Faves i Trompicons

Gretel era una nena xafardera, impertinet, golafre i maleducada. A més d'això era germana d'un pinxo anomenat Hansel, que la seva màxima ambició a la vida era menjar xocolata fins a rebentar. Tots dos vivien en una casa "okupada", feta de maons de sucre, i amb les parets pintades amb tinta de regalèssia. Compartien habitació amb 6 marrecs més que no passaven del metre i mig.

Can Picaculs era el nom de la casa, nom posat en honor a la antiga propietaria, una bruixa grassa, lletja, bruta i pestilent, la qual era anomenada la Picaculs, perquè nen que trobava, nen que li deixava el cul fet un tomàquet (molts casos, un tomàquet cherry...). Aquesta bruixa vivia a les afores del poble, un poblet tant petit que quan sortia per les notícies sortia el poble del costat i tot. Estava a l'atur, i treballava clandestinament en una manufactura casolana on experimentava amb beuratges i pòcimes estrambòtiques per convertir en grapal aquell que s'ho proposès. Els policies de la ciutat estaven encantats de tenir-la al poble, i per això li permetien fer aquelles mescles amb substàncies X, de caire il.legal. Diuen les males llengues, tot i que no s'ha demostrat mai, que "La Garsa", un policía de la ciutat, a les nits de lluna plena anava a la casa de la bruixa a sucar el melindro rodejat golosines. Ella, xafardera com ella sola, sempre intentava sortir per tot arreu, fins hi tot li van dedicar un llibre, La Celestina, em sembla que es deia...

Bé, com venia dient, aquesta bruixa, més vella que la picor, es dedicava a picar culs de nens que venien a buscar totxos i rajoles de caramel i totes les gormanderies que tenia la casa. La Picaculs era respectada per tothom, i ningú gosava dir-li res, ni tan sols per Nadal, no li desitjaven ni un bon any nou. Clar, com havia de reaccionar la dona?
Era esquerpa, malhumorada, i amb aquell posat que tenia feia extremir de por al més pintat. Per aquests trets i d'altres més forts que no m'he vist capaç a explicar era temuda, i tot el poble conspirava en contra d'ella. Durant segles, molts van anar passant, però ella, la malxinada, es quedava rient a les tombes dels que sucumbien en aquell poble, mentre intentaven expulsar-la dels seus terrenys. Feia una ràbia sentir-la a riure d'aquella manera a la una de la nit... Es veu que no hi ha més hores al dia!
Tot el poble li tenia una por terrible, no s'acostaven a menys de 50 metres d'aquella cabana, nomès els nens, ingenus creuaven aquella línea imàginaria però terriblement mortífera. Tots acabaven amb el cul més vermell que la sang, nomès pocs eren capaços d'explicar-ho, aquells infernals cops els hi devien causar un trauma que els impedia parlar dels fets que els hi succeien. Era una cosa tremenda, inexplicable. En una ocasió, l'alcalde va sol.licitar l'ajut d'un súper especialista en traumes, el Dr. Freud, si home, el de la Psicoanàlisi! No va aconseguir explicar tampoc el perquè d'aquell trauma. El tio puta no ho va fer constar en els seus estudis encara avui publicats, que tots acaben en bon final, i queda ell com el déu suprem de la curació paranormal. Doncs si, Sigmund Freud va venir al nostre poblet, i tampoc va poder solucionar res.
Els nens, ja se sap, encara que se'n enduguéssin el cul vermell, anaven a buscar aquells deliciosos dolços que no trobaven ni a la botiga que venia gormanderies al carrer major del poble. Eren increiblement bons, ho dic per experiència, uns quants anys desprès he decidit a explicar-ho, encara que he de reconèixer que vaig estar tres mesos sense seure enlloc.
Tots els nens corriem cada dimarts i cada diumenge a buscar-ne, estavem ben organitzats, haviem après aquelles maniobres en les pel.licules de guerra que posaven els pares als diumenges havent dinat. Ens pintavem els pòmuls al més pur estil "Rambo", i au, a córrer a per uns quants caramelets. Però clar, la bruixa era més sabia que qualsevol pla copiat d'una peli de Hollywood, i nosaltres no disposavem d'armes de foc, bé si, d'un encenedor per fer-nos senyes, però quasibé que això no conta...
Sempre acabava enganxant algú, alguns queien a les seves urpes, i ja havien llepat. Mentrestant els altres ens amagavem rere uns arbustos, ens treiem la gorreta del Barça i resavem un "Àngel de la Guarda" per aquells que havien caigut en la nostra maniobra. Al cap d'unes hores, se sentia un fiiiuuuuu i atarrissaven a davant nostre amb el cul ben encetat i gemegant de dolor. No podien aguantar-se de mal, i els haviem de portar a collibé fins a la consulta del doctor Arturo, un metge de poble. El pobre home tenia la mà trencada en curar les ferides de culs, però se'ls mirava atentament tot movent el bigoti. Seguidament feia un diagnòstic indicant les zones de màxima vermellor i receptava la cremeta que ens haviem de posar durant uns quants mesos, Tromposetxon Fortex, una pomada que era present a totes les farmacioles de totes les cases amb nens del poble. Crec que el Joan de la Farmàcia del poble es va pagar el retiro venent nomès aquesta pomada, importada del Vietnam.
A mi, un dia també em va enganxar la bruixa piruixa picaculs, i vaig rebre una tunda al cul, que em va impossibilitar la tornada a casa per les meves cames. Com he explicat abans, amb mi també van fer el mateix procediment, em vàren portar a cal Arturo i desprès a veure el Joan que em donguès un potet de Tromposetxon Forte, que casualment no teniem a casa. La mare em va renyar al arribar a casa, i em va castigar a llegir-me un llibre pesadísim d'un autor que no puc recordar el nom, però era de Salamanca això si! Va ser el pitjor càstig, ja us ho ben juro. Bé, si me'n recordo del nom ja el diré, us ho prometo. El pare, a sobre em va deixar sense televisió, perquè a la meva època encara no corrien els mòbils ni playstations ni res per l'estil, per això em va deixar sense tele.
Quan anava a cole, els companys m'explicaven com els havia anat l'aventura a casa de la bruixa. Cada dilluns i cada divendres faltava algun nen, que estava a casa restret de mal, impossiblitat de venir. Com que el professor ja ho sabia, feia com si no haguès passat res. Sortint de cole, quedavem a les afores del poble, prop del castell medieval que encara avui es conserva, i arribavem a la xabola feta de caramels i pastissos. Allà començava la operació, conscients del que féiem i del que podia passar, però amb unes ganes de menjar gormanderies que no ho sabia ningú.
Jo, amb la meva colla, ens vem anar fent grans, però les generacions posteriors seguien l'exemple centenari que haviem anat transmeten els intrèpids del poble durant molts anys. Anys desprès varem descobrir que els nens del nostre poblet, cap allà a mitjans del segle XIV ja anaven a casa de la bruixa a robar dolços.
No fa pas gaires anys, una nena més xula que el punteres, juntament amb el seu germà i cuatre beneits més sense cap mena d'organització prèvia vàren anar a casa de la bruixa amb una capseta de bossetes de te amb llimona. La bruixa s'acabava de fer instalar un sistema de videovigilància més modern que una nau de l'Star Wars. Els va veure arribar i va sortir a veure que volien. Sorprenentment, la portava anys buscant te per fer una pòcima especial, per això debia estar contenta, la pobre dona. Els va fer passar i va obrir una caixa de bombons deliciosos pels nens. Gretel, així és com es deia la nena, li va agafar tot un grapat i se'ls va posar a la butxaqueta petita de la seva faldilla. La bruixa la va mirar malament, i seguidament va fer veure que no havia passat res. Hansel, el germà de Gretel, tot ho remenava, fins que va arrencar un tros de paret, de xocolata, evidentment, i la bruixa, evidentment, es va començar a mosquejar.
La bruixa, els va convèncer per ajudar-la a netejar-la el microones 3000 polzades 4500 W adquirit a la planta d'electrodomèstics del Carrefour de Manresa. Gretel, per això, era més viva que un escurçó i li va murmurar a Hansel, que ella alló ja ho havia llegit en un conte dels germans Grimm i que el millor era fer una estràtegia per tancar-la allà dins. Dit i fet. Els nens se les van empescar per poder-la tancar al meravellós microones que nomès val 200 €! Amb la bruixa a dins sense sortir, Hansel va prémer la funció de gratinador, i la bruixa en pocs instants va quedar espatxurrada com un Gremlin.
No s'ho podien creure, havien acabat amb la bruixa picaculs, ningú ho havia lograt, ni la Pesta Negra, ni la Guerra de Successió, ni el crack del 29, ni la bomba d'Hiroshima, ni el suicidi massiu de Heaven's Gate, ni el més mortífer de tot, un allau constant de nens impertinents amb busca de gormanderies. Ells dos eren els veritables herois.
Com a tot famós, a ells l'èxit mediàtic també els va afectar i van gaudir de tots els plaers que els va semblar. Hansel va viure una història d'amor ambLeonor, la filla dels prínceps d'Asturies; Gretel es passava el dia a la casa de Victoria Beckham xarrant, etc.
Ells dos, amb totes les peles del món i més, van anar a veure Peter Pan, que els donés la recepta de Maimés per a poder ser nen per sempre, una putada també. Com a nens injenus que eren, van donar gran part dels estalvis als pares, que els van ingressar a un compte en un banc suis.
Però com a tot astre, se li acaba la brillantor. A ells també els va arribar, encara que més d'hora, perquè per a ells no els passava el temps. Van quedar com a uns marrecs malcriats, desemparats, sense peles, amb una mà al cul i una altre al davant. Tenien una part d'estalvis en un banc suís, però el que no sabien era que s'ha de ser major d'edat per treure'n diners! Els pares els hi van negar ajut económic, nomès els passaven una setmanada molt minça.
No ho van duptar, van anar a "okupar" can Picaculs amb un grup d'okupes del poble.

Ara vindria alló de que: vàren acabar els seus dies sols sense gent, desemparats, sense peles, etc. Peró no, ells no van acabar mai els seus dies, ni van quedar mai sols, tots els okupes dels voltants venien a can Picaculs. La única cosa certa d'aquesta afirmació nomès és el fet de que es van quedar sense pel
es. Quan van passar els pares, que per cert, són de la meva edat, ja em deu quedar poc; se'ls va acabar fins i tot la setmanada.