Fer les maletes per sempre...

Haig de marxar, necessito desaparèixer per sempre! Ja no puc aguantar més aquesta situació, no puc aguantar més la vida que m'ha tocat viure! Haig de fer les maletes, guardar tots els sentiments, pensaments, records... en un calaix, que romandrà tancat fins que jo hagi marxat lluny, molt lluny d'aquí. Aquest calaix restarà tancat bastant temps, fins que els que m'havien estimat s'atreveixin a entrar a la meva habitació, buida, freda, amb la meva absència, sense trobar-me a mi a l'ordinador, llegint o bé dormint, per buidar-la i segurament desfer-se dels meus objectes per ajudar-los a superar la meva absència. Crec que no pensaran en l'opció d'oblidar-me, perquè una persona estimada mai s'oblida, però els ajudarà a començar una etapa nova, una altra època de la seva vida. Hauran de continuar el seu camí, però sense mi.
Ja sé que molta gent no ha tingut les oportunitats que he tingut jo i que ho donarien tot per poder viure en una casa com la meva, tenir una família que els estimessin com la meva m'estima a mi, poder estudiar, tenir un plat a taula cada dia... però en aquest món que aparentment és perfecte res és el que sembla.
Pel món hi ha gent molt hipòcrita, sort que no tota, que fingeixen ser amics teus, fan veure que els hi importes, però que pel darrere diuen coses de tu que fan posar la pell de gallina, en definitiva et deixen verda i la majoria de les vegades el que diuen son mentides pures, històries sense cap fonament però que les fan creure a l'altre gent i posen a tothom contra teu per amargar-te la vida. Aquesta mena de gent no es mereixen res, ni tan sols l'aire per respirar, però malauradament la vida és així, injusta.
He pensat marxar damà al matí a primera hora, deixar-ho tot, abandonar, rendir-me, però... he de renunciar a la gent que m'estima per culpa d'una altra que és molt falsa? Val la pena pagar aquest preu per poder-me desfer de la hipòcrita atmosfera que envolta el nostre món? He de donar la satisfacció a tota aquella gent que s'alegraran de la meva absència, no sé si per enveja, per ser com jo sóc, sincera, que en tot moment em mostro feliç i alegre amb els altres encara que per dins estigui desfeta... en realitat no ho sé, i la veritat és que més ben igual.
Ara mateix no sé què fer. He de deixar-ho tot i abandonar? O he de continuar per poder ser el que sempre he volgut ser? És una decisió molt complicada perquè ho he d'acceptar o tot, o res. No puc continuar escollint només les coses bones de la vida i agafar les dolentes, esparracar-les en mil bocins i tirar-les a la deixalleria perquè les reciclin i les converteixin en bones. Això no pot ser! O tot, o res! Però aquest és el dilema. Tot? O res?
M'agradaria demanar un temps mort per poder tenir uns instants, encara que no fossin gaire llargs, per a mi sola. Necessito reflexionar sobre la meva vida. Ja sé que queda bastant malament dir-ho ara, ja que tinc tan sols 14 anys, ja que el que he viscut fins ara no és molt i encara em queda molta vida pel davant... potser.
A més a més, n'estic bastant farta de somniar somnis impossibles, desitjar poder fer coses irrealitzables... sóc massa somniadora, i molt sovint me la clavo en veure que el que somnio cada nit mai es podrà fer realitat! Haig de marxar, sinó un dia d'aquests explotaré!
Però els meus companys, amics i família... els puc deixar desemparats i tristos? Els deixaré "fets caldo". Ells no saben com estic jo en realitat, perquè com he esmentat abans sé dissimular molt bé la meva tristesa, angoixa, malenconia, nostàlgia... i encara que per fora sembli que estigui molt contenta i feliç, fa temps que no ho estic. La meva vida fe temps que ha deixat de tenir sentit. Si no fos per tu... que em suportes i ets l'únic que saps com em trobo realment, ja faria temps que hauria fet les maletes.
Tu ets la única persona per qui no marxaria d'aquest insuportable món on l'aire que es respira és hipocresia pura.
Per tu, tan sols per a tu em quedaré. Tan sols perquè vull dir-te una vegada més que t'estimo. Vull tornar-te a enyorar quan marxis lluny de mi, vull tornar a sentir la teva veu dient-me a cau d'orella que sóc la millor encara que en realitat no ho sigui...
Desfaré les maletes i agafaré els sentiments, records i pensaments que ja havia desat al calaix per deixar lloc a l'angoixa, tristesa, pena... que tenia dins meu i desar-la en aquest mateix calaix. El calaix on hi deso els sentiments que no vull sentir més, el calaix per dir alguna cosa dels sentiments de rebuig.