claror que esgrogueïa els meus ulls, aquell rar ambient que m'era totalment desconegut. Em sentia a casa, en un lloc segur i tot el meu voltant era acollidor i em feia sentir com a peix dins l'aigua.
La meva vida era monòtona i sense gaire activitat. M'encantava jugar amb tot el que m'envoltava; feia molts salts, em movia i he de reconèixer que no parava mai quiet.
Moltes vegades restava allitat hores i hores observant el meu entorn i, sobretot escoltant els diferents sons que, poc a poc, anava diferenciant amb més precisió.

Al principi eren com ànimes que venien i marxaven, alguns em feien caure en el son més dolç i d'altres m'esfereïen amb una esgarrifança que poseïa tota la meva espinada. Ara sentia una música suau que m'acariciava tendrament, suara veus i crits que no em deixaven reposar tal i com hagués volgut. De totes maneres sempre tenia l'orella parada per sentir allò que venia del més enllà i això era el que em preocupava més i que em rossegava l'interior com una mala cosa. D'on venien aquells sons tan dolços, aquelles musiques tan suaus i, alhora, aqueixos sorolls tan impertinents? Hi havia alguna cosa després de la vida o simplement la vida s'acabava per oblidar-se per sempre més de mi?
La mort m'amoinava i em feia sentir sol, i a mesura que m'anava fent gran m'angoixava més i més. Potser vivia més allà que aquí i havia de deixar estar una mica el que em pogués passar, aprofitant la vida i fruint de totes aquelles comoditats que poseïa.
A mesura que el temps pasava me n'adonava que la meva fisonomia canviava i, d'aquell ésser menudet i bufó havia pasat a convertir-me en un minyó gran i cepat.
I aleshores era quan em venien els dolors d'esquena i tota la carcanada em pasaba factura. M'havia acostumat a viure en una postura que no era pas la correcte. Tants i tants anys sense preocupar-me del que em podria passar de més gran, i ara vet-ho-aquí que no podia del dolor que sentia. Ja no era tan hàbil per jugar i donar aqueixes patades a l'aire per exercitar-me que em reconfortaven tant. Ara ja no era com abans i sentia que cada vegada més estava limitat per fer segons quines coses. Estava avorrit. Volia noves sensacions, nous móns per conèixer, però ara ja era vell i irremediablement estava condemnat. Tant era la meva discapacitació que ja no em podia ni moure i sentia que m'asfixiava, que em quedava sense aire. Aquell món ja no era per a mi. Ja tot s'havia acabat i veia cada cop més la mort al meu costat.
Em volia abraçar amb el seu alè esfereïdor i emportar-me cap al més enllà, però jo em resistia i lluitava per viure i no morir. Encara volia restar uns minuts més, unes hores i gaudir de tots aquells plaers i aquells béns que no havia sabut agraïr. Ara ella m'esperava i estava disosada a no deixar-me tranquil fins a aconseguir el seu propòsit.

D'acord em vaig dir. Ja n'hi ha prou d'aquest color. Si em vols em tindràs però lluitaré fins al final. Sé que ha arribat l'hora i ni tu ni jo podem evitar-ho.
Va ser aleshores quan em vaig acomiadar d'aquell paradís que m'ho havia donat tot i que ara abandonaba per no trobar-lo mai més. Jamai, em repetia constantment, jamai tornaré, ara ha arribat l'hora final.
I, amb un tel de boira en els meus petits ulls vaig dir adéu a la meva mare terra, aquella que m'havia engendrat i que passés el que passés sempre guardaria a la meva memòria per honrar-la i lloarla i per sentirme sempre orgullós. Aquella que quan sentís el seu bell nom guarniria amb maques paraules i que sempre, per damunt de totes les coses respectaria i estimaria. Però ara havia arribat l'hora de marxar i ja se sap que el fill tard o d'hora se'n va per no tornar. I amb un regust amarg a la boca va acabar el meu melancòlic comiat i em vaig disposar a lluitar per acabar amb aquell infern.
Ja quedava poc, ho veia i ho sentia. El soroll, el deshori, la disbauxa. Però allò que més em va esglaiar va ser aquella forta llum que poc a poc s'anava fent més gran. Era un túnel que al fons em deparava una forta i resplandent llum. La llum de l'hora final vaig pensar. Aquí s'acaba tot. I poc a poc vaig anar deixant aquell món d'amor i tranquilitat, allà on havia estat tan feliç.

Ja no podia veure res. Allò era massa. Massa la llum, massa el dolor. Ara ja podia sentir aquella por al dolor que temia i es que certament el sentia profundament puix que ja, ni tant sols podia respirar.
Havia tancat els ulls efereït per l'horrible final, per no veure la mort que s'apoderava de mi. Però vaig tenir un punt de ràbia, un nervi de lluita i supervivència que tots tenim al fons del nostre interior i sense pensar-m'ho més, ja que seria l'última vegada que ho podria fer vaig cridar com mai en ma vida havia fet. Crec que aquell xiscle tan potent i escandalós em va fer retornar on era. Vaig sentir de nou les forçes com em retornaven i un fort dolor al pit que em va fer cridar encara més.
Cridant, cridant enfollit fou com em vaig acomiadar de la la vida i, cridant, cridant enfollit fou com encarnat en el cos d'un bell minyó vaig tornar a la vida i al pit de la mare on instantaniament vaig busar el mogró que em fés recobrar les forces perdudes.