Explotació infantil: la història de Mosès

Mosès s'ha llevat aquest matí amb els peus encara cremant de l'esforç que va fer ahir. Ha mirat les diminutes sabates que rauen en un racó fosc de l'habitació, i ha decidit que aquell tros de roba ja no li serveix per calmar el dolor que li provoca caminar fort per les roques. Així doncs, amb el salt desanimat que ja té per costum, ha creuat la porta descalç.

S'ha dirigit, com cada dia, cap el lloc on són tots els altres nens de l'aldea. Ja els veu, de lluny, picant amb aquells pics que no fan res, damunt les pedres, tan exposades als rajos cruels del Sol que quan les trepija el cremen. Seu al racó d'ahir i al racó de demà, agafa les eines i comença a clavar cops. Txac, txac! I pensa, amb el petit caparró d'aquell color torrat preciós regalimant gotes de suor perlada.

Mira al seu voltant: els nens picant a la pedrera; les mares, un tros més enllà, passejant feixos de blat i gerres d'aigua; els pares, ja no hi són: els van enganyar, subornar i maltractar fins que van aconseguir dur-los a la guerra més propera. Els homes blancs, amb les càmeres digitals, els mòbils i les begudes refrescants, els miren, amb un posat indolent i nerviós: com pot ser que triguin TANT a acabar la feina? Fa càlculs, s'estiren dels cabells i es criden en una llengua que en Mosès no entén; tot i això, pica més de pressa, per si de cas decideixen descarregar la ràbia amb la seva esquena, encara adolorida per les altres vegades que l'han castigat.

Pensa, Mosès, pensa. En silenci, digues tot el que vulguis i més, que has de ser lliure i quan parles no et deixen. Calla, acota el cap i disculpa't ràpid, que així potser et guanyes una mica més de pa que ahir. I no perdis l'esperança, Mosès!, que això és l'únic que et queda. Rebel·lat en el moment que puguis i fuig lluny, emporta't els teus i sigues feliç que tu, realment, t'ho mereixes.