Faithless

Els llums es movien ràpid i el ritme sincopat de la música s'apoderava dels seus sentits. Els moviments de tothom es tornaven mecànics i després de dues hores a en Sergi, com sempre, li semblava que aquells que l'envoltaven havien aconseguit una sincronització perfecta que ell no podia trencar. El local no estava gaire ple. Només era dimarts. Bé, dimecres a la matinada per ser més precisos. No hi havia cap aglomareció i per tant es podia ballar amb tota amplitud de moviments. Era una gran nit; la setmana començava bé. En Pere es va acostar per darrere i li va posar a la mà un cubata. L'últim i marxem, o què? El Sergi va agafar el got i va afirmar tot accelerant la velocitat dels seus moviments, com si no vulgués deixar cap so sense resposta. Van ballar durant vint minuts més, fins que en Pere va tornar. Tio ja són un quart de nou, pirem, no? El Sergi va parar de ballar i va mirar el rellotje. Som-hi.

Van sortir de la discoteca amb pressa i es van acomiadar. Demà hi tornem? I el Pere va arronsar les espatlles. Ja veurem, marxo o faré tard al curro. En Sergi va suposar que allò era un no; va baixar les escales del metro enmig d'un munt de gent i va haver de córrer per agafar el combvoi que ja feia el senyal de tancar portes. Tenia només mitja hora per anar a casa a dutxar-se, això, en cas d'intentar ser puntual a la feina.

Com gairebé sempre va plegar a dos quarts de nou per tal de recuperar la mitja hora de retard del matí. Tenia previst tornar a sortir aquella nit. I no perquè tingués pastilles i cocaïna de sobres, sinó perquè li venia molt de gust. Quan repetia, el més normal era anar a casa a menjar una mica i dormir fins a la una o les dues per després anar cap a la discoteca, pero aquell dia no tenia son. Va menjar alguna cosa i se'n va anar al cinema per fer temps. La película era bastant dolenta així que va marxar abans que s'acabés. De camí cap a casa va enviar un missatge a en Pere per saber si sortiria aquella nit. Ep nano aqsta nit torno a srtir, tu q fas? Va seure i va mirar la tele una estona. Futbol, suposats famosos que expliquen la suposada veritat d'alguna cosa que suposadament els ha passat, notícies… Va anar a dutxar-se i a arreglar-se. Va donar un cop d'ull al mòbil diverses vegades. Cap resposta. Segurament el Pere estava dormint. Cap a les dues sortia de casa i a dos quarts de tres es demanava el primer cubata i feia el primer viatge al lavabo. El local estava gairebé buit. Encara era d'hora, tot i que sent dimecres tampoc no hi hauria gaire gent. La música només ambientava, sonaven sons greus aparellats que es repetien espaiosament i que servien de base a una melòdia aguda que es barrejava amb els sospirs d'una veu femenina. Més tard la música es va accelerar. La pista mig buida començava a omplir-se de gestos cada cop més frenètics i agosarats. A en Sergi li era igual estar sol, li encantava aquella música. En el seu estat d'excitació habitual es deixava portar per aquell atrafegat anar i venir de sons i lliurava el seu cos als espasmòdics moviments que la seva ment concentrada li dictava.

A prop d'ell ballava una noia baixa, morena, de cabell curt i de pestanyes llargues. L'alternança dels colors de les llums que es reflectien en la seva pell blanca en destacaven les seves pestanyes ondulades i negres i els seus llavis allargats i fins que s'interrompien per un piercing que duia al llavi inferior. En Sergi se la mirava sense interrompre els seus moviments. Ella ballava amb els ulls tancats i amb gestos no tan exagerats com els de la resta de gent. Feia gravitar els seus braços per l'aire a la vegada que balancejava el cos; com si el fet de tancar el ulls l'hagués transportada a sentir un altre ritme o a un estat de benestar més enllà de qualsevol música. A en Sergi li agradava com ella es movia. La noia de tant en tant els ulls i conscient que en Sergi la mirava li dedicava un somriure de nina. En Sergi es delia veient com aquelles pestanyes es descloïen per ensenyar uns ulls foscos i rodons, i com aquell piercing es desplaçava lleugerament avall per mostrar unes dents blanques emmarcades en aquells llavis que esbossaven un clotet perfecte en les galtes. Va ballar una estona més tot compartint mirades amb ella. La pista de ball embogia per moments i la complicitat entre tothom augmentava en cada ritme que el DJ proposava. En Sergi va adonar-se que gairebé eren les vuit i que aviat hauria de marxar. Volia, almenys, intentar de no fer tard a la feina. Va mirar per última vegada la noia que continuava movent-se amb els ulls tancats. Va esperar fins a que les seves mirades coincidíssin, i amb aquell últim, subtil i condescendent gest d'ella, va agafar la jaqueta i va marxar. Tota aquella gent d'allà es quedaria ballant fins les deu del matí, o fins les dotze, o potser fins la tarda.

En Sergi fa un parell d'anys que va començar a sortir també entre setmana. Abans només ho feia el divendres i el dissabte, com tothom. Havia sentit a dir que els millors dies per ballar eren entre setmana, perquè és quan s'hi pot trobar la gent que veritablement disfruta de la música i que fuig de la multitud i del vulgar amuntegament de cossos que s'aborden els uns als altres. En els dies entre setmana un es podia moure traquil·lament. Podia deixar que la seva ment s'alienès sense cap altre estímul físic no volgut i, si es volia, es podia trobar en els companys del voltant una relació fàcil, amable i complaent basada en el ball, el gest amable i la complicitat; allà tots sabien el que tots volien. No havia deixat de sortir els caps de setmana, però un cop va tastar aquell ambient tan diferent no va poder-lo abandonar. Normalment anava a la discoteca els dimarts a la nit, descansava i hi tornava el cap de setmana per viure també l'amalgama de gent i a la llargària intempestiva de la sessió a la qual feia temps que estava acostumat. De cops havia sortit dimarts i dimecres, li encantava aquell ambient, llàstima que havia de treballar treballar l'endemà. Aquella nit passada marxava amb la carícia d'aquell somriure de nina. Va anar a casa a dutxar-se i va anar cap a treballar.

En Sergi treballava de comptable des de feia ja deu anys. Just un any després d'acabar els estudis va poder entrar en una empresa mitjana del sector alimentari. Feia deu anys que feia el mateix. Treballava al costat del cap de comptabilitat ajudant-lo a passar facures, nòmines i actes. Li donava prou per viure mitjanament bé, tot i que era perfectament conscient que era bastant difícil millorar aquella situació. Potser és per això que es va dedicar a sortir de nit cada cop més. Cada cop més fins al punt que la feina es va convertir en una cosa secundària, i de fet ho era de secundària. Hi estava tan acostumat que no li requeria cap tipus d'esforç físic ni mental. Es limitava a complir i a mantenir una relació correcte amb els altres companys en qui, d'altra banda, no tenia cap tipus d'interès per relacionar-s'hi. La gelosia, la petulància i la competitivitat no estaven fetes per a ell. Des de feia un parell d'anys sortir de nit era la principal activitat que ocupava la seva ment. Aquells dimarts i, a vegades, dimecres a la nit plens d'abstracció i bonhomia, i algun divendres o dissabte tumultuós que s'eternitzava fins a les primeres hores de la tarda eren el millor de la setmana.

Aquell dijous al matí va ser puntual a la feina, no com el dia anterior. I com tocava, va plegar a l'hora. Va decidir anar fins a casa caminant. Caminava de pressa amb la cara amgada dins el coll de la jaqueta perquè la tarda era freda. Tot pensant en la noia de la discoteca no podia evitar que un discret somriure a recer del fred l'acompanyés durant el trajecte. De cop es va adonar que caminava molt de pressa, inusualment de pressa. Avançava a tothom que tenia al costat, i potser feia dies que caminava tan de pressa. Mirava el terra per trobar l'espai que li permetés passa més ràpid entre la multitud i per veure com les seves passes llargues i acompassades se succeïen sense descans. Finalment es va aturar estranyat. Palplantat enmig del carrer va pensar que feia uns quants dies que no menjava gaire i que en feia dos que no dormia, però que tot i això no se sentia cansat, ben al contrari, el seu cos es mostrava alterat i actiu, lúcid fins i tot. Va respirar a fons i va aixecar el cap. Estava just al peu d'un dels edificis més alts de la ciutat. Amb la vista resseguia les interminables fileres de finestres que acabaven ajuntant-se al capdemunt de tot. Fins i tot li semblava que l'edifici es corbava per sobre del seu cap com si aquest volgués ressaltar la seva alçada amenaçadora. De cop no veia el cel, només la sinuosa silueta de l'edifici. En Sergi va haver d'abaixar el cap; es marejava. Va tornar a respirar a fons i va recuperar el sentit. Després d'un moment va reemprendre el seu caminar apressat i va recuperar el somriure per sota el nas. Va tornar a pensar en la discoteca, en la música, en aquelles pestanyes. Tornaria a sortir aquella nit. N'estava ben decidit.

Potser per por a defallir va començar a drogar-se i a beure abans de sortir de casa. Cap a dos quarts de tres va arribar a la discoteca. Era dijous i hi havia força gent, es començava a notar que el cap de setmana s'acostava. De moment s'estava a la barra, sempre bevia fins que l'ambient era idoni i ell es trobava en l'estat perfecte per començar a ballar. Se li va acostar un noi alt i amb tot el contorn del ulls pintat de negre. Tu véns sovint per aquí? Li va dir a en Sergi amb una veu aguda. Sí, déu n'hi do, m'agrada l'ambient d'aquest lloc. El noi es va acostar encara més a en Sergi, com si busqués tenir més complicitat. Aquesta sala és el paradís; alguna vegada hi he punxat aquí, saps? i també he punxat en d'altres discos, però enlloc no he trobat el que se sent aquí. El noi duia una mitja melena de cabell negre engominada que acabava en quatre puntes, dues que passaven per davant de les orelles i que acabaven per sota la barbeta, i unes altres dues que queien per darrere deixant
una obertura entre elles per on es podia veure un clatell tatuat amb figures blaves i verdes. Duia una samarreta negra sense mànigues que ensenyava el seus braços esprimatxats i plens del relleu que deixaven en la pell les venes i els seus músculs allargats i flàccids, un parell de pulseres negres amb puntes metàl·liques ressaltaven el moviment de les mans al parlar. En Sergi mirava aquest conjunt de foscors que en certa manera guarnien la pell prima i aspre d'aquell noi que ja tenia vist d'alguna altra nit. Encuriosit va preguntar. I què és el que se sent aquí? El noi va riure. Tu ja ho deus saber, sinó no vindries. Aquí sempre arriba un punt en què no importa res, no importa el temps, ni qui ets, ni com ets, ningú és millor o pitjor, tothom balla i miris a qui miris et retorna la mirada assentint, com dient-te que sí, que ell o ella també sent el mateix. Jo dic que això és el paradís. I amb aquesta última frase el noi es girava i mirava cap a la sala i cap al DJ. En Sergi somreia. Així que aquí estem tots salvats? El noi també va riure. Sí, i tant! D'aquí a tres hores quan estiguem a la pista ballant mira a la gent i digue'm qui no està salvat. Després de dir això i amb la mirada fixada en la taula del DJ el noi començava a moure el cap seguint la base rítmica de la música. A en Sergi li divertien aquell tipus de converses. Així que hi ha un déu que ha decidit que tots els que estem aquí estem salvats, i millor encara, ens ha salvat a través de la música. El noi va mirar fixament a en Sergi i amb posat seriós. No, aquí tots hem decidit salvar-nos per voluntat pròpia, per res més que per això, tu ja deus saber-ho si véns sovint, aquí no hi ha res que no depengui de nosatres, per això és el paradís. Et veig a la pista. I dient això va allunyar-se de'n Sergi i va començar a ballar tot mirant fixament cap a on era el DJ. El Sergi es va demanar un altre cubata. Va pensar una estona amb allò que el noi li havia dit. Se'l mirava des de la barra i es preguntava qui deuria ser aquell tipus, què deuria fer a la vida. Potser era un arquitecte o un enginyer, segur que tenia una feina que li donava prou diners per sortir sovint. Potser era un economista com ell que durant el dia es dedicava a passar factures. Va escurar el líquid que quedava entre els glassons i va pensar que saber qui era aquell tipus no tenia cap interès; com li havia dit el noi, aquí arribava un moment en què ja no importava qui era cadascú. Va escoltar la música una estona des de la barra i després va anar cap a la pista a ballar. Durant la nit va xerrar amb el noi un altre cop i amb algun dels amics d'aquests, la música estava molt alta i quasi era impossible de comunicar-se així que es van intercanviar paraules d'ànim, per seguir el moviment frenètic, i de complaença, per compartir la satisfacció del moment. Altre cop i gairebé sense adonar-se se li van fer les vuit i va haver de marxar. Va repetir el que ja s'havia convertit en una rutina en els darrers tres dies, va anar a casa a dutxar-se i va anar cap a treballar.

Era divendres i per tancar els comptes d'aquella setmana va haver de plegar més tard. Quan va sortir de la feina va veure que tenia un missatge d'en Pere al mòbil. Pr fi es divndrs!! ;) Nem de disco aqsta nit, no? Ja em diràs. Va anar caminant fins a casa pensant que potser ja seria hora de descansar, tot i això, no estava cansat i la idea de no haver d'acabar forçadament la nit a les vuit del matí el temptava. Feia massa dies que no podia acabar la nit com calia. Cap a les deu de la nit en Sergi va contestar el missatge. D'acord, a ls 12 pssat x casa, bebem algo i nem cap allà.

Cap a dos quarts de quatre van arribar a la discoteca. Hi havia molta gent. El local ja bullia. Tothom ballava. Els cossos entraven en contacte i les llums es reflectien intermitentment sobre una multitud de caps i braços que apareixien en les postures més inversemblants. No era el mateix ambient que en els dies anteriors però aquella podia ser una bona nit. El moviment de la multitud aviat se'ls va encomanar a en Pere i en Sergi. Van demanar alguna cosa per veure i es van barrejar amb tothom. En nits així no es podia veure l'harmonia entre la gent de la pista, més aviat es podia notar el contacte dels que ballaven a prop, la seva olor, i fins i tot l'alè o el tacte de la pell. Ballar era quelcom més que el simple fet de moure's. Tot i això en Sergi va deixar-se endur per la música un cop més. El ritme sincopat que li ressonava en els pulmons semblava activar-li els nervis que, en cada cop de so, creaven un moviment nou en tot el seu cos. Una estona després en Pere va aparèixer cridant. Faithless!! Faithless, tio!! Efectivament barrejat emb una base rítmica sonava Insomnia del grup Faithless. I en Pere buscant la complicitat d'en Sergi se li posava a ballar davant imitant-ne alguns moviments. En Pere sempre feia el mateix quan una cançó li agradava molt, a vegades fins tot cridava o xiulava durant una bona estona. En Pere no era com en Sergi, ell sempre parlava amb algú quan estava a la pista, mirava a les noies i provava de parlar-hi o li comentava a qualsevol que tingués al costat com de passat anava aquella nit. I quan coneixia una cançó o volia comentar qualsevol incidècia divertida de la nit buscava en Sergi i li cridava a cau d'orella. en Sergi immers en la música no acostumava a reaccionar gaire però a en Pere ben bé li era igual.

Una estona més tard, cap a les nou del matí la pista seguia igual d'atapeïda i en Sergi, com no podia ser d'una altra manera, mentre ballava, va sentir dolor a l'estòmac. Notava que el tenia buit i que aquesta buidor dolorosa s'anava engrandint. Percebia com les parets de l'estòmac s'estiraven dolorosament fins a quedar completament en tensió. Començava a suar i a notar que es marejava. A mesura que el dolor augmentava deixava de ballar i es passava les mans pel voltant del tòrax i de la panxa mentre començava a panteixar. Sentia que el seu pols cada cop més accelerat es deixava notar a l'abdòmen i amb les mans sobre la panxa podia seguir els batecs del seu cor. Gairebé no sentia la música i tot el que veia eren imatges estàtiques que s'alternaven i que es succeïen ràpidament. Veia la gent del seu voltant aturada en les postures més extravagants i tot seguit les seves mans sobre l'abdòmen provant d'alleugir la pressió que sentia. Va caminar entre la gent fins que va trobar en Pere. Ei, tio no em trobo bé, penso que me'n vaig. En Pere sense parar de moure's va abaixar el cap per sentir allò que en Sergi li deia. En Pere es va estranyar una mica que el seu amic volgués anar-se'n tan d'hora. Vols dir, tio? És d'hora… Vols que anem al lavabo altre cop? Potser necessites més material. En Sergi no va ser capaç d'entendre res i el seu parlar ja era només un sospir. Marxo… marxo…

En Pere va seguir ballant i va pensar que demà ja el trucaria, s'ho estava passant bé i ja feia una bona estona que parlava amb una noia. Quan el Sergi va aconseguir sortir de la discoteca ja era de dia. El sol el va encegar. Mentre caminava veia com el carrer reflectia una llum brutal que creava ones circulars de color taronja que s'anaven succeint cap on ell era. Caminava just per la part més baixa d'aquestes ones que deixaven la resta del que veia als costats, tal com si estigués avançant per un tub. A poc a poc la visió li va millorar. Podia veure els colors del terra, tot i que en els tímids intents d'alçar la vista tot s'esblanqueïa en les seves pupiles dilatades. El cel se li apareixia com una làmina d'acer incandescent retallada pels edificis que en reflectien la llum. Caminava amb una mà a l'estòmac i amb una altra sobre els ulls. La pressió a la panxa cada cop era més i més forta i tot el que la seva oïda captava ara era el seu propi cor que repicava amb la mateixa desesperació d'un condemnat a mort. Tot i el dolor no va aturar-se i, finalment, incapaç de percebre el pas del temps, va adornar-se que era a casa. Va caure al llit. Allà va intentar controlar la seva respiració i lentament va sentir com el seu cor deixava de bategar-li a l'orella, però la pressió a l'estòmac persistia amb la mateixa intensitat. Estava retorçat al llit amb els braços al voltant del tronc i de cop li va semblar que aquella buidor terrible que amenaçava de rebentar-li el cos li assecava les parets de l'estòmac. I poc després, que la mucosa interior esdevenia una pell de vellut capaç de contenir sense dolor aquella pressió. Immediatament sentia que el dolor desapareixia de l'estòmac i que es desplaçava a la vegada cap als intentins i l'esòfag. El dolor ara es dividia. Sentia com els budells se li apretaven i com a poc a poc els pulmons perdien capacitat mentre s'inflaven de coïssor. Després de les punxades i just quan els òrgans arribaven al límit de la seva resistència li semblava que les parets del seus intestins s'assecaven, que es tornaven suro i que el dolor es desplaçava cap avall. Per la part superior del cos sentia com els pulmons li apretaven les costelles i com de cop, lentament, s'anaven relaxant com si s'omplissin de cotó fluix. El dolor li pujava pel coll. I abans que la buidor malatissa li abaltís tots els òrgans i totes les extremitats, estirat al llit, pensava que per fi descanasaria. Per moments també es va espantar quan li va rondar pel cap la idea que aquell son potser seria la mort. Potser no hi hauria endemà, o potser es llevaria amb el record d'una mala nit com en tantes altres ocasions. Tot i que encongit i esgotat comm estava li era igual; volia aquell descans més que qualsevol altra cosa. Volia dormir. La pressió ara a la gola li pujava al cap, i per la part inferior, de l'uretra li passava a les cames. En Sergi ja no es movia, tenia el cos entumit i inert. Finalment el dolor al cervell cessava a la vegada que el pensament s'escolava en divagacions poc precises però il·limitadament plaents. El patiment havia desaparegut. Veia les llums de la discoteca i el somriure d'aquella noia que ballava amb els ulls tancats, i les cares de
la gent que ballaven al seu voltant, i els seus braços a l'aire, com quan ballava. La seva ment es suspenia en cadascun dels pensaments que cada vegada eren més dèbils i més plaents… I va deixar que la sensació de benestar s'apoderés dels seus sentits fins que ja no va sentir res. Unes hores més tard va sonar al mòbil un missatge que en Pere va enviar desde la discoteca i que en Sergi ja no va sentir. Faithless!! ;)