El bullying, o la joventut de la tortura

Sona el timbre que anuncia l'inici de les classes i, per ell o ella, també l'inici de l'infern. Entra a l'aula amb el cap cop i es dirigeix a la seva taula arrossegant els peus, esquivant les mirades mesquines i les mirades compassives. Deixa que passin els minuts, pensant en què haurà fet perquè el tractin així, en com arriba de ser d'injust el món i el cervell humà, en per què no deixen de banda a aquells covards que el miren amb compassió però no s'atreveixen a fer res. No se n'ha adonat, encara, de que això és una loteria: tant li pot tocar al gras, com al baix, com al que porta ulleres, com al que té la pell fosca, com al que estima als del seu mateix sexe. No s'ha adonat, tampoc, que allò que per ell és la base del seu dia a dia, per als altres és només un simple passatemps.

Com totes les altres vegades, aquest cop no canviarà el seu procediment. Entomarà els cops, acceptarà els insults, acotarà el cap i es deixarà trepitjar. Què més pot fer? Són massa, són tots. Quan hagin acabat, s'amagarà en qualsevol racó per deixar anar quatre llàgrimes que potser ajuden a difuminar el món que li han construït entre tots, que potser el deixaran volar durant un temps pel món de la resta de companys, pel món dels "normals". Normals.

Què pot tenir de normal un món en el qual el fet de deixar sola a una persona és una diversió? Què pot tenir de normal un món on és típic dedicar-se a menysprear una persona, com aquell que quan s'avorreix va a jugar a futbol? "No sé què fer; m'avorreixo. Oh, no, tinc una idea! Aniré a tal lloc, on segur que hi serà el pobre desgraciat que cada dia veig a classe, i l'emprenyaré una mica. Va, sí, sí, que serà molt divertit!". Què pot tenir de normal un món on tothom és considerat com una presa o com un caçador, un món on els qui tenen el poder són els que no saben res? Poder. Doncs vaja.

I ara aquí no val enganyar-se, ni vosaltres ni jo: tots hem fet bullyng a algú alguna vegada. Potser no en l'extrem dels que apallissen o destrossen objectes, però molt segurament en el bàndol dels que deixen de parlar perquè algú ho proposa, o dels que imiten algú a les seves esquenes tot i saber perfectament que ho està veient, o dels que amaguen coses, o dels que...Hi ha mil maneres de maltractar a algú, i la ment humana és tan increïblement perversa que s'ha decidit a explorar-les totes.