El moment aquell

Gira el cap i veu el altres esperant darrere seu. Uns es concentren, altres es relaxen, tots entretenen els nervis a la seva manera. Sent com una gota de suor li regalima per l'espinada i li amara la part baixa de l'esquena on ja nota que la brusa de lli se li enganxa (quan li van dir el vestuari que havia de portar sabía que passaria calor). Ja en la foscor escolta la música atentament; queden segons per començar. Fa uns passets per acostar-se encara més a la frontera imaginària amb l'escenari que marca la punta de la bambolina lateral. Sap perfectament com ha de moure's i què ha de dir però li ressona contínuament dins el cap la primera frase de l'obra, potser perquè sap que després de dir-la tot serà diferent. I sap segur que no l'oblidarà ni ara ni d'aquí a quinze anys però li ressona i ressona com si es tractés d'una oració. Empassa saliva i es nota els llavis secs, sent l'olor del maquillatge que feia una estona que havia oblidat. La mateixa olor de sempre. Aquella mateixa olor que sentia quan anys enrere, una estona abans de començar uns pastorets, el Ramon la festejava i se li asseia ben a prop amb l'excusa d'ajudar-la a repassar la lletra i, més tard, li demanava que l'ajudés amb la cinta de roba que cenyia el mocador de cap de la disfressa de pastor. I ara sap que, com sempre, ell estarà assegut a la segona butaca del passadís de la tercera fila; es pregunta si mai el Ramon s'ha perdut alguna representació d'ella... De cop es sobreposa i sap que no es moment de pensar en aquestes coses. Torna a escoltar la música que es a punt d'acabar, recorda el ‘sort vista i al toro' del director, es repeteix una vegada més la ja maleïda primera frase i pensa com de nerviosa li posa això de començar l'obra. Tensa els músculs dels braços i l'esquena, respira i els torna a relaxar. La música comença a disminuir, sent el soroll del contrapés i les cordes que arrosseguen el teló cap amunt. Una ràfega d'aire calent entra de la sala cap a les parets de l'escenari, fa tremolar les bambolines, topa amb la paret del fons i regolfa cap amunt fent tremolar ells llistons que aguanten els decorats. Aguantant la respiració veu com a poc a poc la llum acaba per il·luminar tot l'escenari, compta fins a tres i es diu: "ara".