Extracció de residus

L'home que vomita sense tenir res a l'estómac torna a vomitar. Porta tota la nit vomitant. Deu ser un virus. Si fos una indigestió o un mal estat del sopar, la primera vomitada hauria estat prou.
És un no parar d'extreure sucs gàstrics i bilis. L'estómac no té temps de descansar ni de refer-se del recorregut forçat i invertit de pujar coses, enlloc d'abaixar-les budells a través.
Des de les 2 de la nit, l'home que vomita sense tenir res a l'estómac, vomita. Només les dues primeres vomitades han rendit com a efecte de vòmit. Aquí, el rendiment ha merescut l'esforç, l'home ha vomitat amb gust, i quedant-se alleugerit i relaxat a l'instant, però tant sols durant un instant. Ha vomitat el sopar. En reconeix la olor d'aquelles verdures, ara ràncies.
Ara marxa a dormir, perquè el desgast físic després d'un vòmit és considerable, i està cansat. A més a més, ja va sent hora de dormir.

Ja és al llit, però l'home que vomita sense tenir res a l'estómac, segueix amb el dolor estomacal. No li veu el motiu a aquell dolor concentrat en un punt tan precís que es podria tocar el punt exacte amb una agulla, si punxar-se no li fes mal, és clar.
Intenta canviar la posició per adormir-se. Pensa que té prou son per deixar de banda el dolor. En poca estona torna a ser al lavabo, de genolls (com demanant clemència) davant de la tassa de ceràmica blanca, amb les dues tapes obertes, observant de la vora la taca del vòmit anterior que no ha desaparegut amb la estirada de cadena. Les incrustacions tenen un paper motivador per repetir la jugada anterior i tornar a treure més coses. Però les ganes són nul·les. Només hi ha dolor pre-vomitori, però sense vòmit. Motiu per el que l'home que vomita sense tenir res a l'estòmac, creu bo ficar-se els dits anular i índex fins a les amígdales, i provocar-se arcades a voluntat. S'ho repensa, li fa angúnia i un cert temor a fer una cosa mal vista. Però aquest cas és per un bon fi. Després de dos intents, en treu rendiment; de vòmit també, ara, però, ja escàs. La operació es repeteix quatre vegades més perquè el dolor no minva.
Pensa que aquest dolor pot ser alguna lesió que s'ha provocat al vomitar de manera voluntària, forçada i repetitiva. Però és el mateix dolor pre-vomitori. A l'home ja no li carbura el cap. Pensa somnis, i somnia despert, mentre s'agenolla davant de la tassa.

Són les 6 del matí, i l'home que vomita sense tenir res a l'estómac encara no ha dormit. Té són. Molta. Es troba realment cansat i malament de tant vomitar. L'home aprèn que vomitar cansa molt. Li dol la panxa. Es mira al mirall després del vòmit de les 6. Està pàl·lid i fa ulleres. Li ploren els ulls de l'esforç d'expulsar el que ja no li queda a l'estómac. Ara ja no hi ha rendiment a l'esforç de vomitar (o fer l'acte de vomitar). No val la pena provocar-s'ho per bé que no treu més que dolència. Ja no té res a vomitar, però les ganes no li marxen. I hi torna un cop rere l'altre, ara ja, de manera espontània i involuntària.
Es pren de peu, davant del mirall, i s'adona del delicat estat en que està. Li pesa el cos més que mai. Les cames li fan una figa molt gran. Està destrossat, i vol morir. L'home pensa en el suïcidi. No té pistola. Mai s'ha trobat tant malmès.
Es mulla la cara amb aigua freda de l'aixeta, s'eixuga parcialment, i marxa al llit amb l'esperança de dormir.

Aviat s'adona que està repetint el mateix des de fa 4 hores. Sense obtenir cap resultat beneficiós. Es cabreja.
Al llit es regira contínuament. No troba la posició correcte per anular el dolor que l'acompanya.
Finalment, la son el guanya. S'adorm fins a les 8. Descansa el temps suficient per reprendre la tasca d'extracció a les 8, hora en que es lleva encara amb més dolor.
El desplaçament fins al lavabo és ebri. Fent zig-zag. Sense equilibri. Es colpeja amb els marcs de portes i puntes de mobles, i es doblega el dit petit del peu amb la pota de la taula. Va descalç. Les espardenyes eren al revés (com sempre), amb la sola cap amunt, freda i bruta plena de coses negres i brutícies enganxades. Li ha fet angúnia i ha anat descalç.
Arriba a la tassa del vàter, amb el dit dolorit (creu que se l'ha trencat). El lavabo és més brut que mai. No recorda haver-lo embrutat tant abans. Aquesta vegada, l'estómac ha tingut ben bé 2 hores per elaborar la matèria prima que l'home s'encarregarà de llençar involuntàriament, però a gust, vàter avall. Ha vomitat més que abans. El dolor s'accentua a mesura que vomita. Definitivament és un virus.
Dorm.
Es lleva a les 10 amb diarrea, corre cap a la tassa. L'embruta i mentre jeu i caga aigua, li venen les aigües taronges coll amunt, per ser evacuades per l'orifici sonor que els humans tant dominem per comunicar banalitats.
Alhora que diarreja, ha de vomitar. No pot fer ambdues coses simultàniament. No pot vomitar entre les cames, s'ho faria al damunt. Seria de moribund, i no té ganes de dutxar-se. Ha de prioritzar. Quina de les dues operacions pot esperar? La diarrea ja ha començat i gairebé acabat, però del cul li penjen aigües de colors que haurien de desaparèixer per poder-se agenollar de nou davant de la tassa. No vol gotejar al terra les seves caques extra hidratades.
Pensa amb rapidesa, mentre el diafragma es contrau i relaxa contínuament, amb vehemència, anunciant el riu que s'abocarà i inundarà la tassa del lavabo.
Decideix llevar-se de la tassa, netejar-se el cul ràpidament amb un munyoc de paper (ara no és moment de dosificar els trocets), i s'adona que té el cul xopat d'un líquid marró molt clar. Veu que aquell líquid és com un licor àcid que perfora el paper com si fossin fulls de bíblia, (per la finor del paper), i que necessita una altra passada més generosa que l'anterior, però pensa que ja no li queda temps pel cul, i ha de dedicar-ne a la sortida bucal.
Es lleva, es gira i s'ajup per explotar en una allau de vòmit realment descomunal. De fet no ha vist ni el caudal ni la potència d'extracció, però calcula que ha estat de campionat, perquè l'esforç li ha fet tancar els ulls per obrir més la boca.
Aquella diarrea li ha escaldat la sortida d'evacuació residual inferior.
Ara s'adona del nivell del virus que el posseeix, mentre encara rebutja especialment les verdures d'aquella nit. Culpant-les sense tenir raó.